Crítica
L’emmascarada
Malgrat l’èxit en vendes i lectures obligatòries de Solitud, Víctor Català continua sent una desconeguda per a la nostra comunitat cultural. Les recuperacions han estat continuades i l’editora Maria Bohigas va fer una esplèndida tasca amb la reedició, i venda gairebé casa per casa, d’Un film (3000 metres). Tot resulta poc per acostar-nos a aquesta escriptora singular, reivindicada per molts dels seus contemporanis i que escriptors d’aquí com Joan Perucho, Baltasar Porcel i Nèstor Luján van visitar al seu pis de l’Eixample barceloní quan l’escriptora ja no sortia del llit.
Per tots aquests motius, l’assaig de l’eminent filòloga Margarida Casacuberta Víctor Català, l’escriptora emmascarada és més pertinent que mai. L’autora valora el repte que va tenir la narradora de l’Escala en la recepció de la seva obra. En el capítol inicial, Casacuberta esmenta la perplexitat de Porcel davant el seu “autoanorreament que tendeix a la infantilització pastoril, o al posat de damisel·la victoriana”. El que no preveia l’escriptor d’Andratx és que Català el rebés una mica cohibida i representés un paper de mimesi dels personatges de les seves novel·les. En qualsevol cas, els escriptors creen personatges, i ella en va fer un de desvalgut sobre la seva persona davant d’una obra robusta, admirada pels més grans com Narcís Oller, entre d’altres.
Casacuberta planteja un assaig sobre els textos, tant dels de la mateixa escriptora com dels de la recepció periodística i crítica. I com havia fet en treballs anteriors, sap mantenir l’amenitat sense caure en exercicis de burocràcia universitària, tan comuns al nostre país. Casacuberta fa una lectura excel·lent de Víctor Català, fins al punt que durant la lectura de l’assaig he viatjat, he evocat o he consultat els meus exemplars. És magnífic, perquè recull des del primer text de l’editor Lluís Via sobre Solitud fins a l’entrevista que Tomàs Garcés va fer a Caterina Albert el 1926: “L’èxit de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores, cap autor no s’havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu al camp i a la muntanya... Jo vaig ser sincera, fidel a fer viure unes ànimes primitives. Res més.” La crisi de creativitat –que ha provocat tants comentaris–, la poesia de la vida o el concepte obert de modernisme són desglossats en els capítols sempre en paral·lel a una obra que hauria de ser un far de la nostra cultura.
La vida continua de bley
El segell alemany ECM publica el nou disc d’una de les seves solistes històriques més emblemàtiques: la pianista Carla Bley. Acompanyada del baixista Steve Swallow i del saxofonista Andy Sheppard, Bley compon totes les peces d’un àlbum coherent amb la seva trajectòria, clàssic diríem del seu estil característic. Hereva a part iguals de Thelonious Monk, Miles Davis i Erik Satie, però també de Charles Mingus i Duke Ellington, la californiana ha desenvolupat un jazz de cambra, que s’adiu amb una manera de treballar sostinguda, on el seu pretés autodidactisme ens tenyeix del Brahms amb què practica cada dia abans de seure a compondre. “Prefereixo escriure música a tocar-la.” Així es manifestava abans d’afirmar que “estic en desavantatge quan improviso perquè els solos de jazz són fruit de la composició instantània, i jo sóc una compositora lenta i meticulosa”. Life Goes On (La vida continua) és un producte d’aquesta manera d’entendre el fet poètic que representen els seus discos. Res està agafat a l’atzar. Només hem de valorar que el baixista Swallow va gravar per primer cop música de Carla Bley en 1961 quan era alumne a Nova York del marit de Carla, Paul Bley, figura cabdal del jazz americà contemporani.
Estructurat en tres suites, el disc és un treball sobri i rar. Tal com assenyalen els responsables d’ECM, “la peça del títol comença com un blues estoic, al principi malenconiós i després esperançador. La segona Beautiful Telephones s’inspira en la primera observació d’un president dels Estats Units a l’ingressar al despatx oval”. La clarividència de Bley converteix aquesta imatge en fantasia.
