Hermann Bonnín representa l’eclosió del teatre a Catalunya en la sortida del franquisme. Els Premis de la Crítica li atorgaran el premi Gonzalo Pérez de Olaguer, a La Villarroel, en una data encara per determinar, ja que estava prevista per al 23 de març, però es va haver d’ajornar pel confinament i pel tancament dels teatres. Bonnín explicava en una conferència sobre el teatre independent, organitzada per l’Institut del Teatre el 2016, que ell es va enamorar del teatre al mercat del Born, quan acompanyava el pare a la parada. Va intuir que el regateig amb els clients, els colors i les olors del mercat havien de tenir una translació al teatre. I s’hi va tirar de cap. Va entrar a l’Institut del Teatre i es va adonar que aquell academicisme no connectava amb el carrer. Probablement, una carambola va fer que Herman Bonnín assumís la direcció de l’Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid (RESAD) entre el 1969 i el 1971 i, consecutivament, la de l’Institut del Teatre (1971-1981). El seu repte va ser aconseguir prejubilar grans noms de la declamació i, a canvi, introduir-hi artistes que coincidien amb el compromís social i polític del carrer. Per exemple, a l’Institut van entrar a formar part del claustre Fabià Puigserver, Iago Pericot, Guillem-Jordi Graells. Ell (deia ben divertit en la sessió del 2016) va cedir el seu despatx de director perquè els professors tinguessin un espai per trobar-se i debatre, i es va traslladar a uns antics lavabos, fins que va aconseguir un despatx al Palau Güell, més tard. Montse Amenós (premiada amb el Pérez de Olaguer el 2015) reconeixia que els alumnes d’escenografia feien classes al local del carrer Elisabets i al Palau Güell, la qual cosa els obligava a creuar la Via Laietana i la plaça Catalunya (i sovint no arribaven a les classes teòriques perquè es quedaven donant suport a alguna manifestació). Eren anys de convulsió als carrers, i l’Institut de Teatre no se’n desmarcava. Tant és així que Bonnín va convidar el cantant exiliat Paco Ibáñez a un concert (sense fer-ne més difusió que el boca-orella) que va causar tot un rebombori universitari i polític en la tardodictadura. El concert es va poder fer, amb policia a la porta i universitaris omplint de gom a gom l’auditori. I amb la posterior estirada d’orelles a Bonnín perquè no ho fes una altra vegada. Per sort, el franquisme estava a les acaballes. Els actors ja s’havien fet seu el batec del carrer i van emprendre aventures com el primer Grec (1976), impulsat pels artistes i d’una militància evident.

El 1981, Bonnín va rebre l’encàrrec de dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat (instal·lat al Romea), una institució que pretenia protegir i liderar l’autoria catalana clàssica i contemporània i també interpretar clàssics en català, que havia estat dirigida els dos primers anys després de la seva fundació (1980 i 1981) per Xavier Fàbregas Surroca. Bonnín hi va treballar fins al 1988, quan el va substituir Domènec Reixach.

Els canvis eren evidents: si Díaz-Plaja no havia potenciat el català a l’Institut del Teatre durant els seus trenta anys de direcció (va accedir a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic de la Generalitat republicana el 1939 i la va transformar en l’Institut del Teatre, vinculat a la Diputació de Barcelona i que s’inspirava en la RESAD), ara el teatre tornava a la normalitat, no només pel treball del Centre Dramàtic, sinó també per l’aparició de companyies independents, com Els Joglars, Comediants, Teatre Lliure i Dagoll Dagom. Curiositat (revelada per Amenós en la xerrada L’impacte del teatre independent a la formació teatral en les Jornades Recerca històrica sobre Teatre Independent, el 2016): a l’Institut del Teatre de Bonnín només hi havia les branques de dansa, interpretació i escenografia. No n’hi havia de direcció i dramatúrgia. De fet, és lògic si es pensa que, en aquells moments, el teatre que manava era fet col·lectivament per un grup d’intèrprets que ho compartien tot. També és cert que el teatre que es va anar professionalitzant venia de l’Institut del Teatre, però també de moltes companyies amateurs (de Barcelona i d’arreu de Catalunya).

Bonnín, que el 2013 va rebre un dels Premis Nacionals de Cultura, confessava que els seus tres Reis de l’Orient eren Palau i Fabre, Joan Brossa i Joan Maragall. Amb el mag Hausson, precisament, van decidir obrir una petita sala per a arts parateatrals que reivindiqués Brossa, tot i que el pintor, dramaturg i membre de Dau al Set provés de desvincular-se’n, probablement per pudor. L’Espai Brossa va funcionar del 1997 al 2011, moment en què van assumir el repte de capitanejar una fàbrica de creació de la ciutat: La Seca. A partir de llavors, van duplicar programació, ja que a La Seca tenien dues sales:la Joan Brossa i la Palau i Fabre. De Joan Maragall, potser es pot destacar l’adaptació a la Sala Gran del TNC que el director i actor va fer d’El comte Arnau (o que la seva filla es digui inequívocament Nausicaa, el personatge principal que dona títol a l’obra pòstuma de Maragall). La sortida de Bonnín com a cogestor de La Seca (avui rebatejat com a Escenari Joan Brossa) va coincidir en un moment en què, per fi, la Fundació Joan Brossa va aconseguir un espai per reivindicar-lo (després de l’esperada exposició antològica al MACBA del 2015, on va quedar dipositat el seu fons artístic).

La preocupació per la reivindicació del sector va comportar la creació de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, el 1981. Bonnín recolliria el relleu de Joan Miralles, Jordi Serrat, Joan Borràs, Francesc Luchetti i Jaume Comas durant el període comprès entre el 1997 i el 2004. Posteriorment, van ostentar aquest càrrec Arnau Vilardebò, Ferran Reñé, Joan Maria Gual i, des del 2014, Àlex Casanovas. Bonnín admetia en una entrevista del 2013 a El Punt Avui: “La consciència sindical està sota mínims en tots els àmbits. Per culpa de la decrepitud de les ideologies. Els sindicats no són capaços de canviar les coses; el món liberal ha guanyat. Les noves promocions, avui, molt ben formades, dediquen la seva energia a fer el producte, no tant a la solidaritat sindical. Això no està bé ni malament, és un canvi. També cal dir que en aquests anys hi ha hagut la irrupció del teatre públic i del privat amb responsabilitat de servei públic. Hi ha un món empresarial a Catalunya digne i conscient.”

Bonnín viu aquests darrers mesos en la intimitat, amb una vulnerabilitat afegida. La notícia del premi ha commogut la família i el mateix director. Fa uns dies, la seva parella, Sabine Dufrenoy, enviava als membres del jurat un petit vídeo en què Bonnín llegia la nota de premsa que anunciava el premi amb veu clara, com a actor de carrera que és. Mai ha deixat d’estimar el teatre que el va saber connectar amb el pols del carrer. La pulsió de canviar el món dels joves encara l’atrapa. Encara que potser no ho recordi sempre tot, un tatuatge li xiuxiueja a cau d’orella el seu verí pel teatre.

JORDI BORDES

jbordes@elpuntavui.cat