Cultura i sanitat

Qui més qui menys es deu haver vist algun cop en la tessitura de participar en alguna conversa o debat, d’aquells perversos, en què s’obliga a confrontar, a triar, entre cultura i sanitat pública. És a dir, si en determinades situacions hem de prioritzar l’equipament de quiròfans i centres d’atenció primària per sobre del nodriment de museus, biblioteques i altres equipaments i activitats culturals. Insisteixo, el debat és pura demagògia. I ho és perquè la bona salut del cinema, el teatre, la lectura i els museus ha de ser perfectament compatible amb el funcionament òptim dels nostres hospitals i centres assistencials. L’art i la creació mai poden ser moneda de canvi de res. Com tampoc ho han de ser aquells serveis que vetllen per la vida de les persones.

Al Canal Salut de la Generalitat de Catalunya s’afirma: “L’assistència a activitats culturals s’associa a un estat de salut més bo i a més supervivència.” Atenció al mot: supervivència. I es parla també de desenvolupament de capacitats cognitives, d’esperit crític per combatre hàbits que poden perjudicar la salut, la sociabilitat, el plaer, el control de les emocions, el reforç de l’autoestima i, fins i tot, la disminució del risc cardiovascular.

Recordo aquella imatge d’un malalt terminal que va demanar anar a veure un Rembrandt del Rijksmuseum d’Amsterdam. I recordo, també, aquell desafortunat article de l’admirat David Fernàndez en què, malgrat defensar que la confrontació entre sanitat i cultura era menyspreable, el cas del MACBA el va acabar fent caure, paradoxalment i de quatre grapes, a la trampa. Ell no va ser l’únic, dissortadament. Classista, elitista, burgès o excloent són termes habitualment emprats per aquells que empenyen a participar en un acarament del tot innecessari i, fins i tot, diria, immoral. Perquè tots sabem d’on ve això. Sí, correcte, de Lerroux. Sí, efectivament, de la Guerra Civil espanyola. Sí, també, d’una esquerra que compra marcs mentals equívocs.

Confinament. És el que toca aquests dies. I s’ha tornat a demostrar que la cultura ha sortit en defensa de la salut dels ciutadans. Com mai. Amb les seves pròpies mascaretes i respiradors per al cervell i l’ànima. Músics, escriptors, historiadors, actors i lletraferits en general han posat a disposició de la població infinitat d’eines i recursos per garantir la bona salut mental de les persones. No entro en el debat de la gratuïtat –requeriria més espai–, però sí que vull posar de manifest que tan necessaris són la cultura de la sanitat i els valors assistencials, com el caràcter sanador de la cultura i els beneficis de l’assistència cultural. Com també ho és, de primera necessitat, el confinament de la demagògia.