Cultura i sanitat

Qui més qui menys es deu haver vist algun cop en la tes­si­tura de par­ti­ci­par en alguna con­versa o debat, d’aquells per­ver­sos, en què s’obliga a con­fron­tar, a triar, entre cul­tura i sani­tat pública. És a dir, si en deter­mi­na­des situ­a­ci­ons hem de pri­o­rit­zar l’equi­pa­ment de quiròfans i cen­tres d’atenció primària per sobre del nodri­ment de museus, bibli­o­te­ques i altres equi­pa­ments i acti­vi­tats cul­tu­rals. Insis­teixo, el debat és pura demagògia. I ho és perquè la bona salut del cinema, el tea­tre, la lec­tura i els museus ha de ser per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb el fun­ci­o­na­ment òptim dels nos­tres hos­pi­tals i cen­tres assis­ten­ci­als. L’art i la cre­ació mai poden ser moneda de canvi de res. Com tam­poc ho han de ser aquells ser­veis que vet­llen per la vida de les per­so­nes.

Al Canal Salut de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya s’afirma: “L’assistència a acti­vi­tats cul­tu­rals s’asso­cia a un estat de salut més bo i a més super­vivència.” Atenció al mot: super­vivència. I es parla també de desen­vo­lu­pa­ment de capa­ci­tats cog­ni­ti­ves, d’espe­rit crític per com­ba­tre hàbits que poden per­ju­di­car la salut, la soci­a­bi­li­tat, el plaer, el con­trol de les emo­ci­ons, el reforç de l’auto­es­tima i, fins i tot, la dis­mi­nució del risc car­di­o­vas­cu­lar.

Recordo aque­lla imatge d’un malalt ter­mi­nal que va dema­nar anar a veure un Rem­brandt del Rijks­mu­seum d’Ams­ter­dam. I recordo, també, aquell des­a­for­tu­nat arti­cle de l’admi­rat David Fernàndez en què, mal­grat defen­sar que la con­fron­tació entre sani­tat i cul­tura era menys­pre­a­ble, el cas del MACBA el va aca­bar fent caure, para­do­xal­ment i de qua­tre gra­pes, a la trampa. Ell no va ser l’únic, dis­sor­ta­da­ment. Clas­sista, eli­tista, burgès o exclo­ent són ter­mes habi­tu­al­ment emprats per aquells que empe­nyen a par­ti­ci­par en un aca­ra­ment del tot inne­ces­sari i, fins i tot, diria, immo­ral. Perquè tots sabem d’on ve això. Sí, cor­recte, de Ler­roux. Sí, efec­ti­va­ment, de la Guerra Civil espa­nyola. Sí, també, d’una esquerra que com­pra marcs men­tals equívocs.

Con­fi­na­ment. És el que toca aquests dies. I s’ha tor­nat a demos­trar que la cul­tura ha sor­tit en defensa de la salut dels ciu­ta­dans. Com mai. Amb les seves pròpies mas­ca­re­tes i res­pi­ra­dors per al cer­vell i l’ànima. Músics, escrip­tors, his­to­ri­a­dors, actors i lle­tra­fe­rits en gene­ral han posat a dis­po­sició de la població infi­ni­tat d’eines i recur­sos per garan­tir la bona salut men­tal de les per­so­nes. No entro en el debat de la gratuïtat –reque­ri­ria més espai–, però sí que vull posar de mani­fest que tan neces­sa­ris són la cul­tura de la sani­tat i els valors assis­ten­ci­als, com el caràcter sana­dor de la cul­tura i els bene­fi­cis de l’assistència cul­tu­ral. Com també ho és, de pri­mera neces­si­tat, el con­fi­na­ment de la demagògia.