Pesos pesants

Setanta-nou poe­tes

Pel qua­drilàter del Price van des­fi­lar setanta-nou poe­tes del país, en un espec­ta­cle diri­git per Joan Anton Codina, assis­tit per Feliu For­mosa i enre­gis­trat per a la poste­ri­tat per la càmera de Pere Por­ta­be­lla, que alter­nava poe­tes reci­tant obra pròpia i joves actors i actrius dient poe­mes de cre­a­dors absents, per mort o per exili. Entre els bards pre­sents, hi havia la flor i nata del moment. Joves i grans, novells i vete­rans. Un Woods­tock poètic català. Sal­va­dor Espriu, Joan Oli­ver (Pere Quart), Gabriel Fer­ra­ter, Agustí Bar­tra, Tomàs Garcés, Jordi Sar­sa­ne­das, Joan Vinyoli, Rosa Leve­roni (l’única poeta que va reci­tar), Joan Brossa, Jaume Vidal i Alco­ver, Palau i Fabre, Joan Colo­mi­nes...

L’avui pres­tigiós artista i escenògraf Fre­de­ric Amat, ales­ho­res un jove de 17 anys alumne del Cen­tre d’Estu­dis Nous de Tea­tre, va ser el res­pon­sa­ble de trans­for­mar el ring en esce­nari sense que es perdés l’essència de l’espai de lluita, però donant-li un toc mini­ma­lista amb dife­rents volums esgla­o­nats. Ho recorda així: “A l’escola jo era l’únic que m’havia matri­cu­lat a l’assig­na­tura d’esce­no­gra­fia, amb un pro­fes­sor que era ni més ni menys que Fabià Puig­ser­ver. En Joan Anton Codina va venir a dema­nar col·labo­ració, i en Fabià va dir: «Que ho faci l’Amat.» En aquells moments, no era gens cons­ci­ent del regal que em feien fent pos­si­ble que creés la meva pri­mera esce­no­gra­fia.” Amat recorda amb pre­cisió el procés cre­a­tiu: “No hi havia diners, em van dir, i em vaig haver d’espa­vi­lar fins que vaig tro­bar unes tari­mes de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que, gràcies a uns con­tac­tes extra­o­fi­ci­als, vam acon­se­guir por­tar fins al Price.”

El mateix artista explica un detall que la memòria col·lec­tiva no ha permès rete­nir pel fet que el docu­men­tal de Por­ta­be­lla que n’ha que­dat com a tes­ti­moni visual i sonor és en blanc i negre: els blocs que for­ma­ven l’esce­nari esta­ven pin­tats de gris, amb el sòcol de color ver­mell. No va ser una tria aleatòria: “Era un comen­tari cromàtic, una pin­ze­llada irònica, que pot­ser no va cap­tar tot­hom, però que evo­cava una gorra de plat dels gri­sos d’ales­ho­res; el que en rea­li­tat es va fer aquell dia va ser reci­tar poe­sia tre­pit­jant una gran gorra de plat dels gri­sos.” Una al·lego­ria a la poli­cia armada de l’època, el pre­ce­dent històric repres­sor del cos que des de fa un temps conei­xem amb un altre mal­nom, el de pio­lins.

POE­TES I ACTORS

La vet­llada va alter­nar els rap­so­des vius reci­tant obra pròpia amb veus d’actors i actrius com Mont­ser­rat Caru­lla, Núria Can­dela, Josep Tor­rents, Carme Sansa, Enric Casa­mit­jana, Maria Plans i Feliu For­mosa. Van dir ver­sos, entre d’altres, de Car­les Riba, Joan Sal­vat-Papas­seit, Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel, Ven­tura Gasol, Màrius Tor­res, Josep M. de Sagarra i Josep Car­ner, l’últim dels quals, per cert, encara vivia i havia tor­nat a Bar­ce­lona després d’anys d’exili, tot i que no va poder ser a l’acte per motius de salut.

A Carme Sansa li va tocar dir Les tom­bes fla­me­jants, de Ven­tura Gasol, el poeta i polític repu­blicà ales­ho­res exi­liat a Suïssa que en aquells ver­sos havia escrit: “Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enter­rar: / damunt de cada tomba un raig d’estre­lla, / sota de cada estre­lla un català.”

El direc­tor de la repre­sen­tació, Joan Anton Codina, va selec­ci­o­nar els actors i les actrius i els va reu­nir per fer algun assaig previ, segons explica Sansa, que mig segle després valora amb emoció l’opor­tu­ni­tat d’haver pogut escol­tar aque­lla plèiade de les lle­tres cata­la­nes reci­tant l’obra pròpia, tot i que amb una certa iro­nia de pro­fes­si­o­nal del tea­tre admet que “n’hi va haver que van dir els seus poe­mes més bé, i d’altres de no tant bé; de vega­des hi ha poe­tes que no reci­ten gaire bé la pròpia poe­sia perquè no estan acos­tu­mats a decla­mar en públic”. Iro­nies a banda, l’actriu bar­ce­lo­nina no dubta a qua­li­fi­car aquell moment d’únic: “Mai no s’havia vist aque­lles figu­res reci­tant, això va ser increïble.”

Els gri­sos

Aquell dia al Price l’emoció es bar­re­java també amb el neguit. “Hi havia molts gri­sos a fora”, recorda Carme Sansa. “A fora hi havia gri­sos, però també molta secreta a dins, tots miràvem cap a la porta tement que entres­sin.” Qui afirma això és Miquel Sellarés, un cata­la­nista històric que ales­ho­res començava la seva etapa com a acti­vista i que va assis­tir al fes­ti­val com a espec­ta­dor. Com a espec­ta­dor i una mica més: “El doc­tor Colo­mi­nes ens va reu­nir a un grup de joves uns dies abans a casa seva, on tenia un labo­ra­tori d’anàlisis, per ins­truir-nos sobre les con­sig­nes que calia cri­dar cada cop que ell fes un senyal. Abans de sor­tir, ens va posar a tots un espa­ra­drap al braç perquè si algú ens atu­rava poguéssim dir que sortíem de fer-nos una anàlisi.” Dies de resistència clan­des­tina en què tota pre­caució era poca.

D’aquell moment, a més de la memòria dels par­ti­ci­pants i assis­tents que avui encara són vius per expli­car-ho, n’ha que­dat la pel·lícula rodada per l’equip del prin­ci­pal cine­asta de com­bat del moment, Pere Por­ta­be­lla, que va intro­duir d’estran­quis l’equip al recinte i en va sor­tir amb un docu­ment visual i sonor que avui ens per­met ser­var pràcti­ca­ment les úniques imat­ges vives de molts refe­rents que han des­fi­lat pels lli­bres de lite­ra­tura cata­lana de diver­ses pro­mo­ci­ons de bat­xi­llers. Com reme­mora nova­ment Fre­de­ric Amat, que va seguir neguitós l’espec­ta­cle des de la pri­mera fila: “Hi havia una cons­tel·lació poètica de somni, era allà al mig envol­tat de tots els grans poe­tes que conei­xia dels lli­bres, lli­bres que aquell dia van tenir cara i presència física.” Algu­nes d’aques­tes presències han que­dat immor­ta­lit­za­des magnífica­ment en el film de Por­ta­be­lla: la veu apa­gada d’Espriu lle­gint amb par­simònia nota­rial La pell de Brau [“Que sàpiga Sep­ha­rat que no podrem mai ser / si no som lliu­res...”]; l’ener­gia de Pere Quart ati­ant les mas­ses com un vell rocker després de reci­tar l’emo­ci­o­nant Cor­ran­des d’exili [“Una espe­rança des­feta / una recança infi­nita / i una pàtria tan petita / que la somio com­pleta.”]. La dicció impe­ca­ble arros­se­gant les erres de Gabriel Fer­ra­ter, decla­mant de cap la duríssima Cançó del gosar poder [“Gosa poder donar feina a xar­ne­gos / amb el teu sou, com­pra­ran vi prou agre / perquè en tres anys els podrei­xin les dents...”], un vio­lent ganxo poètic d’esquerra a les bar­res del poder.

Un dels cer­vells de l’acte rei­vin­di­ca­tiu a plena llum de la nit bar­ce­lo­nina, Joan Colo­mi­nes (Bar­ce­lona, 1922-2011), ho rela­tava així a les memòries, El com­promís de viure: “El Fes­ti­val fou un èxit escla­tant. Sor­pre­nent. El Price era ple a ves­sar. El públic cri­dava «Lli­ber­tat! Amnis­tia!», però escol­tava res­pectuós les lec­tu­res dels poe­tes i dels actors. Un acte ine­nar­ra­ble, que inno­vava una nova estratègia de lluita oberta, com­bi­nada amb una gran rigo­ro­si­tat literària. Una gran lliçó de tre­ball ben fet. Unes magnífiques foto­gra­fies de Josep Ribes Puig-Agut. Un enre­gis­tra­ment a cura de Pere Fages. I un film de l’equip de Pere Por­ta­be­lla, Car­les San­tos i Esteve Bou. I la visió d’una poli­cia des­bor­dada, des­con­cer­tada, incapaç d’inter­ve­nir i humi­li­ada.”

Humi­li­a­des o no, el cert és que les auto­ri­tats es van reven­jar amb mul­tes copi­o­ses a alguns dels par­ti­ci­pants. Així ho expli­cava La Van­guar­dia, en una notícia breu el 9 de maig següent: “El doc­tor don Joan Colo­mi­nes Puig y don Joan Oli­ver... (‘Pere Quart’), han sido san­ci­o­na­dos con una multa de diez mil pese­tas cada uno en relación a un acto cele­brado en el Gran Price el pasado día 25 de abril. La reso­lución de la auto­ri­dad señala que don Joan Colo­mi­nes apa­rece res­pon­sa­ble de una falta guber­na­tiva com­pren­dida en los artículos 23 y 24 del decreto de 10 de octu­bre de 1958, debido a la con­ducta obser­vada como pre­sen­ta­dor del fes­ti­val cele­brado el día; indi­cado, pro­nun­ci­ando fra­ses; y con­cep­tos dis­tin­tos a los inclui­dos, en el guión pre­sen­tado, «con cuya acti­tud se trans­formó un acto ini­ci­al­mente artístico y poético, en otro de carácter político,, no auto­ri­zado». En pare­ci­dos térmi­nos se expresa la noti­fi­cación de sanción a don Joan Oli­ver.”

Públic jove

Altres tes­ti­mo­nis d’aque­lla nit mos­tren una pers­pec­tiva de jove espec­ta­dor amant de la poe­sia. És el cas de l’edi­tor i poeta Ramon Balasch, que va seguir el reci­tal des de l’última fila de l’últim pis d’aquell impo­nent recinte on s’havien aple­gat més de 3.000 ànimes com­pro­me­ses. En aquell temps, Balasch encara no havia publi­cat. Tenia 19 anys i era estu­di­ant de filo­lo­gia clàssica. “Ens va arri­bar per la uni­ver­si­tat que es feia el fes­ti­val i hi vam anar amb una colla d’amics, i recordo que al Price hi havia molta gent jove, érem molta cana­lla”, asse­gura Balasch, que tot i la seva joven­tut no era pas gens aliè a l’ambi­ent lite­rari del moment: “En aque­lla època també tre­ba­llava com a cor­rec­tor d’Edi­ci­ons 62 i conei­xia bas­tants poe­tes dels que van reci­tar. Era amic de Fran­cesc Vall­verdú, havia fet de cor­rec­tor de l’obra com­pleta de l’Agustí Bar­tra, conei­xia en Fer­ra­ter de la facul­tat i, natu­ral­ment, conei­xia l’Espriu.”

Balasch, que amb el temps seria secre­tari per­so­nal del poeta de Sinera i esde­vin­dria un dels prin­ci­pals edi­tors de poe­sia cata­lana del país al cap­da­vant de l’edi­to­rial Lli­bres del Mall, reme­mora per a La República una anècdota d’aque­lla jor­nada només detec­ta­ble per espe­ci­a­lis­tes i que, per cert, demos­tra que no tot el com­bat poètic va estar pre­si­dit pel fair play: “A mi em feia patir l’Espriu, dir que Espriu estava molt nerviós és dir poc, i lla­vors en Bar­tra va sor­tir a reci­tar el seu poema i va esco­llir Car­tell per als murs de la meva pàtria [«No ets covarda, pàtria, ni vella, ni sal­vatge / i no irem nord enllà»], que és una paròdia de l’Assaig de càntic en el tem­ple de l’Espriu [«Oh, que can­sat estic de la meva / covarda, vella, tan sal­vatge terra, / i com m’agra­da­ria d’allu­nyar-me’n / nord enllà»]. No m’ho podia creure!”

cròniques de l’època

La vet­llada, que va aca­bar de mati­nada després de dues inten­ses hores i mitja, va tenir una reper­cussió dis­creta en uns dia­ris en aquells temps con­tro­lats pel règim. La Van­guar­dia, en què el mateix dia 25 s’havia publi­cat un petit anunci de paga­ment, en va fer mitja columna tres dies després a les pla­nes inte­ri­ors, des­ta­cant-ne l’èxit de par­ti­ci­pació, que “des­bor­daba la capa­ci­dad del Price”. El rota­tiu bar­ce­loní també repor­tava alguns alda­rulls a la sor­tida: “Muc­hos de los asis­ten­tes se que­da­ron en la calle para comen­tar el éxito de esta pri­mera velada popu­lar de poesía cata­lana. Algu­nos gru­pos jóvenes se mani­fes­ta­ron por la ronda San Anto­nio y siguiendo por las calles Tor­res Amat y Tallers apa­re­ci­e­ron en la plaza de la Uni­ver­si­dad, donde der­ri­ba­ron unas vallas de las obras del metro y rom­pi­e­ron un cris­tal de esca­pa­rate de unos alma­ce­nes. Con­ti­nu­a­ron mani­festándose por la calle de Pelayo, siendo disu­el­tos entre las calles de Jove­lla­nos y la plaza de Cataluña.” Els gri­sos van aca­bar, doncs, fent la seva apa­rició més enllà de la gorra de plat al·legòrica sobre la qual s’havien reci­tat els poe­mes.

Uns dies després, el 2 de maig, al mateix diari dels Godó, Bal­ta­sar Por­cel en feia una menció ràpida en el seu die­tari set­ma­nal, tot i que tocava d’oïdes: “Era una cul­tura la que subía al esce­na­rio, la que era aplau­dida. Los ribe­tes de inge­nui­dad y de car­na­va­lismo que sue­len tener estos actos –y que per­so­nal­mente me los hace esca­sa­mente simpáticos– fue­ron absor­bi­dos por la auténtica repre­sen­ta­ti­vi­dad catana que se res­piró allí, según me cuen­tan diver­sos asis­ten­tes.”

