Com en diran, quan això passi?
Guerra? Estem en guerra? Ens ataquen o som nosaltres els qui hem començat? Qui l’ha declarada? Qui és l’enemic? Què pretén? Quins són els “últims objectius militars” que permetran a algú entonar el dubtós lema de “la guerra s’ha acabat”, mentre algú altre rodarà una pel·lícula, amb el mateix títol però en francès?
Des del començament d’aquesta crisi sanitària que estem vivint, la referència al llenguatge bèl·lic ha estat constant. Deixant de banda la parafernàlia directament militar, de qui sembla que vulgui superar tots els rècords i, no content amb l’èpica de matar mosquits a canonades, vol utilitzar totes les armes disponibles contra els microscòpics virus, hi ha tota una sèrie de comparances i similituds que resulten comprensibles. Per exemple, quan es diu que la humanitat no havia conegut una crisi d’aquest calibre des de la Segona Guerra Mundial, sobretot pel fet que, més enllà de xifres de morts, tant aquella guerra com l’actual pandèmia tenen dimensions planetàries.
Tot això em remet inevitablement a aquestes generacions que, per donar una mica de sentit a la nostra història, la van ordenar en dues etapes: abans i després de la guerra. Els meus pares i els meus avis s’expressaven en aquests termes amb normalitat. Ho faran les generacions actuals i futures agafant com a fita l’actual pandèmia? Com en diran? Abans i després de la covid-19? No ho crec. El llenguatge tendeix a la màxima simplicitat. És més fàcil que en diguin: abans i després del virus. Potser ho allargaran, malèvolament, i parlaran del virus xinès (com hi va haver una grip espanyola o una grip russa). O del virus monàrquic, per allò de la corona.
De la passada guerra, de la nostra, la del 36 al 39, la del virus feixista, una de les coses que sempre m’havia causat més impressió era que la generació dels meus pares, que llavors eren criatures, la van viure com una festa. No entenien res i no eren capaços d’imaginar quin futur els esperava. La meva mare m’explicava que s’havien passat tota la guerra al mas, prop del Francolí. El meu pare, també al mas, a la muntanya, juntament amb els seus germans i els pares, s’havien passat la guerra cavant refugis. En faig esment, perquè en quedi record, a la novel·la Els arbres no es podien moure. Per al pare, que tenia 5 anys, cavar un refugi era com jugar. El meu sogre deia que esperava amb delit sentir els motors dels avions. “Ja ve la pava!”, diu que deien. Segurament no imaginaven que del ventre d’aquells artefactes en podien caure bombes.
Ara em miro els menuts (o, més que mirar-me’ls, hi penso a causa del confinament) i no puc evitar preguntar-me com ho deuen viure. Què deuen pensar? Què deu passar pel cap de la Maria, que fa un mes que no surt de casa? O de l’Eugeni, que ha complert 11 anys en ple confinament? O del Lluc, que encara no se sap fer preguntes, però que se les farà? Quan tinguin 40 anys explicaran als seus fills que hi va haver una cosa semblant a una guerra que impedia fer petons i abraçades, que obligava tothom a quedar-se a casa, que els que sortien havien de dur mascareta i guants. Una estranya guerra en què les trinxeres eren els hospitals i els soldats anaven generalment vestits amb bata verda, blava o blanca.