0
Lletres
27 març 2020 21.00 h

ROSA MARIA GIL

Historiadora

“Sense les dones falta la meitat de la història”

Resseguir la història de les dones noucentistes de la Casa Masó ha permès a la historiadora Rosa Maria Gil descobrir que, tot i haver quedat oblidades, elles també van tenir un paper clau en la vida pública gironina

“Esperança Bru, la dona de Rafael Masó, va posar en marxa una biblioteca per a dones”
“El que es pot veure a través de les generacions és que van ser elles les que van fer que els seus fills fossin noucentistes”

Experta en el moviment noucentista i especialment en la figura de l’arquitecte gironí Rafael Masó, Rosa Maria Gil ha centrat les seves últimes recerques en històries de dones. Recentment, ha publicat a Curbet Edicions Elles també hi eren, sobre les dones de la Casa Masó. En parlem precisament allà, a la Casa Masó, l’única de les cases del riu Onyar oberta al públic, seu de la Fundació Rafael Masó i on s’ha conservat el mobiliari i la decoració de l’època noucentista.

Per què és important rescatar la història de les dones?
Perquè si no la tenim recollida, només tenim la meitat de la història, elles són tan protagonistes com ells, però deixem de saber les coses que han fet. I, en segon lloc, perquè des de sempre la història que se’ns ha explicat és la història feta moltes vegades per homes i, sobretot, des de la perspectiva masculina. Com més hi penso, sobretot des de la Casa Masó, més veig que el paisatge cultural de les llars, si en podem dir així, és el que han fet tradicionalment les dones: la criança dels fills, la disposició de la llar, els costums, els menjars, les cançons tradicionals que cantaven als nens, tota la litúrgia del pas de l’any, que en el cas de la Casa Masó era molt viva des del punt de vista de les festes religioses i tradicionals... Des dels bunyols de Quaresma o la crema de Sant Josep fins a les tradicions de Reis. Tot ho feien elles...
Els homes encara participaven en tot això menys que ara...
Els homes d’aquestes dones eren persones importants amb una vida social, política i professional molt sòlida, i segurament no tenien gaire temps per dedicar-se a tot això. El que es detecta i es pot veure al llibre és que a través de les diferents generacions, elles van ser les que van fer que els seus fills fossin noucentistes. El noucentisme, d’alguna manera, neix de la criança. En el cas dels germans Masó trobem en Rafael, la figura important del noucentisme, que va decidir fins i tot la disposició de la llar, però també Santiago, doctor en dret català i polític; Joan, farmacèutic i impressor, i Narcís, molt oblidat i poc conegut, que va ser un pedagog innovador. Ells van beure d’aquesta tradició perquè els van criar aquestes dones...
Tan decisiva va ser la seva influència?
Hi havia un moment en què els nens començaven a entrar en la pubertat, eren retirats de les mares i entraven al món dels homes, participant en les seves converses, entrant en la seva escala de valors i la seva manera de fer les coses, fins i tot la manera de tractar les dones. Però d’entrada, forjar les persones, no només des del punt de vista de la puericultura, sinó també de l’educació, era cosa de les dones. Per tant, el bastiment d’una manera de veure el món i d’entendre la vida, d’una manera d’organitzar i mantenir la casa i de viure-hi, era una qüestió femenina.
Però suposo que no m’equivoco si dic que això estava marcat pel que volien els homes. Aquestes dones es van anar empoderant?
Sí, tot i que aquest és un concepte que evidentment llavors no es feia servir, ni tan sols s’hi pensava. Potser hi haurà gent que no m’entendrà, però des del punt de vista de la perspectiva feminista, estic convençuda que les dones sabien utilitzar les eines que tenien a l’abast. Crec que aquestes dones es van aprofitar una mica de la seva condició de “senyora de”. Tot aquest feminisme català en què s’emmarcaven, mantenint amistat amb figures com Dolors Monserdà, Carme Karr, Francesca Bonnemaison..., era un feminisme burgès, de dretes i molt catalanista. Aprofitaven els seus contactes per aconseguir coses. No és que elles fessin allò que ells volien, sinó que feien el que els deixaven fer les seves condicions de vida.
Quines limitacions tenien?
D’una banda, hi havia les limitacions biològiques, es casaven molt joves, tenien molts fills, moltes morien en el part... D’una altra, en la seva formació s’anaven agafant a tot allò que podien i els permetien. Per exemple, la Paula Valentí, mare de l’arquitecte i dels seus germans, va aconseguir tenir, durant la segona meitat del segle XIX, un paper important en l’anomenat catolicisme social. Com que l’església catòlica veia que s’intensificava el moviment obrer i el comunisme i el socialisme anaven guanyant terreny, volia invertir aquesta tendència i buscaven en les dones benestants les educadores per reproduir el model catòlic, tant a les llars com entre les obreres, amb les classes nocturnes i la caritat. A partir d’aquí, pel que es veu a la correspondència conservada, aquestes dones van començar a fer coses, a sortir al carrer, encara d’una manera molt tutelada, però amb una missió pròpia, per deixar d’anar a missa i a la merceria, que és on anaven i prou. De fet, la seva mobilitat geogràfica era molt limitada i podien perfectament no sortir mai de la ciutat durant tota la vida.
Per tant, en aquella primera generació ja hi va haver canvis?
Paula Valentí va començar a fer obra de caritat i va acabar sent presidenta d’una institució molt poc estudiada, però que seria el precedent de Caritas: les Conferències de Sant Vicens de Paul, que servia per fer cens de pobresa, visites domiciliàries... era l’assistència social de l’època. La generació següent és la de la dona de l’arquitecte, Esperança Bru, que a les cartes del seu festeig amb Rafael apareix com una noia ingènua però que després sí que va tenir una important presència social. Entre altres coses, va fundar la Biblioteca Popular de la Dona de Girona amb amigues de la burgesia gironina. Sempre s’havia dit que la va fundar la Caixa de Pensions, però van ser aquestes dones les que la van impulsar, primer en un local del carrer Nord, i després, quan va quedar petit, al local del Pont de Pedra de La Caixa. Als responsables de La Caixa, que estaven creant una xarxa de biblioteques, ja els va anar bé, però elles en van ser les veritables responsables.
I la resta de dones...
També és l’època de les seves cunyades: Maria de la Bonanova, Angelina i Paula Masó, que van continuar fent la tasca caritativa d’una manera molt professional; Carme Vinyals, que es va casar amb Santiago Masó, tenia una formació més cuidada i va acabar tenint representació política a la secció femenina de la Lliga, i Rosa Llunas, la dona de Narcís Masó, va ser pedagoga i de les primeres mestres de nens sordmuts de Catalunya. Llunas s’havia format a l’escola especial de Vilajoana, a Vallvidrera, que seguia la tradició d’estimulació sensorial molt lligada a la música. D’aquí va venir el contacte amb en Narcís, que era el seu professor, amb qui es casar. Encara que sobrevinguda, va ser la primera persona amb títol universitari de la família, amb una vida molt interessant que va quedar a l’ombra per la seva condició de dona i perquè la guerra va estroncar la seva carrera professional.

