Crònica
Salut i llibres!
El metge de Goethe, Carl Gustav Carus, deia l’any 1845: “El metge ha de tenir abans que res un coneixement de l’Home, però no solament d’ordre fisiològic, anatòmic i patològic. L’ha de conèixer des de totes les dimensions de la seva vida, en les seves debilitats, i en les seves forces, en la seva prudència i en la seva bogeria. I qui penetra en les profunditats de la naturalesa humana no són els llibres d’antropologia sinó els de ficció i poesia.”
Que la literatura és una bona medecina per al cor, per al cap, per a l’ànim no se li escapa a ningú. Ja ho deia el doctor Miquel Masgrau, que les paraules afecten l’ànim, però també la salut del cos. Afirma que poden ser tòxiques o bé un antídot. Depèn. I el sociòleg Àlex Rovira sosté que la paraula sorprèn, commou, entendreix i emociona. I jo afegeixo que fereix, violenta i desestabilitza. Són ponts o dards. Depèn. Comparteixo el que diuen Masgrau i Rovira, que les paraules ens poden curar, calmar el dolor, reconduir els dubtes, les ràbies i les culpes, guarir les ferides, convèncer de les pors, alliberar-nos-en.
No puc estar més d’acord amb aquesta creença que el que diem, com i quan ho diem pot ser determinant per a la nostra salut mental, emocional i física. Fins i tot els més descreguts et podran reconèixer que potser no curen, però t’animen i et predisposen l’ànim a lluitar amb una injecció d’energia que pot ser determinant, vital, en segons quins casos. Sense anar més lluny, quan els meus fills es fan mal, els consolem amb paraules de confort i els expliquem històries, gairebé improvisem contes, per distreure’ls i fer-los volar la imaginació, lluny d’aquell tràngol, no per fugir i evitar-lo, sinó per donar-li eines que li permetin relativitzar aquell mal pas i contribuir a viure’l d’una altra manera, amb un somriure, per exemple, i així passa més ràpid. No el cures, però l’ajudes a afrontar-lo amb un estat d’ànim positiu i reforçat. I al cap d’una estona, el mal ja no fa tant mal. Això no treu, però, les cures convencionals que et guareixen de tot.
El que dèiem, que si no curen, les paraules ajuden a curar, a facilitar uns ponts cap a una cura més eficient i eficaç. Que les paraules, dites o escrites, no són només paraules. Són un antídot molt potent per combatre els mals, tant els del cor com els del cap. Per exemple, en El Llibre dels Morts d’Egipte, al difunt se’l representa amb el cor a la mà. Per ells, dels quatre òrgans que guardaven en gerres d’alabastre quan traspassaven (cervell, cor, fetge i pulmons), el cor era el més important. Feien bona aquella màxima que la vida s’ha de viure amb el cor més que no pas amb el cap. Així doncs, sembla que escriptors i doctors perseguim el mateix objectiu: que no pari de bategar el cor dels nostres clients, dels seus pacients, els nostres lectors. Els del meu ram, a còpia de fer-los viure experiències, sensacions i històries increïbles, úniques i irrepetibles. Els de l’àmbit sanitari, marcant-los una mica més de prop perquè no es desboquin i, de vegades, receptant-los, com veiem aquests dies, tranquil·litat i bons aliments, la qual cosa es tradueix en calma i repòs amb un bon llibre a les mans. Per tant, és just que els que es dediquen a escriure els tornin el favor fent-los aparèixer en les trames que imaginen. No en va, la medicina és molt present en la literatura. Per exemple, és ben curiós que la primera referència a les arrítmies en la literatura catalana sigui en una obra del 1381 titulada Llibre de Fortuna e Prudència, escrita per Bernat Metge. Es descriu com el protagonista, el cavaller Torroella, pateix una variació de la regularitat, de la freqüència del ritme normal dels batecs cardíacs perquè l’estan segrestant. Bernat Metge ens ho podia descriure perquè en sabia, de medicina. Era fill d’un apotecari de la Barcelona del segle XIV, que subministrava les medicines a l’infant Joan, el fill del rei Pere III el Cerimoniós. El jove Bernat Metge va adquirir coneixements d’higiene, de fisiologia, de física, barrejats amb elements de medicina, tal com queda ben definit en la composició del poema Medecina.
