MANTENIR EL FIL TENS

Ambi­ci­osa i valenta pro­ducció de Campi Qui Pugui, amb la direcció sen­si­ble de Rosa Díaz (La Rous). S’ins­pira en alguns tes­ti­mo­nis dels docu­men­tals Camí a l’escola, de Pas­cal Plis­son. L’obra i la sèrie de repor­tat­ges retra­ten les difi­cul­tats per acce­dir a l’escola de cana­lla del món sub­desen­vo­lu­pat i com con­ver­tei­xen el risc en aven­tura i joc. L’ambició és gran perquè encara que apa­rent­ment es jugui en un espai buit, en rea­li­tat hi ha tota un maquinària de sor­pre­ses que es con­ver­tei­xen en fets màgics.

El direc­tor Lluís Pas­qual diu sovint que és màgic per a l’espec­ta­dor que, en un esce­nari, una aixeta d’una cuina ragi aigua. Si ho és per a obres com La reina de la bellesa de Lee­nane (per citar un mun­tatge amb una cuina on es fa tota la vida), ho és molt més en aquest desert apa­rent­ment erm que tres noies cre­uen per arri­bar a l’escola. Amb la sim­pli­ci­tat i els recur­sos més sen­zills acon­se­guei­xen tras­lla­dar i home­nat­jar els alum­nes volun­ta­ri­o­sos i els seus pares, que ente­nen la importància de l’escola per pros­pe­rar. En aquest viatge no es veu la duresa, ni la por, sinó les ganes d’arri­bar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el tràngol i les incer­te­ses del viatge ballant, esquit­xant-se amb l’aigua del riu que han de tra­ves­sar i aju­dant-se per com­par­tir la poma que ha madu­rat a l’arbre. El moment de la core­o­gra­fia, indis­pen­sa­ble, gua­nya una bri­llan­tor que eixam­pla el cor.

És una obra feta amb una gran estima que tras­pua al públic. És pedagògica i posi­tiva. Demos­tra com els nens són líquids i superen les difi­cul­tats per a un repte que ente­nen impres­cin­di­ble. Els agrada apren­dre, de la mateixa manera que als intèrprets els agrada actuar (es nota que dis­fru­ten). Als espec­ta­dors se’ls fa la boca aigua tanta bellesa i har­mo­nia.

El text de Lara Díez Quin­ta­ni­lla té molt poc d’ama­ble. La seva estrena, en plena amenaça per als tea­tres (de reduir a un terç la seva ocu­pació) el va fer encara més estrany. En l’estrena, no hi va haver dis­persió, però sí una tensió que coin­ci­dia molt amb la incer­tesa dels per­so­nat­ges, que es van esco­lant per aque­lla mena de ring exis­ten­ci­a­lista. Al lloc on l’autora fixa la mirada, un estadi apa­rent­ment inter­medi entre la vida i la mort o entre la consciència i la inconsciència, apa­reix la gran bui­dor. La que expres­sava Beckett a Dies feliços, per exem­ple. O la que insi­nu­ava Sar­tre a A porta tan­cada. La posada en escena és intel·ligent, amb unes entre­ga­des i funam­bu­lis­tes Marta Marco (sem­pre versàtil, que sorprèn tant en to còmic com amarg, com a Les noies de Moss­bank Road, com en to dramàtic, com a L’espera) i Judit Farrés (amb una puresa que mag­ne­titza, com a Qui ets?). L’obra tras­llada aquesta agra mirada, des­es­pe­rada, quasi apo­calíptica, amb un humor absurd que el rela­ti­vitza. Prac­ti­quen el mateix tea­tre exis­ten­ci­a­lista que Fando y Lis i Yes, pot­ser, per exem­ple, però amb una pin­tura més fàcil. No rebaixa el to, només el gust en boca. Aquests dos per­so­nat­ges que espe­ren qui sap què –la referència a Espe­rant Godot és clara– sem­bla que esti­guin al coll del rellotge de sorra que els empeny avall. Tota insistència per tren­car amb les con­ven­ci­ons que, supo­sa­da­ment, unes ter­ce­res per­so­nes els impo­sen (jeràrqui­ca­ment per sobre) és inútil. La ciència tam­poc resol l’equació, en tot cas, demos­tra una com­pro­vació empírica fallida, però el joc, el mal­son, torna a començar. En la bui­dor de l’espai (els ence­nalls de suro subs­ti­tu­ei­xen la sorra i miti­guen la pols però no l’eli­mi­nen) té un ele­ment pre­pon­de­rant la il·lumi­nació. Un joc genial de leds a càrrec de Cube.​bz que tant aviat esquitxa llam­pecs de llum com juga amb els camins, també de llums, que es per­se­guei­xen. Sense pre­gun­tar-se res ni arri­bar enlloc, però amb la neces­si­tat de ser i d’expres­sar-se, la uni­tat mínima indi­vi­si­ble de tot artista.

Sutot­tos van diver­tir amb Ines­ta­ble a La Villar­roel fa unes set­ma­nes. Ara hi tor­nen amb un altre qua­dre absurd: el dels adults que deci­dei­xen que­dar-se al seu món de la infan­tesa. Poc a afe­gir al que van pro­po­sar en la pro­ducció ante­rior. Es nota, en tot cas, que és una peça molt més fresca, encara que s’equi­vo­quen de text i riuen. S’ho pas­sen bé, man­te­nen les ganes d’expli­car-se i d’entre­te­nir, com el Tri­ci­cle, per exem­ple.

