Teatre

Apassionat pel teatre

L’home de teatre Hermann Bonnín, rebrà el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer en la festa dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques

INTIMITAT
INTIMITAT
La pulsió
per canviar el món
dels joves encara l’atrapa. Un tatuatge li xiuxiueja a cau d’orella el seu verí pel teatre
REIS D’ORIENT
REIS D’ORIENT
Els seus tres Reis d’Orient són Josep Palau i Fabre, Joan Brossa i Joan Maragall

Her­mann Bonnín repre­senta l’eclosió del tea­tre a Cata­lu­nya en la sor­tida del fran­quisme. Els Pre­mis de la Crítica li ator­ga­ran el premi Gon­zalo Pérez de Ola­guer, a La Villar­roel, en una data encara per deter­mi­nar, ja que estava pre­vista per al 23 de març, però es va haver d’ajor­nar pel con­fi­na­ment i pel tan­ca­ment dels tea­tres. Bonnín expli­cava en una con­ferència sobre el tea­tre inde­pen­dent, orga­nit­zada per l’Ins­ti­tut del Tea­tre el 2016, que ell es va ena­mo­rar del tea­tre al mer­cat del Born, quan acom­pa­nyava el pare a la parada. Va intuir que el rega­teig amb els cli­ents, els colors i les olors del mer­cat havien de tenir una trans­lació al tea­tre. I s’hi va tirar de cap. Va entrar a l’Ins­ti­tut del Tea­tre i es va ado­nar que aquell aca­de­mi­cisme no con­nec­tava amb el car­rer. Pro­ba­ble­ment, una caram­bola va fer que Her­man Bonnín assumís la direcció de l’Escu­ela Supe­rior de Arte Dramático de Madrid (RESAD) entre el 1969 i el 1971 i, con­se­cu­ti­va­ment, la de l’Ins­ti­tut del Tea­tre (1971-1981). El seu repte va ser acon­se­guir pre­ju­bi­lar grans noms de la decla­mació i, a canvi, intro­duir-hi artis­tes que coin­ci­dien amb el com­promís social i polític del car­rer. Per exem­ple, a l’Ins­ti­tut van entrar a for­mar part del claus­tre Fabià Puig­ser­ver, Iago Peri­cot, Gui­llem-Jordi Gra­ells. Ell (deia ben diver­tit en la sessió del 2016) va cedir el seu des­patx de direc­tor perquè els pro­fes­sors tin­gues­sin un espai per tro­bar-se i deba­tre, i es va tras­lla­dar a uns antics lava­bos, fins que va acon­se­guir un des­patx al Palau Güell, més tard. Montse Amenós (pre­mi­ada amb el Pérez de Ola­guer el 2015) reco­nei­xia que els alum­nes d’esce­no­gra­fia feien clas­ses al local del car­rer Eli­sa­bets i al Palau Güell, la qual cosa els obli­gava a cre­uar la Via Laie­tana i la plaça Cata­lu­nya (i sovint no arri­ba­ven a les clas­ses teòriques perquè es que­da­ven donant suport a alguna mani­fes­tació). Eren anys de con­vulsió als car­rers, i l’Ins­ti­tut de Tea­tre no se’n des­mar­cava. Tant és així que Bonnín va con­vi­dar el can­tant exi­liat Paco Ibáñez a un con­cert (sense fer-ne més difusió que el boca-ore­lla) que va cau­sar tot un rebom­bori uni­ver­si­tari i polític en la tar­do­dic­ta­dura. El con­cert es va poder fer, amb poli­cia a la porta i uni­ver­si­ta­ris omplint de gom a gom l’audi­tori. I amb la poste­rior esti­rada d’ore­lles a Bonnín perquè no ho fes una altra vegada. Per sort, el fran­quisme estava a les aca­ba­lles. Els actors ja s’havien fet seu el batec del car­rer i van empren­dre aven­tu­res com el pri­mer Grec (1976), impul­sat pels artis­tes i d’una militància evi­dent.

