deliris del palmar

El nom oficial és Església Palmariana Cristiana dels Carmelites de la Santa Faç, però tothom coneix aquesta secta com el Palmar de Troya, pel lloc on s’ubica, un petit municipi agrícola d’uns 2.000 habitants al sud de Sevilla. La seva extravagant història conforma els quatre capítols de la sèrie documental que s’ha convertit en un dels últims èxits de Movistar. És difícil no quedar-se enganxat a aquest esperpèntic món revestit de litúrgia i farcit d’abusos, estafes i culte a la personalitat del líder, un papa herètic donat als excessos de tot tipus, un espavilat –per dir-ho suaument– que del no res va crear una església amb fidels arreu del món. Amb testimonis d’experts i d’antics membres del Palmar, a més de material d’arxiu inèdit i recreacions dramatitzades, atrapa l’espectador i posa els pèls de punta des del començament. Els títols de crèdit, que podrien ser perfectament els d’una sèrie de terror, ja deixen clar que darrere del Palmar hi ha un món obscur i sinistre del qual és molt difícil sortir. El relat comença fa cinquanta-dos anys, quan la primavera del 1968 quatre nenes del poble, llavors una pedania d’Utrera, van assegurar que se’ls havia aparegut la Verge Maria i van generar un gran rebombori que va provocar el pelegrinatge de milers de persones cap al descampat en qüestió i va contribuir a la histèria col·lectiva. El documental retrata el context de l’època i explica com la bola de supersticions es va fent grossa. Primer van ser uns quants vidents sobrevinguts –a les nenes de seguida se’ls va acabar el protagonisme–, que van començar a mostrar els seus “èxtasis” a uns fidels tan esverats com crèduls. I segurament la cosa no hauria anat més enllà d’uns quants aplecs místics si no haguessin arribat al Palmar Clemente Domínguez i Manuel Alonso. El primer havia treballat de cobrador d’una companyia de la llum sevillana i era conegut en els ambients homosexuals de la ciutat com La Voltio. El segon era un advocat que va deixar la seva carrera per ajudar-lo a construir l’església palmariana. Clemente era el personatge carismàtic que tenia les visions i que es presentava davant el públic amb estigmes, i Manuel era el cervell que s’encarregava dels diners. Tots dos –que segurament eren parella– van ser consagrats bisbes de manera irregular per un arquebisbe vietnamita ressentit amb el Vaticà. A partir d’aquí, la festa va estar servida. Amb les donacions dels fidels, Clemente i Manuel van comprar els terrenys de les aparicions, van fer construir una gran catedral als camps erms i van anar estenent la seva doctrina arreu del món. Bàsicament, renegaven del Concili Vaticà II i reculaven un segle, fent misses en llatí i amenaçant amb l’infern tothom que no complís les seves normes. El 1978, amb la mort del papa Pau VI, Clemente es va autoproclamar papa, amb el nom de Gregori XVII, i la secta va entrar en una època daurada, amb l’entrada de diners a dojo (algunes fonts relacionen aquesta bonança amb el blanqueig de capitals). Es va arribar a situacions delirants: es van canonitzar personatges com Franco i Carrero Blanco i es van imposar normes severes que evidentment Clemente, Manuel i els seus seguidors propers se saltaven contínuament: vivien a cos de rei, eren famosos per les seves festes esbojarrades i a partir dels anys noranta van ser denunciats en diverses ocasions per abusos sexuals. Clemente va morir el 2005 i Manuel el va succeir com a papa fins que també va morir, el 2011. Llavors va ocupar el càrrec un altre fidel, Jesús Hernández, que al final va deixar l’església, es va casar amb una de les monges, va sortir a Interviú i va acabar reconeixent que el Palmar havia estat un muntatge extremadament lucratiu.