Al marge d’aquest, deixeu-me que us posi uns quants exemples de títols i autors ben il·lustratius i que, a més, serveixen per reflexionar sobre la medicina, els seus objectius i límits. A propòsit de la comunicació i de les paraules que dèiem, mireu el que va deixar escrit algú que creia que “el que guardeu està perdut, el que doneu es conserva sempre”. Era Axel Munthé, autor de La història de St. Michele, del 1929. Munthé va ser un metge suís que va escriure el que s’ha definit de vegades com una autobiografia però que és en realitat un assaig sobre la vida, una visió humanista de la vida, escrit de forma deliciosa i sensata per un gran home, amb sentit de l’humor, un text en què mostra el seu amor per la natura, els animals, i relata les seves experiències com a metge i les seves relacions amb tota mena de gent, des de pagesos fins a aristòcrates.
“Era un cas greu, un cas desesperat, segons els meus dos col·legues anglesos, que estaven al costat del llit, mirant-me amb cares tristes mentre atenien la seva malalta. El seu pessimisme havia infectat tota la casa; la voluntat de curar-se de la malalta estava paralitzada pel desànim i la por de morir. És molt probable que els meus dos col·legues coneguessin la seva patologia bastant millor que jo, però jo sabia alguna cosa que, indubtablement, ells ignoraven: que no hi ha cap droga tan poderosa com l’esperança, i que la més mínima petjada de pessimisme a la cara o en les paraules d’un doctor pot costar la vida al seu malalt.” L’obsessió per la perfecció en la feina pot comportar frustració com en qualsevol disciplina però en la medicina, que té la vida d’una tercera persona a les seves mans, encara més.
els aspectes profunds
“Encara que estudiessis medicina durant més d’una vida, visitaries persones amb unes malalties que són un misteri, perquè l’angoixa que esmentes és part integrant de la professió de guarir, i cal aprendre a viure amb ella. Encara que és veritat que com millor sigui la preparació, millor doctor pots arribar a ser.”
Qui escriu això és Noah Gordon a El metge, publicada l’any 1986. Ara hi entrarem. No és gens estrany que, en l’exercici de la seva professió, els metges busquin comprendre els aspectes més profunds de la malaltia, el dolor, el patiment, la mort. I en aquesta recerca, els llibres de text potser, de vegades, no deuen haver servit gaire de res. Gosaria dir que sovint les respostes les han trobades llegint els grans escriptors de la literatura universal que s’han capbussat en l’ànima humana per mirar d’entendre-la. I el que fa la literatura és reflectir la realitat i durant la història de la humanitat, un dels grans protagonistes han estat els metges. A través d’ells, el sanador, el curador, que havia tingut més de curandero, de xaman, més a prop del sacerdot perquè estava batallant entre aquesta vida i l’altra. I perquè en les primeres comunitats era la mateixa persona la que tenia cura de guarir els mals físics i els espirituals. Més endavant, els sacerdots i els metges tenien l’obligació d’avisar el malalt quan la malaltia s’agreujava o en el cas de perill de mort.
Noah Gordon és periodista de formació, però la seva família volia que fos metge. Per aquest motiu, es va inscriure a la facultat de medicina però ho va deixar. Malgrat això, Gordon sempre ha venerat la professió del sanador. I la medicina és un tema destacat a les seves obres, no en va és l’eix central de la trilogia integrada per El metge, Xaman i La doctora Cole. A La doctora Cole, Gordon escriu: “Just en el moment del perill, però no abans, adorem a parts iguals Déu i el metge. Però un cop ha passat aquest perill, els paguem amb la mateixa moneda. A Déu, l’oblidem i al metge el menystenim, el menyspreem.”
El metge és l’epopeia de Rob J. Cole que, amb 9 anys i orfe, descobreix el seu do, que li permet percebre si algú està pròxim a la mort només tocant-lo. Arrossegat per la seva passió per aprendre a sanar, en Rob decideix viatjar a l’escola on imparteix classes el millor metge de l’època: Ibn Sina, a Isfahan, a Pèrsia. Per això es fa passar per jueu, adoptant el nom de Jesse ben Benjamin, atès que no ho pot fer com a cristià. Assistim a les seves descobertes i peripècies. Però, abans de deixar El metge, una petita conversa entre metge i deixeble, entre Rob Cole i l’insigne metge persa, Ibn Sina, que trobo que és molt significativa i que dona molt de si:
“- No dubteu mai de la vostra vocació?
- Constantment. Quan em llevo i quan me’n vaig a dormir. La resta del dia estic massa enfeinat curant pacients com per pensar-hi.”
