Obituari
Ara vola lliure, Papitu
Carlota Benet, filla del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, advertia de la mort del seu pare amb un tuit que tancava amb un “ara vola lliure”. Des que el 2014 se li va diagnosticar Alzheimer (ella li va detectar comportaments anòmals mesos abans), Benet i Jornet (conegut artísticament com a Papitu) va anar perdent capacitat d’autonomia a marxes forçades. El 2015, el sector teatral li va fer un gran i sentit homenatge, coincidint amb el seu 75è aniversari. Els últims tres anys va estar vivint en una residència a Lleida, a prop de la seva filla i del seu net. El dramaturg, que va morir la matinada de dilluns passat, als 79 anys, víctima de la covid-19, ens deixa un llegat multiplicador.
Josep Maria Benet i Jornet, fill del barri de Sant Antoni, del 1940, defensava el teatre en català quan tothom el menystenia. Ell se’n lamentava, perquè les posades en escena dels autors clàssics estaven fetes amb molt poc olfacte per atraure el gran públic. La seva gran obsessió era traslladar el petit món dels anònims a l’escena i convèncer els espectadors. Ho va fer des del seu debut amb Aquella vella coneguda olor (1962), que posteriorment Sergi Belbel remuntaria per reobrir el Teatre Principal de Terrassa i fer temporada al TNC. No s’acontentava de fer teatre en català de menjador, com sí que s’hi conformaven Brossa o Vilallonga. Va conèixer Espriu arran de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, però no es va atrevir a forjar-hi una amistat, probablement perquè li semblava inabastable. Mentrestant, va combatre també la moda dels setanta i els vuitanta del teatre independent, en què les companyies construïen els seus muntatges a partir de la creació col·lectiva i enviaven els dramaturgs a la paperera de la història. Ell s’hi va negar i, de mica en mica, va anar traient el cap. Revolta de bruixes és, potser, de les seves peces, la que més s’apropa a un teatre de classe (les dones de fer feines davant del seu aparent cap jeràrquic), però sempre des de la vulnerabilitat de les petites trames, totes carregades de misèries i instants èpics encoratjadors. Va anar sovintejant públics, com ara el familiar, amb obres com La desaparició de Wendy, La Ventafocs (Potser sí, potser no).
Paral·lelament, es va anar fent indispensable com a guionista de sèries de sobretaula per a TV3: des de Poble Nou fins a Ventdelplà i El cor de la ciutat, amb altres títols com Laberint d’ombres i Nissaga de poder. Va demostrar que les petites històries de barri o de poble podien interessar, sense haver de traslladar-se a Dallas ni als Veïns que el van precedir. A molts dels dramaturgs que anaven creixent al seu planter, com Sergi Belbel però també David Plana (Ventdelplà) i Cristina Clemente (El cor de la ciutat), els va anar acollint al seu equip. Si Benet i Jornet reivindicava bones produccions per a Sagarra o Guimerà, també reivindicava que es donés veu als nous autors. La seva filla recordava aquesta setmana quan li vam trucar, la satisfacció del pare en comprovar que la seva baula unia diverses generacions i que aquestes s’anaven multiplicant com un arbre amb moltes més branques que troncs. Se sentia orgullós del teatre contemporani català. Ell mateix es va excloure de les programacions dels teatres públics després de l’èxit al Lliure de Dues dones que ballen. (tot i que el 2016 es va fer una nova versió de Revolta de bruixes, a la qual encara va assistir) El seu darrer gran muntatge es remunta a Salamandra (2005). Després, va fer tres peces breus per a dos intèrprets, que el van redimir de la tebior de la Sala Petita del TNC.
Premio Nacional de Literatura Dramática (1995), Creu de Sant Jordi, (1997), Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1998), Premi Max d’Honor (2010), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013), Premi d’Honor SGAE (2016). El somriure murri vola lliure i serà recordat i agraït per l’escena catalana d’avui i de demà.