MÀQUINES HUMANES

Segurament, en alguna ocasió us heu plantejat com seria haver viscut en una altra època històrica, això sí, sempre que hi poguéssim viure bé i sense patir per res. L’actual ja és prou distreta, però tots tenim un moment del passat mitificat. El 1973, l’escriptor i guionista Michael Crichton –el mateix que es va inventar Jurassic Park i va fer possible la sèrie Urgencias– va dirigir la pel·lícula Westworld, que a casa nostra es va traduir com Ànimes de metall. Plantejava precisament això: la possibilitat de viatjar a diferents èpoques –l’oest americà, l’edat mitja i l’imperi romà– recreades amb absoluta fidelitat en un parc d’atracció on els figurants eren robots que es podien confondre amb persones reals, programats per satisfer totes les peticions dels visitants, fins i tot deixar-se matar en duels. Però què passa si els programes informàtics comencen a fallar, els robots van per lliure i es dediquen a perseguir els visitants? La pel·lícula va ser tot un èxit (com tot el que feia Crichton) i fins i tot se’n va fer algun remake. Per això quan HBO va anunciar que el 2016 en faria una sèrie, l’expectació va ser màxima, sobretot en saber-se que entre els productors hi hauria J.J. Abrams, el creador de Lost. La primera temporada se centrava en l’escenari de l’oest, amb diferents històries, girs argumentals i salts temporals que poden posar a prova la paciència de l’espectador però que van rebre molt bones crítiques. Sense entrar en detalls, es pot dir que en aquells deu primers capítols (que duren més d’una hora cada un) els robots, anomenats amfitrions, comencen a prendre consciència de si mateixos alhora que recorden les diferents narratives (les trames pensades per entretenir els visitants) en què han participat. Unes trames que mai acaben gaire bé per a ells, ja que Westworld és el lloc on els humans poden exercir tota la violència i maldat que vulguin sense que ningú els passi comptes.

La segona temporada encara és més embolicada, també amb escenes d’acció i extrema violència, relligades amb converses filosòfiques sobre el bé, el mal, la pròpia consciència i la llibertat d’elecció. Els amfitrions s’enfronten als humans, però també entre ells, i continuem veient salts temporals que despisten una mica. A més, apareixen personatges nous, amb l’accés a nous espais del parc: el Japó dels samurais en la narrativa del Shogun i també l’Índia colonial. Aquesta segona temporada es va emetre el 2018, i tot just ara, HBO acaba d’estrenar la tercera, per tant, val la pena mirar els últims capítols per posar-se novament al dia, ja que si no serà difícil seguir el fil. La tercera temporada té la gràcia que està rodada en escenaris que tenim ben a prop: a Besalú es van rodar les escenes del War World, una part del parc d’atraccions que recrea l’ocupació nazi d’un poble italià, mentre que la Ciutat de les Arts i les Ciències de València apareix com la seu de la corporació que ho ha construït tot plegat. Així, per primer cop, es veu el món futurista, el món exterior on els robots –els que semblen màquines i no persones– fan les feines més dures. I és aquest món que el personatge de Dolores –la intel·ligència artificial que ho va començar tot plegat– vol dominar. Com a anècdota, al final del primer capítol d’aquesta tercera temporada es pot veure al Besalú nazi –amb molta voluntat perquè és molt petita– una bandera estelada que es va colar al set de rodatge.