La fi del món, des de casa

EL VIRUS EXTRATERRESTRE

A Invasió (2007), el segon remake del clàssic La invasió dels ultracossos (1956), el paper heroic correspon a una dona, Nicole Kidman, i l’amenaça arriba de l’exterior en versió extraterrestre. El virus és alienígena, i Kidman lluita per salvar el seu fill, no la raça humana. La infecció arriba per mitjà del somni i ni tan sols el James Bond Daniel Craig la pot aturar. Una pandèmia terrorífica que no ens permet dormir. Us imagineu que això fos un afegit aquests dies? No podríem ni gaudir d’un dels pocs plaers que l’obligat confinament ens permet. En l’original, un espectacular Donald Sutherland fa front fins al límit a l’amenaça exterior, però sense èxit. A Invasió, un altre cop, la indústria permet un final feliç, però això sí, amb algunes reflexions i interrogants finals per tenir en compte.

La pandèmia més silenciosa i enigmàtica es va fer forta un any més tard a El Incidente, d’un mestre de la intriga i la tensió com M. Night Shyamalan. La proposta torna a ser inquietant i fosca, ja que ara els humans, sense saber per què, se suïciden col·lectivament sense motiu aparent. El fenomen arranca ni més ni menys que a Central Park, a Nova York, i en diverses ciutats de l’est dels Estats Units. Una toxina que circula per l’aire n’és la causa, i només un lúcid Mark Whalberg, professor de ciències, al final acaba trobant la clau de volta: les plantes. El vent propaga la perillosa toxina entre grups de gent, com si fos un coronavirus perseguint la ciutadania al Mercadona en plena lluita pel valuós paper higiènic. A la capacitat narrativa de Shyamalan, s’hi afegeix la preocupació constant per la ignorància i el desconeixement sobre l’origen d’un enemic totalment invisible i que no presenta símptomes. Al final, Hollywood torna a deixar una segona oportunitat als humans, això sí, amb un advertiment i avís sobre el que pot venir amb el canvi climàtic. Terror amb missatge.

Els que no van tenir segona oportunitat van ser els protagonistes d’altres pandèmies, ja consumades en mons postapocalíptics i totalment devastats. A Doce monos (1995), la poca població que ha sobreviscut a un virus letal viu sota terra. Terry Gilliam planteja la possibilitat d’intentar arreglar el desastre per mitjà del clàssic recurs del viatge en el temps. Un desorientat i malalt Bruce Willis és l’encarregat d’esbrinar primer què va passar i d’intentar evitar el desastre tornant a un passat que no l’acull, precisament, amb els braços oberts.

A La carretera (2009) i El llibre d’Eli (2010) la cosa empitjora, perquè aquí ja no es pot arreglar res. Totes dues coincideixen que no queda clar quin ha estat el motiu pel qual el món se n’ha anat a fer punyetes. Gairebé no queda ningú i el fil conductor és el dia a dia del protagonista en la seva lluita per la supervivència en condicions desoladores i adverses. Això sí, hi ha més que matisos importants entre les dues històries. A la primera, potser el millor film postapocalíptic que s’hagi fet mai, la cruesa de la realitat del dia a dia en un món sense vida, vegetació ni aliments queda palesa magistralment. Un enorme Viggo Mortensen ens contagia el seu patiment i el del seu fill. La incertesa pel futur és total, perquè bàsicament no hi ha futur. I atenció, en un món postapocalíptic no hi falta, evidentment, el canibalisme. La fotografia és una obra mestra, i la dosi de realitat ens fa pensar que, per exemple, no estaria malament tancar en algun lloc llunyà totes les bombes atòmiques que encara volten pel planeta i llençar la clau. Per si de cas.

El llibre d’Eli és molt menys cruel i deriva més cap a un producte d’entreteniment per a lluïment de Denzel Washington. Les infinites autopistes i els ponts gegants segueixen enderrocats, però ara la recerca és més simbòlica i metafòrica que cap altra cosa: conservar una Bíblia que ha de portar a la redempció als pocs humans que queden en peu. És una manera de dir-nos que ens deixem de barallar per banderes i nacionalismes, i que estirem del carro tots plegats contra el virus. De fet, el govern espanyol ja ha intentat una cosa similar amb el seu eslògan antipandèmia (aquest virus el parem units). Una bíblia excessivament patriòtica i poc científica, ja ho sabem.

També hi ha molta esperança, redempció i fe a Hijos de los hombres (2006), del mexicà Alfonso Cuarón, que ens presenta un futur distòpic ambientat en el 2027 (no queda gaire), en què la societat està a prop de l’extinció per la falta de fertilitat. L’home ja no pot procrear i les dones s’han tornat estèrils. En un ambient de caos, Clive Owen és l’encarregat de protegir el bé més preuat del planeta, una refugiada que dona a llum. La premissa és interessant; el contingut de la pel·lícula, no tant, però l’embolcall i la crua ambientació sí que valen, i molt, la pena. Potser hauríem deixar de banda una mica els virus i les baralles i centrar-nos en el que més importa...

Menys científica és Soc llegenda (2007), en què pandèmies a part, se’ns comença a obrir de bat a bat el meravellós i anihilador món dels zombis. En aquest remake de L’home omega (1971), Will Smith substitueix Charlton Heston com el darrer supervivent de la Terra. Només en queda un, fàcil. O això sembla. El doctor Neville no pot evitar l’expansió d’un terrible virus creat per l’home per erradicar el càncer, que després acaba mutant en una megapandèmia. Sí, recordeu que els virus muten en la ficció (com a Esclat) i en la vida real (com el de la grip). El cas és que sí que hi ha alguns supervivents, però s’han convertit en zombis. Aquí introduïm en la lluita per la supervivència, ja no només el fet d’estar sols en un món desconegut i anihilat, sinó també nous enemics que mosseguen fort.

L’AMENAÇA ZOMBI

Va ser l’inoblidable La nit dels morts vivents (1968), amb múltiples remakes i versions, la que va obrir aquest filó. Un escenari amb no morts que contagien i que esperem, aquest sí, que trigui encara prou anys a fer-se realitat. Seria una desagradable experiència, com la viscuda també a l’excel·lent 28 días después (2002), de Danny Boyle; la continuació no menys notable 28 semanas después (2007), de Juan Carlos Fresnadillo; Infectats (2009), dels germans Àlex i David Pastor; la sud-coreana Tren a Busan (2016); la propera REC (2007), i la inacabable saga Resident evil (2002).

També Brad Pitt va pujar més tard al carro zombi amb Guerra Mundial Z (2013), que dona una volta de rosca a aquest univers demolidor i sanguinari, que no deixa de ser una pandèmia via mossegada. En aquest desastre natural, els zombis triguen només deu segons a transformar-se, són més ràpids i, com sempre, són molts, moltíssims. Com diu el jove doctor Elyes Gabel, un dels primers a caure, els virus deixen pistes en forma d’engrunes i només les hem de seguir... Veient el panorama actual, no ens aniria malament aquest viròleg de ficció a l’equip tècnic de Fernando Simón, sempre rodejat i flanquejat per alts càrrecs dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol. Aquests sí que són una pandèmia.