icasellas@lrp.cat

.

Una herència que no es perd

I.C.

Per poder escriure Elles també hi eren i reconstruir la història de les dones de la Casa Masó, Rosa Maria Gil va comptar amb el testimoni privilegiat de l’hereu, l’escriptor i periodista Narcís Jordi Aragó –fill de Maria de la Bonanova i Estanislau i, per tant, nebot de l’arquitecte– i de les seves germanes. Aragó i la seva dona, la pintora Mercè Huerta, van cedir la casa a l’Ajuntament de Girona el 2006, i aquell mateix any es va crear la Fundació Rafael Masó, on Rosa Maria Gil és tècnica. “Ells van viure en aquesta casa i ens van ajudar a posar al seu lloc el llegat documental que tenim. La correspondència, els dietaris, les receptes, els llibres de la biblioteca, les fotografies, els brodats... Tot això és una herència material important, però sempre hi ha matisos i dubtes, i aquests informadors que van conèixer totes aquelles dones en la seva plenitud ens han ajudat a posar-la en valor”, explica. La sort va ser que la família Masó era molt meticulosa guardant tota la seva documentació, i això ha permès descobrir que, més enllà de la seva vida íntima i domèstica, aquestes dones noucentistes van tenir una vida pública molt important que va quedar amagada.

Marcades per la guerra

I.C.

Tal com explica Rosa Maria Gil, quan va esclatar la Guerra Civil, Esperança Bru ja era vídua (Rafael va morir jove, el 1935), però la resta d’homes de la família Masó van haver de fugir. “Cadascú ho va fer amb els mitjans que tenia. En Santiago, per exemple, va marxar a Marsella en vaixell i després va anar Sant Sebastià, on hi havia les elits gironines, que hi van viure tota la guerra, entre ells el bisbe Cartanyà. Estanislau Aragó, l’home de Maria de la Bonanova Masó, va creuar la frontera a peu i va acabar fent de mestre a Navarra, després de molts patiments. Joan Masó es va amagar a Barcelona amb uns familiars...” Així, les dones es van quedar soles a la casa, van fer de vigilants en uns moments molt difícils, ja que la família s’identificava com a catalanista, catòlica i conservadora. “Van amagar tots els sants que tenien i sovint els comitès van aparèixer per endur-se objectes, com la màquina d’escriure. Ho tenien tot tancat. De dia anaven a peu molt lluny, fins i tot a Foixà (Baix Empordà), on tenien famílies amigues de pagès que els subministraven aliments. A les nits s’estaven soles a casa, enmig del silenci i la por.” La guerra va passar, però ja els havia pres la modernitat. “Tot aquell món que se’ls havia obert en els anys trenta, amb la possibilitat de tenir un lloc en la societat, es va tallar completament el 1939. Hi va haver una involució brutal i es va tornar a l’encasellament del segle XIX, amb un rol molt tancat per a les dones. Elles, com ells, també es van haver d’adaptar a aquesta realitat. Va ser un exili interior, es va jugar al possibilisme –amb el que hi havia es feia el que es podia– i es va desenvolupar una certa vida cultural clandestina durant el franquisme”, conclou Gil.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor