Arnau Puig, filòsof itinerant

Ens fèiem un fart de riure cada cop que l’Arnau Puig explicava les autocites que Eugeni d’Ors dictava al seu refugi de l’ermita de Vilanova: “fámulo no es solamente criado...” Narrava amb claredat l’ambient on es va formar, on els avantguardistes allistats al feixisme patien la mateixa incomprensió que havien provocat, una paradoxa que es devorava com la figura de l’uròbor. L’Arnau derivava cap aquests temes de la postguerra quan s’iniciava a la recerca de la ment filosòfica que pogués interpretar la desolació en la quimera, els versos per desenterrar l’esperit de la modernitat en un temps que ell descrivia de sagristia, on l’art havia tornat a la dimensió religiosa de la contrareforma. Ell havia patit les forces de la superstició a la guerra, fins i tot una lesió al braç que es va fer saltant d’una tartana quan l’aviació franquista venia a bombardejar-los en plena praxi de patriotisme.

Avui, a les pàgines de La República vull recordar la il·lusió que li va fer que comptessin amb ell per a aquest projecte inevitablement no monàrquic, mai anti perquè “els antis són ells”, com li agradava precisar. Repetia aforismes sobre l’excés d’adaptació i sobre la inadaptació a les vicissituds del país, que ell mai va acceptar perquè sabia que un esclau ho és sobretot dins del seu cap: “Les cadenes són les presons dels altres, que sempre es poden obrir.” L’Arnau explicava com ningú anècdotes. Li agradava el final de la Rambla, quan el passeig s’eixampla i es pot veure el mar, olorar la brisa i, amb una mica de sort, veure Colom entre les branques dels plàtans. Al restaurant de l’Hotel Oriente, a la Fonda Espanya del carrer Sant Pau, a l’Amaya o al Cabales recupero la veu, sempre somrient de l’Arnau, fent una festa de la vida, una amistat amb la trena de ferro de l’afinitat sense límits. Cada any em convidava a dinar a algun d’aquests restaurants per parlar dels articles del diari o de nous projectes. La seva última trucada va ser per dir-me que estava fotut, però que quan sortís del “tema”, ho havíem de celebrar. Després de superar fins a dos match ball, la partida ha finalitzat. La seva veu quedarà circumscrita a la lectura dels llibres, en l’alquímia de la veu en el record que produeix la lectura. I la veu de l’Arnau, mig cartesiana, mig marxista, evocava els sil·logismes aristotèlics amb què reforçava la conclusió sempre declamant, sobreactuant.

Intensament poètic, l’Arnau era d’aquells filòsofs que prescindien de les reticències poètiques de Plató per abraçar totes les formes de la poesia. L’amic comú Vicenç Altaió evoca una sentència del mestre: “No tenim temps lliure, sinó llibertat: la vida és el poema que escrius.” Fa anys, a la porta d’un autobús, davant de l’Arts Santa Mònica, amb l’esmentat Altaió al capdavant del KRTU, l’Arnau ens estava explicant les connexions surrealistes entre Breton, Dalí, Duchamp, Artaud, Miró i companyia. Mentrestant, un lladregot es va colar al vehicle i va buidar un parell de bosses de dues noies que participaven en l’excursió cap als paisatge tarragonins de Miró. El delinqüent va enfilar pels carrers del barri Xino corrents com un dimoni, però un dels nostres, un jove artesà de vidre de la Llotja, el va seguir fins a pràcticament el carrer Tàpies, on el lladre va abandonar el botí en veure que dos o tres el perseguíem. El segon era jo, ofegat, però qui era el tercer? L’Arnau, somrient, va participar en el retorn de les pertinences a les noies despistades. Als territoris mironians, el nostre home es lluïa per la barreja de coneixements. Així com la majoria d’artistes són primaris en les seves explicacions, l’Arnau sumava la passió a l’eloqüència. I quan li feies alguna observació cordial, ell contestava, “ets la llum de l’esdevenidor, l’afecte total”, amb què et guanyava per sempre perquè, entre altres coses, era un gran seductor, un empàtic, que diuen ara.

