NOSTÀLGIA DEL FUTUR

Un avís ja d’entrada: aquesta no és la millor sèrie per mirar durant la quarantena si el que es vol és oblidar-se de tot amb acció, comèdia o intrigues addictives. No té cap de les tres coses, però sí una estètica fascinant i molts conceptes filosòfics sobre el sentit de la vida i la mort, la família, l’amor, les relacions humanes, la culpa, la responsabilitat... Tales from The Loop se’ns presenta com una sèrie de ciència-ficció retro, basada en els llibres de dibuixos de l’artista suec Simon Stalenhag, un referent en la matèria. Els seus dibuixos, que barregen robots futuristes i escenes de la vida quotidiana, es traslladen a la sèrie de Suècia a les planures centrals dels Estats Units, en concret a una petita localitat d’Ohio, on se suposa que en els anys seixanta es va construir sota terra The Loop, el bucle del títol. Es tracta d’una instal·lació científica que, segons explica un dels personatges en el primer capítol, fa possible allò impossible. Universos alternatius, viatges en el temps, intel·ligències artificials... Tot plegat en un món completament quotidià, amb famílies sopant plegades, adolescents que s’enamoren, adults traumatitzats per fets que van succeir durant la seva infantesa i ancians que assumeixen el seu destí inexorable. Un paisatge humà gairebé anodí, però que en el fons ens parla de nostàlgia, d’allò que anem perdent, i de vegades també guanyant, durant aquest camí tan estrany que és la vida. La tecnologia, evidentment, hi juga un paper important, és el detonant a partir del qual giren les vuit històries diferents dels vuit capítols que té la sèrie. Vuit històries que veurem que estan totes relacionades d’una manera o d’una altra. Però la tecnologia sobretot permet oferir imatges visualment captivadores: el típic graner americà que hem vist a les pel·lícules coronat per estrambòtiques antenes; camps de cereals vigilats per enormes torres silencioses; robots que s’amaguen entre els arbres dels boscos... sense oblidar les instal·lacions de The Loop, on passen coses sorprenents. Els protagonistes principals –però no els únics– són una família més o menys tradicional en què l’avi (interpretat per Jonathan Pryce) és el director de The Loop, els pares (Rebecca Hall i Paul Schneider) també hi treballen, i els fills estudien a l’escola i a l’institut. La seva vida es veu alterada en un moment o altre per allò que passa al bucle i, sobretot, pels objectes que aquesta megamàquina fa aparèixer periòdicament a la superfície. La narració és lenta, amb moments d’enorme tristesa i nostàlgia que semblen girar en cercles, com el petit rierol que travessa un dels protagonistes i que no té principi ni final. L’estètica de cada capítol –no s’ha d’oblidar que la sèrie està basada en dibuixos– pren més força acompanyada per la banda sonora minimalista del compositor Philip Glass. En qualsevol cas, no s’assembla a cap altra sèrie de ciència-ficció: el seu creador, Nathaniel Halpern, ha volgut plasmar l’esperit de l’obra de Stalenhag, el sentiment de meravella davant la unió de les coses ordinàries amb les extraordinàries.