El mitjà que sí que en va donar una cober­tura àmplia va ser la revista Presència. Hi va dedi­car la por­tada sen­cera de la seva edició set­ma­nal del 9 de maig, amb un extens arti­cle inte­rior del jove Miquel Sellarés, que hi escri­via, abran­dat: “Vàrem des­co­brir que aquests sen­ti­ments eren els nos­tres, els de la gent de les loca­li­tats popu­lars, eren els poe­mes que nosal­tres voldríem haver escrit i que en des­co­brir que altres per­so­nes, altres homes i dones del nos­tre mateix país i de la nos­tra mateixa llen­gua eren capaços d’escriure i d’expres­sar, podíem creure que els uns amb els altres encara érem, encara som.” Molt més en sin­to­nia amb la con­tundència com a arti­cu­lista que ha exhi­bit Sellarés amb el pas del temps i que ales­ho­res tot just des­pun­tava, val la pena repro­duir un altre frag­ment de l’arti­cle: “El Price ha esde­vin­gut una gran lliçó. Per als qui encara no cre­ien que la poe­sia podia ésser un art mul­ti­tu­di­nari en la nos­tra època de la cançó per a ésser ballada amb ges­tos epilèptics. I de les xor­ra­des psi­codèliques que tant i tant cretí que es ven per treure la borra dels melics dels joves dau­rats que amb mini i jer­seis de moda par­len de la Xina als bocac­cios que per la nos­tra terra crei­xen.” Una repas­sada a la Gauche Divine abans d’enfi­lar els pro­pis poe­tes que, segons es desprèn de la crònica, van ser rebuts amb dife­rents inten­si­tats: “També ha estat una lliçó per a aquells poe­tes que seguei­xen tan­cats a la torre de mar­fil. Perquè el públic en aquell moment sig­ni­fi­cava molt. I el seu silenci, els seus aplau­di­ments, els seus rumors de des­a­pro­va­ment, han d’ésser lliçons, han d’ésser el pols de la consciència de cada un dels homes, nobles i ide­a­lis­tes, que són capaços d’aga­far la ploma i d’escriure poe­sia sense espe­rar-ne la recom­pensa mate­rial que massa vega­des romp els més vells propòsits.”

Un fes­ti­val de poe­sia, en defi­ni­tiva, que ha pas­sat a la memòria col·lec­tiva com una fita històrica de la lluita per les lli­ber­tats i alhora de la cul­tura cata­lana, a la qual, posats a tro­bar-hi alguna pega, es podria con­cloure amb parau­les de Fre­de­ric Amat en con­versa amb La República: “Només hi va man­car el més gran, el gran poeta del segle XX al nos­tre país: J.V. Foix.” Car­ner tam­poc hi era, recor­dem a Amat: “No hi havia el príncep, Car­ner, i no hi havia el rei, Foix.” Una absència remar­ca­ble i enigmàtica, la del pas­tis­ser de Sarrià, tenint en compte que en el pro­grama de mà hi figu­rava.

Cin­quanta anys després d’aquell dia i d’aque­lles cròniques, el Memo­rial Democràtic, amb la col·labo­ració de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes i l’Asso­ci­ació Cata­lana d’Expre­sos Polítics del Fran­quisme, reme­mo­ra­ra­ran aque­lla fita amb una tro­bada que s’havia de cele­brar pels volts de l’efemèride exacta, però que de moment està sense data en espera que el pro­gres­siu des­con­fi­na­ment per­meti tor­nar a alçar el teló, en aquest cas de la poe­sia.

La ini­ci­a­tiva va donar con­tinuïtat a altres com­me­mo­ra­ci­ons del Pri­mer Fes­ti­val Popu­lar de Poe­sia Cata­lana cele­bra­des en les últi­mes dècades. És el cas del Gespa Price, orga­nit­zat al cam­pus de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona el maig del 1975, i del Price dels Poe­tes del Palau de la Música Cata­lana, l’abril del 1995, entre d’altres.

No pas tots els recor­da­to­ris d’aque­lla mítica vet­llada són com­me­mo­ra­ci­ons històriques. Algu­nes con­ti­nuen sent dramàtica­ment útils encara avui. Mig segle després del Price s’ha pogut tor­nar a sen­tir Carme Sansa reci­tant, en les tro­ba­des set­ma­nals a la plaça del Rei, el mateix poema de Ven­tura Gasol que havia pro­nun­ciat fa cin­quanta abrils al qua­drilàter de boxa. Aquell llunyà 25 d’abril del 1970 ho va fer pels pre­sos polítics del fran­quisme. Cin­quanta anys després, ho fa pels pre­sos polítics inde­pen­den­tis­tes, decla­mant: “... foc nou, baixa del cel i torna a pren­dre / ja ha sonat l’hora d’esven­trar la cen­dra.”