I a propòsit de converses. No és un diàleg fàcil, el que mantenen literatura i medicina, és un diàleg en conflicte permanent, perquè la medicina, a pesar del pensament lògic que desenvolupa, sempre acabarà diagnosticant una malaltia, mentre que la literatura indaga en l’ànima de l’ésser humà, acabarà trobant l’home que hi ha en la malaltia. És a dir la medicina ens diu per què aquest cor batega d’aquesta manera arrítmica i la literatura ens diu per qui i per què aquestes palpitacions són tan frenètiques. Malgrat que hi pugui haver certa recança en molts facultatius perquè la literatura tracta amb matèria fictícia i la medicina amb problemes reals, és veritat que moltes patologies han estat descrites en la literatura abans fins i tot de ser estudiades. Aquest és el cas de l’epilèpsia, per exemple. Dostoievski descrivia a L’idiota, l’any 1869, la seva pròpia malaltia, l’epilèpsia, a través del personatge central, el príncep Mixkin.
O la síndrome de Pickwick, per exemple. Samuel Pickwick és un personatge obès creat per Charles Dickens a Els papers pòstums del club Pickwick, que té com a característica el costum de quedar-se adormit en els moments més inoportuns. Inventat entre el 1835 i el 1836, Mr. Pickwick s’incorpora a la història de la medicina el 1956, quan el doctor Sidney Burwell descriu els mateixos símptomes en un home de 51 anys, obès, que pateix somnolència, fatiga, trastorns del son i insuficiència respiratòria.
DE CAMus A ROTH
I encara dues referències literàries més que permeten aprofundir en el destí de la condició humana. La Pesta, d’Albert Camus, i Nèmesi, de Philip Roth. L’any 1947, Camus ens va explicar la història d’un grup de metges a la recerca de solidaritat amb la seva feina mentre la ciutat algeriana d’Orà és escombrada per aquesta plaga. L’autor es fa una sèrie de preguntes relatives a la natura i al destí de la condició humana, com a metàfores tant dels dilemes interiors com de l’ètica i la política.
Els personatges del llibre, des dels metges fins als estiuejants, mostren les diverses reaccions de la població davant la plaga. La novel·la comporta una reflexió de tipus filosòfic: el sentit de l’existència quan falta Déu i una moral universal. El narrador remarca la idea que, en última instància, l’ésser humà no té control sobre res, la irracionalitat de la vida és inevitable; així, la pesta representa l’absurd, la teoria del qual, el mateix Camus va ajudar a definir. Aquesta absència de sentit suprem és l’“absurd”, i és una cosa que encara que desconcertant és potencialment positiva, ja que les noves raons de l’existència serien totes aquelles que anessin lligades a valorar la vida humana per si mateixa i no per causes superiors a les persones, religioses o ideològiques. La novel·la mostra aquest sentit de l’existència, lliure i atea, manifestat principalment en la llibertat individual i en el suport mutu, enemistats amb la indiferència i l’autoritat.
A Nèmesi, publicada el 2011, Philip Roth, ens situa a Newark en el calorós estiu del 1944 enmig d’una epidèmia terrorífica que amenaça els nens amb la mutilació, la paràlisi, la incapacitat per a tota la vida o fins i tot la mort. Bucky Cantor, un jove llançador de javelina frustrat perquè l’han declarat no útil per lluitar a la guerra, s’ha de conformar a fer de monitor en un esplai. Cantor, que es desviu pels seus nois, és testimoni de com la pòlio comença a fer estralls entre ells. Roth és exacte en el relat del desastre personal de Cantor i ens apropa a tots els racons de les emocions que pot arribar a despertar una desgràcia com aquesta: la por, el pànic, la ràbia, el patiment, el desconcert, el dolor… Lectures, però, que acaben generant un efecte catàrtic.
Per acabar, dos exemples de com la literatura, la ficció, ha arribat al cor de la medicina. L’un és El llibre de La Marató. Ja fa més de deu anys que aquesta iniciativa televisiva es mira d’acompanyar amb relats ficticis lligats a la malaltia que es tracta en cada edició per mostrar la feina que fan els professionals de la salut i donar veu els testimonis que l’han patida.
L’altra, la iniciativa d’Alicia Chamorro García, una infermera que durant anys va treballar a l’Hospital d’Oncologia de Brussel·les, a l’Institut Jules Bordet. Actualment, investiga sobre el poder de la ficció en la malaltia a través dels contes personalitzats per a malalts terminals de càncer: Cuéntame algo que me reconforte (QAQMR) és un projecte per donar vida al final de la vida.
Jo crec en el poder, en la força de les paraules, perquè diguin el que diguin les paraules, les idees, expressades o escrites poden canviar el món, poden canviar la vida dels pacients, que també són lectors. “L’art de la medicina consisteix a mantenir el pacient en bon estat d’ànim mentre la naturalesa el va curant”, deia Voltaire.
Doncs això, com solc dir sempre: Salut i llibres!