El 1981, Bonnín va rebre l’encàrrec de diri­gir el Cen­tre Dramàtic de la Gene­ra­li­tat (ins­tal·lat al Romea), una ins­ti­tució que pre­te­nia pro­te­gir i lide­rar l’auto­ria cata­lana clàssica i con­tem­porània i també inter­pre­tar clàssics en català, que havia estat diri­gida els dos pri­mers anys després de la seva fun­dació (1980 i 1981) per Xavier Fàbre­gas Sur­roca. Bonnín hi va tre­ba­llar fins al 1988, quan el va subs­ti­tuir Domènec Rei­xach.

Els can­vis eren evi­dents: si Díaz-Plaja no havia poten­ciat el català a l’Ins­ti­tut del Tea­tre durant els seus trenta anys de direcció (va acce­dir a l’Escola Cata­lana d’Art Dramàtic de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana el 1939 i la va trans­for­mar en l’Ins­ti­tut del Tea­tre, vin­cu­lat a la Dipu­tació de Bar­ce­lona i que s’ins­pi­rava en la RESAD), ara el tea­tre tor­nava a la nor­ma­li­tat, no només pel tre­ball del Cen­tre Dramàtic, sinó també per l’apa­rició de com­pa­nyies inde­pen­dents, com Els Joglars, Come­di­ants, Tea­tre Lliure i Dagoll Dagom. Curi­o­si­tat (reve­lada per Amenós en la xer­rada L’impacte del tea­tre inde­pen­dent a la for­mació tea­tral en les Jor­na­des Recerca històrica sobre Tea­tre Inde­pen­dent, el 2016): a l’Ins­ti­tut del Tea­tre de Bonnín només hi havia les bran­ques de dansa, inter­pre­tació i esce­no­gra­fia. No n’hi havia de direcció i dra­matúrgia. De fet, és lògic si es pensa que, en aquells moments, el tea­tre que manava era fet col·lec­ti­va­ment per un grup d’intèrprets que ho com­par­tien tot. També és cert que el tea­tre que es va anar pro­fes­si­o­na­lit­zant venia de l’Ins­ti­tut del Tea­tre, però també de mol­tes com­pa­nyies ama­teurs (de Bar­ce­lona i d’arreu de Cata­lu­nya).

Bonnín, que el 2013 va rebre un dels Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura, con­fes­sava que els seus tres Reis de l’Ori­ent eren Palau i Fabre, Joan Brossa i Joan Mara­gall. Amb el mag Haus­son, pre­ci­sa­ment, van deci­dir obrir una petita sala per a arts para­te­a­trals que rei­vin­diqués Brossa, tot i que el pin­tor, dra­ma­turg i mem­bre de Dau al Set provés de des­vin­cu­lar-se’n, pro­ba­ble­ment per pudor. L’Espai Brossa va fun­ci­o­nar del 1997 al 2011, moment en què van assu­mir el repte de capi­ta­ne­jar una fàbrica de cre­ació de la ciu­tat: La Seca. A par­tir de lla­vors, van dupli­car pro­gra­mació, ja que a La Seca tenien dues sales:la Joan Brossa i la Palau i Fabre. De Joan Mara­gall, pot­ser es pot des­ta­car l’adap­tació a la Sala Gran del TNC que el direc­tor i actor va fer d’El comte Arnau (o que la seva filla es digui inequívoca­ment Nau­si­caa, el per­so­natge prin­ci­pal que dona títol a l’obra pòstuma de Mara­gall). La sor­tida de Bonnín com a coges­tor de La Seca (avui reba­te­jat com a Esce­nari Joan Brossa) va coin­ci­dir en un moment en què, per fi, la Fun­dació Joan Brossa va acon­se­guir un espai per rei­vin­di­car-lo (després de l’espe­rada expo­sició antològica al MACBA del 2015, on va que­dar dipo­si­tat el seu fons artístic).

