Dialèctiques del límit

Vivim uns temps en què, gràcies a l’enganyós accés a la informació –que la majoria, bàrbars imprudents, confon amb el coneixement–, tothom entén de tot. Surti la qüestió que surti, qualsevol té la seva opinió i, més d’un, fins i tot la solució. En la distància curta és difícil donar el braç a tòrcer; en l’àmbit públic, o com a mínim en el coral, cal arribar a transaccions. I les seves lleis són diferents depenent del gremi en què ens instal·lem.

Els comerciants i els polítics negocien punts intermedis per satisfer-se tots, mal que s’agradin de dir que no satisfan ningú; imaginen els marges amb mentalitat de jugador de pòquer: calculen l’incompliment futur; en termes infantils, trair. Però, de les concessions, els poetes, els historiadors, els geòmetres i els filòsofs no en treuen res. Aquí no hi ha intransigents ni radicals. Rebaixar una tesi per acostar-la a la del contrari és destruir-la. El “tot o res” és l’essència.

Els poetes negocien amb tot el seu bagatge al damunt. No per arribar a acords ni a transaccions, sinó per extreure’n coneixement, tant de l’argument propi com del contrari. Malenconiosamnet, Proust relata al final d’A la recerca del temps perdut com amb pas dels anys ens tornem gegants patint de vertigen per l’altura des d’on contemplem els temps passats, i per la insuportable enormitat en què el temps ens ha convertit a cadascun de nosaltres. Algú va dir que s’ha de pensar en el futur, però sense perdre de vista el passat. Les armes més esmolades dels poetes tenen el risc que, manejades amb un excés de passió creadora, fereixin el poeta mateix.

Deia Benjamin: “Sempre ha estat una de les comeses més importants de l’art crear un tipus de demanda per a la satisfacció plena de la qual encara no ha arribat el moment.” I així servia la temptació –qui no hi ha caigut?– dels jocs tramposos amb el temps.

Quina demanda creada fa, posem, entre cent i dos-cents anys, rep avui plena satisfacció? Es podria fer tot un assaig especulant-hi; limitem-nos a un petit exemple. Imatges icòniques femenines –amb internet al mòbil accessibles en trenta segons–: les exsangües dames absents de Paul Delvaux, capaces de veure passar el tren o un àlter ego pel mig del saló despullades, sense immutar-se; l’Esther de La toilette de Chasseriau; l’Andròmeda de Doré; Circe oferint la copa a Odisseu de John William Waterhouse, Les portes de l’alba de Herbert James Draper.

Tornem al joc de la negociació del començament. N’esperem sorpreses? A la recerca de trets generals, què els semblen avui aquestes figures als joves i als vells? I als homes i a les dones? I als conservadors i als esverats?