0
Lletres
27 març 2020 21.00 h

ROSA MARIA GIL

Historiadora

“Sense les dones falta la meitat de la història”

Resseguir la història de les dones noucentistes de la Casa Masó ha permès a la historiadora Rosa Maria Gil descobrir que, tot i haver quedat oblidades, elles també van tenir un paper clau en la vida pública gironina

“Esperança Bru, la dona de Rafael Masó, va posar en marxa una biblioteca per a dones”
“El que es pot veure a través de les generacions és que van ser elles les que van fer que els seus fills fossin noucentistes”

Experta en el movi­ment nou­cen­tista i espe­ci­al­ment en la figura de l’arqui­tecte gironí Rafael Masó, Rosa Maria Gil ha cen­trat les seves últi­mes recer­ques en històries de dones. Recent­ment, ha publi­cat a Cur­bet Edi­ci­ons Elles també hi eren, sobre les dones de la Casa Masó. En par­lem pre­ci­sa­ment allà, a la Casa Masó, l’única de les cases del riu Onyar oberta al públic, seu de la Fun­dació Rafael Masó i on s’ha con­ser­vat el mobi­li­ari i la deco­ració de l’època nou­cen­tista.

Per què és impor­tant res­ca­tar la història de les dones?
Perquè si no la tenim reco­llida, només tenim la mei­tat de la història, elles són tan pro­ta­go­nis­tes com ells, però dei­xem de saber les coses que han fet. I, en segon lloc, perquè des de sem­pre la història que se’ns ha expli­cat és la història feta mol­tes vega­des per homes i, sobre­tot, des de la pers­pec­tiva mas­cu­lina. Com més hi penso, sobre­tot des de la Casa Masó, més veig que el pai­satge cul­tu­ral de les llars, si en podem dir així, és el que han fet tra­di­ci­o­nal­ment les dones: la criança dels fills, la dis­po­sició de la llar, els cos­tums, els men­jars, les cançons tra­di­ci­o­nals que can­ta­ven als nens, tota la litúrgia del pas de l’any, que en el cas de la Casa Masó era molt viva des del punt de vista de les fes­tes reli­gi­o­ses i tra­di­ci­o­nals... Des dels bunyols de Qua­resma o la crema de Sant Josep fins a les tra­di­ci­ons de Reis. Tot ho feien elles...
Els homes encara par­ti­ci­pa­ven en tot això menys que ara...
Els homes d’aques­tes dones eren per­so­nes impor­tants amb una vida social, política i pro­fes­si­o­nal molt sòlida, i segu­ra­ment no tenien gaire temps per dedi­car-se a tot això. El que es detecta i es pot veure al lli­bre és que a través de les dife­rents gene­ra­ci­ons, elles van ser les que van fer que els seus fills fos­sin nou­cen­tis­tes. El nou­cen­tisme, d’alguna manera, neix de la criança. En el cas dels ger­mans Masó tro­bem en Rafael, la figura impor­tant del nou­cen­tisme, que va deci­dir fins i tot la dis­po­sició de la llar, però també San­ti­ago, doc­tor en dret català i polític; Joan, far­macèutic i impres­sor, i Narcís, molt obli­dat i poc cone­gut, que va ser un peda­gog inno­va­dor. Ells van beure d’aquesta tra­dició perquè els van criar aques­tes dones...
Tan deci­siva va ser la seva influència?
Hi havia un moment en què els nens començaven a entrar en la puber­tat, eren reti­rats de les mares i entra­ven al món dels homes, par­ti­ci­pant en les seves con­ver­ses, entrant en la seva escala de valors i la seva manera de fer les coses, fins i tot la manera de trac­tar les dones. Però d’entrada, for­jar les per­so­nes, no només des del punt de vista de la pue­ri­cul­tura, sinó també de l’edu­cació, era cosa de les dones. Per tant, el bas­ti­ment d’una manera de veure el món i d’enten­dre la vida, d’una manera d’orga­nit­zar i man­te­nir la casa i de viure-hi, era una qüestió feme­nina.
Però suposo que no m’equi­voco si dic que això estava mar­cat pel que volien els homes. Aques­tes dones es van anar empo­de­rant?