La pre­o­cu­pació per la rei­vin­di­cació del sec­tor va com­por­tar la cre­ació de l’Asso­ci­ació d’Actors i Direc­tors Pro­fes­si­o­nals de Cata­lu­nya, el 1981. Bonnín reco­lli­ria el relleu de Joan Mira­lles, Jordi Ser­rat, Joan Borràs, Fran­cesc Luc­hetti i Jaume Comas durant el període comprès entre el 1997 i el 2004. Poste­ri­or­ment, van osten­tar aquest càrrec Arnau Vilar­debò, Fer­ran Reñé, Joan Maria Gual i, des del 2014, Àlex Casa­no­vas. Bonnín adme­tia en una entre­vista del 2013 a El Punt Avui: “La consciència sin­di­cal està sota mínims en tots els àmbits. Per culpa de la decre­pi­tud de les ide­o­lo­gies. Els sin­di­cats no són capaços de can­viar les coses; el món libe­ral ha gua­nyat. Les noves pro­mo­ci­ons, avui, molt ben for­ma­des, dedi­quen la seva ener­gia a fer el pro­ducte, no tant a la soli­da­ri­tat sin­di­cal. Això no està bé ni mala­ment, és un canvi. També cal dir que en aquests anys hi ha hagut la irrupció del tea­tre públic i del pri­vat amb res­pon­sa­bi­li­tat de ser­vei públic. Hi ha un món empre­sa­rial a Cata­lu­nya digne i cons­ci­ent.”

Bonnín viu aquests dar­rers mesos en la inti­mi­tat, amb una vul­ne­ra­bi­li­tat afe­gida. La notícia del premi ha com­mo­gut la família i el mateix direc­tor. Fa uns dies, la seva pare­lla, Sabine Dufre­noy, envi­ava als mem­bres del jurat un petit vídeo en què Bonnín lle­gia la nota de premsa que anun­ci­ava el premi amb veu clara, com a actor de car­rera que és. Mai ha dei­xat d’esti­mar el tea­tre que el va saber con­nec­tar amb el pols del car­rer. La pulsió de can­viar el món dels joves encara l’atrapa. Encara que pot­ser no ho recordi sem­pre tot, un tatu­atge li xiu­xi­ueja a cau d’ore­lla el seu verí pel tea­tre.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

Qui era en Gonzalo?

Arran de la mort del periodista Gonzalo Pérez de Olaguer (Gènova 1936- Barcelona, 2008), el jurat de teatre dels Premis de la Crítica va decidir concedir un guardó a les persones de teatre que, sense necessitat de tenir una fulgurant carrera professional, és reconegut pel sector per les seves iniciatives en favor de les arts escèniques. Perquè aquesta era la vàlua d’aquest periodista, militant del teatre i capaç de congeniar la crítica (llavors molt més temuda que ara) i el periodista de prèvies (el que elabora informació a partir de les rodes de premsa o, sobretot, en les primeres dècades, entrevistant-ne els impulsors artístics de les produccions).

Sempre discret (probablement tímid) també acollia als nous periodistes que anaven esdevenint col·legues de professió, de convocatòria en convocatòria. Fos en les rodes de premsa de presentació de temporada, o en els viatges (que organitzaven les institucions, principalment el Grec) per posar en valor un muntatge internacional que es representaria a Barcelona a les poques setmanes. La seva constància va quedar retratada amb uns articles que acabarien prenent forma de volum (Els anys difícils del teatre català. memòria crítica). Fundador d’un grup teatral el 1963 (Bambalines), al 1965 va obrir una revista n arts escèniques (Yorick) i va col·laborar a Primer Acto i El público. Des de llavors comença a publicar crítiques que es podran llegir en les planes d’El Periódico de Catalunya i Guía del Ocio, abans, Mundo Diario i Diari de Barcelona. Va rebre dos cops el Prmio Nacional de Teatro i el 2003 el Premi ADB de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.

Els guardonats durant aquests anys han estat Llibreria Millà (2009); l’escenògrafa Montse Amenós (2015); el fotògraf Ros Ribas (2016); l’actriu Imma Colomer (2017); l’artista Iago Pericot (2018) i l’any passat Arola Editors (2019). Els Premis de la Crítica, que remunten al 1989 ha tingut tres èpoques diferents: del 1989 al 2000; del 2007 al 2009 i, des del 2015 fins ara, en què s’ha volgut ampliar molt els reconeixement ampliant els reconeixements a finalistes, acollint més col·legues al jurat i, també, dotant de premis per a dansa, familiar, juvenil i arts del carrer.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.