Crítica
Precisió en el detall i encert sentimental
El novel·lista Sergi Pons Codina supera amb nota un moment d’incertesa en aquesta tercera novel·la, Mal bon pare. Si les dues primeres havien estat inspirades per la seva vida al carrer, la tercera, d’àmbit diríem domèstic, demostra de nou que té coses a dir, i que sap com dir-les. Podríem dir que l’obra no és tan efectista com ho havien estat Mars del Carib i Dies de ratafia, però va més enllà perquè és capaç, com ningú –a excepció d’Empar Moliner– d’oferir una lectura vitalista de les coses petites, insignificants, per les quals no donen medalles i guardons, com ara la paternitat.
El Pons Codina de Mal bon pare m’ha recordat el Henry Miller gloriós d’El llibre dels meus amics i Big Sud. Ara sí que tinc clar que no és un narrador d’un sol llibre, sinó que les maneres que li havíem augurat s’han fet realitat. Tenim un escriptor de gran talent, que funciona per la quotidianitat amb honestedat, que pot reflectir un incident entre dos nens petits al parc amb tota la grandesa de la descripció, i anar amunt i avall pels records mentre capta l’atenció del lector. Al costat del Pons Codina punk i dels grups ultres, que recordaven les esfereïdores narracions de l’escocès Irvine Welsh o del cubà Pedro Juan Rodríguez, el de Mal bon pare aconsegueix a la perfecció mostrar un registre intimista que demostra el gran poeta que té al darrere.
Pare de família nombrosa, i amb un quart fill a punt de néixer, el protagonista de Mal bon pare té algunes similituds amb l’autor, des de la vinculació amb la barriada de Sant Andreu fins a una pancreatitis que també dona problemes a l’escriptor. La cosa canalla ha quedat, en la majoria de casos, desterrada, i les situacions més hilarants ens arriben a través de les crítiques àcides que pot fer del comportament d’un familiar o d’una visita que li fa a l’hospital la cunyada, a qui qualifica de fatxenda: “Ningú amb una mínima educació es dedica a increpar les persones que el venen a veure a l’hospital. Se suposa que la visita es fa des de l’estima i l’interès per l’individu perjudicat físicament... Entre nosaltres sempre hi havia hagut una distància insalvable, una autopista de tibantors i discrepàncies vitals.” En molts moments la confidència amb el lector és intensa, d’amic íntim. I aquí és on Pons Codina domina el fil argumental i ens fa viatjar per les visites al pare carlí d’Olot, pels escenaris de barri i per uns diàlegs que domina a la perfecció i que fa versemblants com mai.
No sé si Mal bon pare passarà desapercebuda o tindrà l’èxit que es mereix, però conforta que autors com Pons Codina sobrevisquin en un reialme de gèneres i d’impostures neorurals.
El primer disc del bateria Ted Poor, alguna cosa més que un debut
Habitual de l’escena jazzística de Nova York, on ha participat en gravacions de Bill Frisell, Pat Metheny, Kurt Rosenwinkel, Cuong Vu, Ben Monder, Myra Melford, Mark Turner, Gabriel Kahane, Aaron Parks i Ralph Alessi, el bateria Ted Poor debuta com a solista amb el disc You already know. En signa la majoria de les peces, tot i que el saxofonista Andrew d’Angelo també hi té un paper primordial. Els acompanyen altres músics de l’escena de Seattle, on Poor es va instal·lar: Blake Mills a les guitarres, Sebastian Steinberg i Paul Kowert als baixos i Andrew Bird i Rob Moose als violins. Si han comparat el so als jazzistes metafísics dels anys setanta, i la seva bateria a la d’Elvin Jones, el cert és que Poor té un estil característic, intimista i introspectiu, que em recorda alguns discos del poc valorat David Mengual. La música que proposen relaxa i fa pensar, però no és per distreure’s i passar l’estona, sinó que s’interroga amb un accent existencialista sobre els moments del dia o de la gent que els envolta. Destaquen la claredat de les composicions i el so dels instruments, que sonen com una orquestra, “la celebració de l’espai”, que busca un bateria únic.