El punt de par­tida és tan infan­til com genial. Què pas­sa­ria si un amic de la infància truqués a un altre, tres dècades més tard, i el con­voqués a una reunió per posar a prova el pla de tor­nar a estu­diar primària? A la tro­bada, només seran dos. Una mica com aquell La dona d’abans, de Roland Schim­melp­fen­nig, que es va fer a la Beckett el 2006 en un cicle específic. Pot­ser la pega, encara, d’aquest Perdón és que la idea aguanta un estona del mun­tatge, però acaba sent massa repe­ti­tiva. Ells poden ajun­tar el que volen, de la manera més bar­ro­era, com l’escena de la gui­tarra engi­po­nada sense manies i que s’accepta sense qüesti­o­nar-la, però l’efecte que la peça s’allar­gassa és el pit­jor dels perills. Perquè de l’entre­te­ni­ment es pot pas­sar a l’enso­pi­ment en segons. És molt pro­ba­ble que a mesura que la vagin rodant, apa­re­guin nous gags (la solució defi­ni­tiva seria fer-hi entrar un ter­cer per­so­natge, pro­ba­ble­ment) que per­me­tin eli­mi­nar tot allò que fa flaire de repe­tit. Un dels pit­jors ene­mics de la comèdia és que sigui pre­vi­si­ble. Ara, en gene­ral, la peça és molt diver­tida i per­met ima­gi­nar una amis­tat de la infància bas­tant cafre.

Roberto G. Alonso s’ha dei­xat impreg­nar per un per­so­natge, avui molt arra­co­nat, que va ser ban­dera del sur­re­a­lisme. El seu auto­re­trat del car­tell de l’espec­ta­cle, apa­rent­ment de traç ràpid i esquit­xa­des de colors, evoca un tre­ball espon­tani, d’aqua­rel·la. Però, en canvi, la pin­tora va tre­ba­llar amb rigor i amb molta auto­e­xigència a l’oli. Retrat del sur­re­a­lisme, en comp­tes de for­mi­gues i pans, ima­gina com el blat surt de les mans for­tes dels cam­pe­rols.

Entu­si­asta de viure, i de des­co­brir, es deixa seduir per les fes­tes i les altres cul­tu­res. El joc de màsca­res tras­llada la core­o­gra­fia momentània­ment a la com­me­dia dell arte. Pot­ser la pega és que desac­tiva els rols dels per­so­nat­ges, els pre­senta des­con­tex­tu­a­lit­zats, com un tite­lla sense la mà que el mani­puli. El coreògraf s’ha dei­xat per­su­a­dir per les for­mes, però perd l’opor­tu­ni­tat d’apro­fun­dir en el submón dels arque­tips. Si fa uns anys Viu el Tea­tre va trans­for­mar la novel·la gràfica d’El Petit Dalí en ele­fants de llar­gues cames a dalt de l’escena, ara és Marc Rosich (com­pany d’escena de Roberto G. Alonso, amb qui han sig­nat peces com la pre­ci­osa A mi no me escribió Ten­nes­see Willi­ams) qui ha tre­ba­llat aquests dies amb una altra estrena, amb Dalí i el sur­re­a­lisme esquit­xant per les parets del Lliure de Gràcia: La bruixa de la tra­mun­tana. La fan­ta­sia més irre­fle­xiva pica a la porta. En rea­li­tat, sota la forma de per­so­nat­ges, d’excen­tri­ci­tat, hi ha un tre­ball curós en els pin­tors que, en el cas de Marúnica, sem­bla que es queda només en l’apa­rença. Es per­cep una obsessió per l’art en l’última escena, en què el maniquí i les vol­tes evo­quen les ombres de Chi­rico. Marúnica, tan sur­re­a­lista, pre­fe­reix viure en un món paral·lel de per­fecció, d’equi­li­bri ama­gat entre les ombres (que dis­pa­ren a llocs antagònics).

La core­o­gra­fia és vis­tosa, però obvia tenir una veu nar­ra­dora que l’estruc­turi. Com qui va a veure en una expo­sició la retros­pec­tiva d’un pin­tor (Qua­dres d’una expo­sició), cada coro­gra­fia, cada qua­dre viu un món dife­rent. I no poder enten­dre el salt raci­o­nal d’una pin­tura a l’altra, fa pen­sar que tenen auto­ries dife­rents, de cor­rents desor­de­na­des. L’obra es va veure abans que s’estrenés ofi­ci­al­ment a la Quin­zena de Dansa. Per a les ses­si­ons ofi­ci­als pre­ve­uen pas­sar un vídeo al vestíbul que ordeni la vida i obra de Maruja Mallo. Sens dubte, un ele­ment indis­pen­sa­ble que aju­darà a orde­nar i fer cohe­rent aquest tre­ball tan dis­pers. Com a Laika, o Paquito fore­ver (dos món ben dis­tants) saber que aquell per­so­natge o situ­ació par­teix de fets reals dona una con­sistència indis­pen­sa­ble. La dansa de Roberto G. Alonso, de tuls i trans­parències, sem­bla més abo­cada a l’aqua­rel·la. En canvi, ha vol­gut entrar en un món més pro­fund, el de l’oli de Maruja Mallo, que l’ali­nea més amb La fra­gi­li­tat dels verbs tran­si­tius, tot i que momentània­ment hi hagi el joc de Labe­rint Strip­te­ase.