El costat bo de la vida

Ni tortell, ni mones, ni palmes beneïdes ni processons com Déu mana. Aquesta Setmana Santa tan atípica, amb tothom confinat a casa penedint-se dels pecats d’una societat desbocada, us proposem també deixar de veure com marca la tradició La túnica sagrada i el Ben Hur de torn i apostar més per una pel·lícula a contracorrent que convida a practicar el sa exercici de riure, més imprescindible que mai avui dia. I res millor que escollir la que està considerada una de les comèdies cabdals de la història i un verdader miracle del cinema: La vida de Brian.

Com bé sabeu, el film és obra i gràcia dels Monty Python, la formació de còmics més demolidora i sarcàstica que ha existit, amb el permís (o no) dels Germans Marx. Partint del “res és sagrat” se n’han cardat de tot i més, fent ús d’un humor tant absurd com surrealista i políticament incorrecte al llarg de tota la seva trajectòria, que va transcórrer des de la seva irrupció a finals dels seixanta amb la sèrie de televisió Flying Circus fins als anys vuitanta amb la pel·lícula El sentido de la vida (1983). Si bé a la pantalla van començar a trencar esquemes amb la magistral Los caballeros de la Mesa Cuadrada (1975), l’èxit mundial els va arribar amb aquesta paròdia dels films de romans, que aquí es va estrenar (atenció) només subtitulada, en una era dominada pels al·lèrgics a llegir al cinema. Tot i així, gràcies a la polèmica generada i a l’efecte Streisand (el fenomen que es produeix quan s’intenta censurar alguna cosa i remet amb un efecte oposat) només a l’Estat es va arribar a la xifra de 2.720.796 espectadors! El que no es van comptabilitzar van ser les sotanes que es van esquinçar, com tampoc per què, tenint en compte que els que posaven el crit al cel per por de la blasfèmia no tenien ni idea que a la pel·lícula Crist apareixia en dues ocasions comptades. Només començar, en el primer gag, en què els tres Reis es confonen de portal per donar la benvinguda a Brian, el pobre diable hebreu protagonista de l’equívoc, i més tard en el discurs de la muntanya.

És cert que la troupe britànica va pensar a fer una pel·lícula còmica de la vida de Jesucrist, però van veure que no seria una bona idea i la van derivar cap a aquest personatge a qui confonen amb el Messies i acaba crucificat amb altres pàries i delinqüents al ritme de la cèlebre cançó Always look de bright side of life (‘mira el costat brillant/bo de la vida’), que ningú pot evitar taral·lejar. Lletra, per cert, que perviu com a himne per a la superació de moments com aquest, així que no hi ha excusa. D’aquesta manera, van derivar els dards mordaços cap a aquells que es “fan seves i reinterpreten en menys de dos minuts les ensenyances dels fundadors de la religió”, com van declarar els còmics britànics. Pràctiques habituals que es poden perfectament equiparar no només a la religió, sinó a la política, com bé ressalten els gags protagonitzats pel Front Popular de Judea, enfrontat al Front Judaic Popular per la lluita del poder o l’hilarant Esquadró de Suïcidi, decidit a morir per la causa.

Des que arrenca amb els creatius títols de crèdit fins al musical conclusiu, La vida de Brian és un festival d’humor i de creativitat artística, amb els sis components del grup –Terry Jones, Eric Idle, Michael Palin, Graham Chapman, John Cleese, i Terry Gilliam– interpretant fins a quaranta personatges i diàlegs extraordinaris. El llegat que ens deixa és antològic. I això que, com dèiem, és un miracle que es fes. La van acabar produint Denis O’Brien i el Beatle més místic de tots, George Harrison, un fan absolut dels humoristes, fins al punt que va hipotecar la casa a canvi de 4 milions de lliures perquè volia veure aquell guió a la pantalla. Com van dir els Monty Python: “L’entrada de cine més cara de la història”.