De tossuda digestió

Les vaques pas­tu­ren i són de digestió lenta, però gau­dei­xen d’una benau­rada tos­su­de­ria. El 1998 es va crear el Pro­jecte Vaca, una enti­tat que volia impul­sar a Cata­lu­nya un movi­ment de rei­vin­di­cació i visi­bi­lit­zació de les dones a l’escena. Van ser com­pa­nyes entu­si­as­tes d’altres col·lec­tius com The Mag­da­lena Pro­ject britànic o les Marías Guer­re­ras. L’embrió va sor­gir a Cadis, el 1996, a l’Encu­en­tro de Muje­res de Ibe­roamérica en las Artes Escénicas. L’actual direc­tora de l’Ins­ti­tut del Tea­tre, Magda Puyo, i l’excon­se­llera de Cul­tura Laura Borràs poden cele­brar aque­lla rèplica tan feliç del “jo hi era”, en les pri­me­res pas­ses d’aquest col·lec­tiu. Puyo recor­dava en la pre­sen­tació del lli­bre Cre­a­do­res escèniques segle XXI. Pro­jecte Vaca, el novem­bre del 2018, que aque­lla flama va fun­ci­o­nar “com un motor” que les va con­ta­giar. Els Pre­mis de la Crítica obren, a par­tir d’aquesta edició, la cate­go­ria María José Ragué per reconèixer apor­ta­ci­ons al femi­nisme des de les arts escèniques. El jurat ha deci­dit arren­car la tra­jectòria d’aquest guardó (que reco­neix la com­pa­nya que va morir l’estiu pas­sat) con­ce­dint la dis­tinció al Pro­jecte Vaca. Llet energètica per a l’escena feme­nina.

En el lli­bre coor­di­nat per l’actriu Teresa Urroz (pre­si­denta entre el 2003 i el 2007) i escrit per Cris­tina Ser­rat, la direc­tora d’escena Carme Por­ta­celi ja cele­bra la labor d’aquest col·lec­tiu, que va arren­car molt abans que el femi­nisme s’empo­derés als car­rers com en els dar­rers 8-M: “No és tan clar que els camins siguin més fàcils, només que ara estem més jun­tes i, crec, n’estic segura, no per­me­trem segons qui­nes acti­tuds”, remata Por­ta­celi en el pròleg. El mèrit de les Vaca és que, tre­ba­llant per a elles matei­xes, han donat a conèixer auto­res, direc­to­res i obres que hau­rien cai­gut en l’oblit, sense opció de ser estre­na­des. “Elles han donat opor­tu­ni­tats, con­tra tot i con­tra tots.” Ara el repte, com­pleta la direc­tora, és que les artis­tes tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats que els artis­tes.

El Pro­jecte Vaca va néixer en l’efer­vescència del tea­tre con­tem­po­rani català, amb dues dècades d’experiències en què van anar crei­xent com a tea­tre inde­pen­dent, tot i que es man­te­nien els llocs de domini per als homes, com impo­sava la tra­dició. Però Vir­gi­nia Woolf ja feia massa dècades que havia insu­flat un ànim que havia d’escla­tar també a l’escena. El mateix Ins­ti­tut Català de la Dona ja havia denun­ciat la migrada presència d’auto­res (període 1992-1994) per sota del 30%. I, si es revi­sa­ven les direc­ci­ons, només un 18% eren feme­ni­nes. Un estudi del Pro­jecte Vaca sen­ten­ci­ava que al TNC, del 1996 al 1999, només el 10% de les estre­nes tenien auto­ria feme­nina. Aquesta volun­tat de fer denúncia de la migrada presència d’auto­res, direc­to­res i actrius a les car­te­lle­res, la va reco­llir l’actriu Imma Colo­mer. Del 2002/03 al 2005/06, l’actriu va com­pa­rar presència al TNC i al Lliure, amb uns per­cen­tat­ges encara molt millo­ra­bles. Quant a auto­ria, al Lliure, la quota va ser d’un 12% de dones durant aquest període (el 23,4% al TNC). Quant a direc­to­res, al Lliure només va arri­bar al 22%, men­tre que el TNC es va que­dar en el 28,7% de mit­jana en totes aques­tes tem­po­ra­des. Final­ment, quant a intèrprets, el TNC va arri­bar al 39,2% d’actrius, men­tre que el Lliure només al 33,3%. Les dades que, des del 2017, recull Dones i Cul­tura dels tea­tres públics no són gaire més opti­mis­tes. I això que fa vint-i-cinc anys de la pri­mera denúncia pública.