Sí, tot i que aquest és un con­cepte que evi­dent­ment lla­vors no es feia ser­vir, ni tan sols s’hi pen­sava. Pot­ser hi haurà gent que no m’entendrà, però des del punt de vista de la pers­pec­tiva femi­nista, estic con­vençuda que les dones sabien uti­lit­zar les eines que tenien a l’abast. Crec que aques­tes dones es van apro­fi­tar una mica de la seva con­dició de “senyora de”. Tot aquest femi­nisme català en què s’emmar­ca­ven, man­te­nint amis­tat amb figu­res com Dolors Mon­serdà, Carme Karr, Fran­cesca Bon­ne­mai­son..., era un femi­nisme burgès, de dre­tes i molt cata­la­nista. Apro­fi­ta­ven els seus con­tac­tes per acon­se­guir coses. No és que elles fes­sin allò que ells volien, sinó que feien el que els dei­xa­ven fer les seves con­di­ci­ons de vida.
Qui­nes limi­ta­ci­ons tenien?
D’una banda, hi havia les limi­ta­ci­ons biològiques, es casa­ven molt joves, tenien molts fills, mol­tes morien en el part... D’una altra, en la seva for­mació s’ana­ven aga­fant a tot allò que podien i els per­me­tien. Per exem­ple, la Paula Valentí, mare de l’arqui­tecte i dels seus ger­mans, va acon­se­guir tenir, durant la segona mei­tat del segle XIX, un paper impor­tant en l’ano­me­nat cato­li­cisme social. Com que l’església catòlica veia que s’inten­si­fi­cava el movi­ment obrer i el comu­nisme i el soci­a­lisme ana­ven gua­nyant ter­reny, volia inver­tir aquesta tendència i bus­ca­ven en les dones benes­tants les edu­ca­do­res per repro­duir el model catòlic, tant a les llars com entre les obre­res, amb les clas­ses noc­tur­nes i la cari­tat. A par­tir d’aquí, pel que es veu a la cor­res­pondència con­ser­vada, aques­tes dones van començar a fer coses, a sor­tir al car­rer, encara d’una manera molt tute­lada, però amb una missió pròpia, per dei­xar d’anar a missa i a la mer­ce­ria, que és on ana­ven i prou. De fet, la seva mobi­li­tat geogràfica era molt limi­tada i podien per­fec­ta­ment no sor­tir mai de la ciu­tat durant tota la vida.
Per tant, en aque­lla pri­mera gene­ració ja hi va haver can­vis?
Paula Valentí va començar a fer obra de cari­tat i va aca­bar sent pre­si­denta d’una ins­ti­tució molt poc estu­di­ada, però que seria el pre­ce­dent de Cari­tas: les Con­ferències de Sant Vicens de Paul, que ser­via per fer cens de pobresa, visi­tes domi­ciliàries... era l’assistència social de l’època. La gene­ració següent és la de la dona de l’arqui­tecte, Espe­rança Bru, que a les car­tes del seu fes­teig amb Rafael apa­reix com una noia ingènua però que després sí que va tenir una impor­tant presència social. Entre altres coses, va fun­dar la Bibli­o­teca Popu­lar de la Dona de Girona amb ami­gues de la bur­ge­sia giro­nina. Sem­pre s’havia dit que la va fun­dar la Caixa de Pen­si­ons, però van ser aques­tes dones les que la van impul­sar, pri­mer en un local del car­rer Nord, i després, quan va que­dar petit, al local del Pont de Pedra de La Caixa. Als res­pon­sa­bles de La Caixa, que esta­ven cre­ant una xarxa de bibli­o­te­ques, ja els va anar bé, però elles en van ser les veri­ta­bles res­pon­sa­bles.
I la resta de dones...
També és l’època de les seves cunya­des: Maria de la Bona­nova, Ange­lina i Paula Masó, que van con­ti­nuar fent la tasca cari­ta­tiva d’una manera molt pro­fes­si­o­nal; Carme Vinyals, que es va casar amb San­ti­ago Masó, tenia una for­mació més cui­dada i va aca­bar tenint repre­sen­tació política a la secció feme­nina de la Lliga, i Rosa Llu­nas, la dona de Narcís Masó, va ser peda­goga i de les pri­me­res mes­tres de nens sord­muts de Cata­lu­nya. Llu­nas s’havia for­mat a l’escola espe­cial de Vila­jo­ana, a Vall­vi­drera, que seguia la tra­dició d’esti­mu­lació sen­so­rial molt lli­gada a la música. D’aquí va venir el con­tacte amb en Narcís, que era el seu pro­fes­sor, amb qui es casar. Encara que sobre­vin­guda, va ser la pri­mera per­sona amb títol uni­ver­si­tari de la família, amb una vida molt interes­sant que va que­dar a l’ombra per la seva con­dició de dona i perquè la guerra va estron­car la seva car­rera pro­fes­si­o­nal.

