Crítica
la saviesa dels abismes i la solitud
El novè número monogràfic de la publicació sabadellenca Quaderns de Versàlia està dedicat a la figura de la gran poeta brasilera Cecília Meireles (1901-1964). El volum de 340 pàgines porta il·lustracions de la pintora sabadellenca Montserrat Senserrich i consta, com és habitual, de tres seccions. La primera conté tretze articles sobre la figura i l’obra poètica de Cecília Meireles. En la segona es troben les traduccions del seus poemes, a càrrec de Núria Busquet, Raimon Gil, Valéria De Araújo, José Ángel Cilleruelo i Joaquim Sala-Sanahuja. I en la darrera, un seguit de poemes inèdits inspirats en els versos de Cecília, amb la participació dels poetes, entre d’altres, Laia Prat, Ketty Blanco Zaldivar, Verónica Arana, Corina Oproae, Alfons Navarret, Xavier Farré, Josep Gerona, Marcel Ayats, Estebán Martínez, Josep Maria Ripoll i Quilo Martínez, aquests cinc últims integrants del consell de direcció de la revista.
La falta de traduccions d’aquesta veu innovadora de la literatura contemporània queda compensada ara perquè tenim bones aproximacions crítiques i quatre plecs de traductors de primera divisió, alguns d’ells de poetes, així mateix, notables. Com repetim cada cop que surt la revista, Quaderns de Versàlia és un miracle en el panorama actual de la poesia, no només catalana sinó peninsular i, podríem afegir, europea.
Ángel Crespo havia inclòs Meireles en la influent antologia de la poesia brasilera de Seix Barral el 1973. Ara aquest volum en les tres principals llengües peninsulars recupera una veu que alguns consideren espiritualista o que Alfredo Bosi va situar en l’equació formada per memòria, enigma i distància entre el jo líric i el món. La poesia de la carioca va més enllà i podem trobar fins i tot poemes socials del seu viatge a Delhi i camins literaris de recerca cap a l’originalitat que escapen de qualsevol definició: “Quan jo no pensava en Tu, / els meus ulls recorrien, / distrets i feliços, / el paisatge complet...” Són versos totalitzadors que es podrien interpretar en clau íntima i sensual, aspectes que escapen de la mirada científica del crític. Podríem dir que Meireles oscil·la d’un cert hermetisme cap a una esfera més personal quan escriu: “Només et vaig trobar quan vaig descendir de l’alçada de la solitud...” per acabar el poema amb la conclusió “deixa’m viure en Tu!” És molt interessant la profusió de veus, mirades i traduccions sobre la poesia de la brasilera, perquè el lector es pot incorporar al festival i tenir una visió pròpia d’un univers en què bellesa i pietat es toquen: “La mà de la nena malalta es refracta també a l’aigua pura / com, d’altres vegades, la seva veu en aquests rius del cel.”
L’obra mestra tranquil·la del trio del pìanista Aaron Diehl
Si volen glamur intens i classe, tenen el disc perfecte en The Vagabond del pianista americà Aaron Diehl. Nét del pianista i trombonista Arthur Baskerville, Diehl ha estat una de les revelacions del circuït i dels festivals, que han glosat la seva manera d’incorporar i modernitzar una tradició, que sovint queda eclipsada per les provatures o el virtuosisme. El segell que l’edita i l’avala, Mack Avenue, ens diu que la millor manera de descriure la nova gravació d’Aaron Diehl és que és “una obra mestra tranquil·la.” També consideren que si bé aquesta és una gravació de jazz arrelada en precedents establerts pels avantpassats de Diehl com Art Tatum, Mary Lou Williams, Ahmad Jamal, Roland Hanna i John Lewis, no serà una sorpresa per als fanàtics de les dues gravacions anteriors de Diehl Mack Avenue que aclareixen les referències es fan al seu fons i carrera simultània com a intèrpret de música clàssica. A part de les set peces inicials signades pel compositor, Diehl ens ofereix unes magnífiques versions del seu mestre John Lewis i demostra la seva filiació clàssica amb les recreacions de Sergei Prokofiev i del contemporani Philip Glass. Superb!