La pro­posta ini­cial a Cadis era que Cata­lu­nya orga­nitzés un fes­ti­val de dones per tei­xir xar­xes en què es visi­bi­litzés la cre­ació d’auto­ria feme­nina. Aquest objec­tiu, però, de seguida, es va veure sobre­pas­sat per la volun­tat de crear un col·lec­tiu que rei­vin­diqués la cre­ació en femení. La pri­mera junta la va pre­si­dir Gemma Rodríguez (1998-2003): “En vaig ser pre­si­denta perquè me’n van fer”, recorda en el lli­bre, diver­tida. D’entre les vocals de la pri­mera junta, hi havia tra­jectòries com Puyo i Beth Escudé, i Àngels Aymar en va ser una de les fun­da­do­res. El col·lec­tiu pro­mo­via no només acci­ons per fer visi­bles les cre­a­do­res, sinó que apel·lava a un nou marc intel·lec­tual, a l’entorn de l’art, fet per dones, que faci­lités cap­gi­rar el rol femení en el món de l’escena. Avui en diríem superar el test de Bech­del (que hi hagi, com a mínim, dos per­so­nat­ges feme­nins a escena, que dia­lo­guin entre elles i que no tin­guin de nexe un home: sigui pare o com­pany).

Un dels pri­mers ítems a com­ba­tre del Pro­jecte Vaca va ser demos­trar que exis­tia dra­matúrgia de dones. Per això, van esta­blir relació amb la Soci­e­tat Gene­ral d’Autors i Edi­tors (encara es manté avui), la qual cosa va supo­sar la cre­ació de la Vaca­teca (tex­tos inèdits d’escrip­to­res en català, cas­tellà, francès, anglès i ale­many, fos quin fos el país de pro­cedència de cada autora). Des del 2012, l’Ins­ti­tut Català de les Dones (ICD) cus­to­dia tot aquest mate­rial (actu­al­ment són 214 tex­tos, la mei­tat dels quals de mem­bres del col·lec­tiu). El Pro­jecte Vaca ha anat fluc­tu­ant pel que fa al nom­bre de sòcies: d’arri­bar a ser-ne 49, avui en són una vin­tena. Hi han escrit i col·labo­rat inten­sa­ment altres auto­res com Eva Hiber­nia, Laura Freijo i Marta Mont­blanc. Pel que fa a la direcció, Glòria Balañà n’ha estat una de les entu­si­as­tes durant molt temps, amb altres noms com Gema Julià (que en va ser pre­si­denta en el període 2007-2011). Un dels mèrits de les Vaca és que són recep­ti­ves a tot tipus de dra­matúrgies, i per això artis­tes com Ari­adna Martí, Yanina Marini i Susana Bar­ranco hi han pre­sen­tat per­for­man­ces. I, és clar, en la faceta d’intèrprets, hi han sovin­te­jat, entre mol­tes d’altres, Imma Colo­mer, Itziar Cas­tro, Montse Alco­verro i Mercè Espe­lleta (que n’és de pre­si­denta des del 2012). I sem­pre res­sona l’uke­lele de Ceci­lia Bellorín.

Les Vaca dema­nen una granja on poder resi­dir i fer esta­bles les seves pro­duc­ci­ons. És una demanda que s’allarga des de fa una dècada. De moment, con­ci­lien la con­ser­vació de la memòria amb la rei­vin­di­cació: des del 2018, el Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Ins­ti­tut del Tea­tre es va com­pro­me­tre a arxi­var la resta de mate­rial d’aquesta enti­tat i de vin­cu­lar-la, a través de la bibli­o­teca vir­tual, amb el fons de l’ICD.

Paral·lela­ment, es van escam­pant obres que, pot­ser sense tenir-ne conei­xe­ment ja han nas­cut gràcies a la feina feta durant anys per sales peti­tes, espais de resistència i de recla­mació, com No és país para negras, amb Sil­via Albert Sopale, i Mirta en espera, d’Ángela Pala­cios, a la Sala Fènix. També d’altres d’una recla­mació evi­dent, com Fem (La llista de Lour­des) de Tea­tre Kad­dish amb dra­matúrgia de Maria Donoso, Xavier Giménez Casas i Núria Inés, al Tan­ta­ran­tana; La volta al món amb 80 ties (que s’hau­ria de pre­sen­tar en breu dins del Des­per­ta­LAB, a l’Atrium); Ritos de amor i guerra, del Comando Señoras, a La Bonne; Alone toget­her, de Joana Brabo, a La Gleva; Els dies men­tits, de Marta Aran, a la Fly­hard; Sou­ve­nir, a l’Antic Tea­tre... El mugit de Pro­jecte Vaca s’allarga, afor­tu­na­da­ment, més enllà del prat on pas­tura.