Amatent a tots els avenços electrònics i tecnològics, l’Arnau va publicar el llibre sobre la filosofia de la itinerància amb el seu amic Joan Sala, de qui deia que no semblava un editor, però que això no li podíem dir. Era, naturalment, un elogi, perquè els editors del país –no oblidem que és una de les nostres grans indústries internacionals– no són majoritàriament romàntics, sinó que et miren en funció dels resultats econòmics que provoques al seu balanç comercial. El Sala va obrir via a l’Arnau amb uns llibres de divulgació que ignoro si van funcionar a les llibreries, però sí que van tenir una recepció determinant en la política d’autor de l’editorial Comanegra. Aquesta confiança, segons em va sintetitzar, el va impulsar a establir la seva teoria sobre el pensament nascut des de l’existència, i una itinerància que li va servir per ser transgeneracional, des dels que podíem ser els seus fills fins als joves i nens, a qui adorava. En el primer paràgraf ja parlava dels nostres referents –els de cadascú, és clar– i afirmava que era impossible iniciar un pensament sense acudir a sentències i veritats de la nostra mateixa tradició personal. El llibre, com molts dels anteriors dedicats a l’art i a la filosofia, em va il·luminar, en aquest cas del tot. A partir de la lectura i dels subratllats, em va inspirar tant que vaig fer una sèrie de poemes sobre els daimons, els seus i els de l’amic Joan Ponç, a qui tan bé sabia conceptuar, elogiar, distingir i reivindicar. Joan Ponç ens va donar la idea de la mort i la connexió amb el caos dalinià; l’Arnau, l’enlluernament amb la bellesa de la vida dels reflexos mironians. Tots cinc representaven el surrealisme, la diversió i la bondat, però des d’angles oposats dins d’una mateixa geometria. La passió era tal que, en una visita al temple de la Sagrada Família, amb l’arquitecte Jordi Bonet, l’Arnau ens va deixar enrere al Marià Marín i a mi mentre s’enfilava per les escales i les graderies fins a dalt de tot. Quan el vam enganxar, el mestre ens va fer una lectura de les simbologies i de l’estructura de les columnes amb moviment helicoïdal, que relacionava amb altres edificis de l’arquitectura gaudiniana en mimesi del moviment ascensional de les columnes. I el més interessant de tot no era el que deia, sinó com ho deia, perquè l’Arnau era pura motivació, el principal valor pedagògic del mestre que va ser al llarg de la vida. En aquella pujada al sostre del temple vaig distingir empíricament la teoria itinerant, i li vaig explicar que el llibre m’havia generat poemes que havien abarrotat una llibreta. L’endemà en vam fer una lectura a casa seva, on la Consol, la seva companya, apareixia i desapareixia de la biblioteca. L’habitació era una combinació de dues èpoques, des dels llibres d’abans de la guerra, alineats als prestatges alts, fins als actuals, que reposaven per tot arreu en un caos ordenat i delimitat. Un dels versos del poema L’expulsió dels sentits li va agradar: “És l’atzar qui marca el camí. L’àngel sigil·lós de la biblioteca davallava per la manca de solucions als problemes de tots aquells estudiants d’una egolatria representada acuradament a les seves cares.” No cal dir que l’àngel sigil·lós era ell mateix i que els estudiants eren la nova lleva d’escriptors que neixen amb una tradició castradora de lectures obligatòries i tòpics. El gest, la ideologia i la tradició han marxat per l’aigüera rumb a les clavegueres on ens podrirem. O es podriran, per ser més exactes.

Observava Marcel Duchamp que hi ha paraules el sentit de les quals és com una explosió i que valen més que el que volen dir en el diccionari. Això ha estat l’obra de l’Arnau per a molts de nosaltres, la comunió entre poesia i filosofia, entre concepte i forma, entre antic i nou, entre surrealisme i fantasia. Ser un militant avantguardista amb ell ha estat una aventura. I, sobretot, un plaer. “Jo no busco, trobo.” Aquest epigrama atribuït a Picasso li va servir per dissentir del geni, perquè l’Arnau observava que es troba perquè es busca. D’aquí el sentit de l’emoció en la recerca.