TORNA LA BANDA

És sens dubte un dels retorns a les pantalles més esperats de l’any. La casa de papel acaba d’estrenar la quarta temporada a Netflix, deslluïda pel confinament –no s’han pogut fer uns actes promocionals que haurien estat multitudinaris–, però amb una legió de fans que des de fa mesos ja es preguntaven exactament a quina hora de l’anunciat dia 3 d’abril podrien començar a mirar la sèrie. I és que aquests dies d’horaris trastocats en què el temps no acaba de passar i l’angoixa i el trasbals són generalitzats –encara que mals menors comparats amb les morts que està causant el maleït virus– capbussar-se en la història d’aquesta banda de lladres peculiars que tenen com a himne la cançó Bella Ciao pot servir de teràpia d’oblit. La quarta temporada reprèn la història en el mateix moment que va acabar la tercera i inclou vuit capítols d’entre quaranta i cinquanta minuts, la durada ideal per fer una marató.

Però que té aquesta sèrie que s’ha arribat a convertir en un fenomen mundial? Intriga, acció, suspens, drama, humor, sexe... Una barreja de tot plegat a la qual s’ha sumat un altre ingredient: la idea que es pot atacar el sistema perquè el sistema no funciona. Sempre que no hi hagi víctimes col·laterals, és clar, perquè això assegura el suport de l’opinió pública... i l’èxit de la història. Només cal veure les dades: la tercera temporada va ser seguida per més de 34 milions de subscriptors de Netflix. Fent una mitjana de tres persones per subscripció trobem que la xifra d’espectadors supera els 100 milions. Una barbaritat que l’ha convertit en la sèrie de parla no anglesa més vista d’aquesta plataforma.

Per si encara hi ha algú que no sàpiga de què va, resumint i sense fer espòilers, l’acció de les dues primeres temporades se centra en l’atracament a la Fábrica de Moneda y Timbre de Madrid, planificat per un enigmàtic personatge anomenat El Professor, que ha reunit una banda de delinqüents que no es coneixen entre ells per cometre el robatori del segle sense haver d’utilitzar un excés de violència i preparant mil·limètricament un pla magistral. La casa de papel es va emetre per primera vegada a la cadena Antena 3 el 2017, de maig a juny la primera temporada, i d’octubre a novembre la segona. L’èxit va ser rotund i va captar l’atenció de la plataforma, que va apostar per incloure-la al seu catàleg internacional però amb un format diferent. Així, Netflix la va reeditar, i dels nou capítols per temporada en va fer tretze de més curts, passant dels 70 minuts originals a 45 i seguint la lògica de la majoria de sèries internacionals. Llavors va esclatar la fama mundial, amb seguidors arreu del planeta recomanant la sèrie a les xarxes socials. Entre ells ni més ni menys que l’escriptor Stephen King, un fan declarat que fins i tot ha insinuat que li agradaria participar-hi. El pas següent va ser lògic, el creador Álex Pina (que va començar la seva carrera com a guionista al programa Caiga quien Caiga i que també ha estat el responsable de sèries com Vis a vis i Los hombres de Paco) va acordar directament amb Netflix una tercera i una quarta temporada. S’havia de buscar una nova trama, ja que l’argument de les dues temporades emeses per televisió era conclusiu. En aquesta ocasió, els lladres havien de robar a la seu del Banc d’Espanya. Ara, els espectadors podran saber (o no) com acaba aquesta arriscada operació.