ica­se­llas@​lrp.​cat

.

Una herència que no es perd

I.C.

Per poder escriure Elles també hi eren i reconstruir la història de les dones de la Casa Masó, Rosa Maria Gil va comptar amb el testimoni privilegiat de l’hereu, l’escriptor i periodista Narcís Jordi Aragó –fill de Maria de la Bonanova i Estanislau i, per tant, nebot de l’arquitecte– i de les seves germanes. Aragó i la seva dona, la pintora Mercè Huerta, van cedir la casa a l’Ajuntament de Girona el 2006, i aquell mateix any es va crear la Fundació Rafael Masó, on Rosa Maria Gil és tècnica. “Ells van viure en aquesta casa i ens van ajudar a posar al seu lloc el llegat documental que tenim. La correspondència, els dietaris, les receptes, els llibres de la biblioteca, les fotografies, els brodats... Tot això és una herència material important, però sempre hi ha matisos i dubtes, i aquests informadors que van conèixer totes aquelles dones en la seva plenitud ens han ajudat a posar-la en valor”, explica. La sort va ser que la família Masó era molt meticulosa guardant tota la seva documentació, i això ha permès descobrir que, més enllà de la seva vida íntima i domèstica, aquestes dones noucentistes van tenir una vida pública molt important que va quedar amagada.

Marcades per la guerra

I.C.

Tal com explica Rosa Maria Gil, quan va esclatar la Guerra Civil, Esperança Bru ja era vídua (Rafael va morir jove, el 1935), però la resta d’homes de la família Masó van haver de fugir. “Cadascú ho va fer amb els mitjans que tenia. En Santiago, per exemple, va marxar a Marsella en vaixell i després va anar Sant Sebastià, on hi havia les elits gironines, que hi van viure tota la guerra, entre ells el bisbe Cartanyà. Estanislau Aragó, l’home de Maria de la Bonanova Masó, va creuar la frontera a peu i va acabar fent de mestre a Navarra, després de molts patiments. Joan Masó es va amagar a Barcelona amb uns familiars...” Així, les dones es van quedar soles a la casa, van fer de vigilants en uns moments molt difícils, ja que la família s’identificava com a catalanista, catòlica i conservadora. “Van amagar tots els sants que tenien i sovint els comitès van aparèixer per endur-se objectes, com la màquina d’escriure. Ho tenien tot tancat. De dia anaven a peu molt lluny, fins i tot a Foixà (Baix Empordà), on tenien famílies amigues de pagès que els subministraven aliments. A les nits s’estaven soles a casa, enmig del silenci i la por.” La guerra va passar, però ja els havia pres la modernitat. “Tot aquell món que se’ls havia obert en els anys trenta, amb la possibilitat de tenir un lloc en la societat, es va tallar completament el 1939. Hi va haver una involució brutal i es va tornar a l’encasellament del segle XIX, amb un rol molt tancat per a les dones. Elles, com ells, també es van haver d’adaptar a aquesta realitat. Va ser un exili interior, es va jugar al possibilisme –amb el que hi havia es feia el que es podia– i es va desenvolupar una certa vida cultural clandestina durant el franquisme”, conclou Gil.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a