UNA MÀFIA DE LLEGENDA

Quan sonen amb suavitat i temor les primeres notes de la banda sonora de Nino Rota, ja saps que estàs atrapat per la màfia... És una melodia siciliana cent per cent identificable, que ens transporta a l’univers d’El Padrí, el gran referent del cinema de gàngsters i la segona millor pel·lícula de la història, segons l’American Film Institute. Basada en la novel·la de Mario Puzo, descriu com mai s’ha fet la criminalitat als Estats Units viatjant en el temps a partir dels anys quaranta amb la família Corleone, amb el seu cap Don Vito (ni més ni menys que Marlon Brando) al capdavant de tot. Deixant de banda l’èxit enorme de taquilla i crítica, i els tres Oscars, l’obra mestra de Francis Ford Coppola és un bell quadre tràgic traçat amb una absoluta sensibilitat i força. Un commovedor i cruel trajecte fins a l’ascens i la prosperitat per mitjà de l’assassinat i la indignitat humana, i amb un marcat poder jeràrquic. Una inoblidable història que va provocar una segona part (al nivell de la primera, amb sis Oscars) i encara una tercera. La saga dels Corleone, tota una influència posterior per a mestres del gènere com Martin Scorsese.

Rodada a Nova York i a Sicília, el film no va ser fàcil per a Coppola, que va lluitar amb la Paramount per imposar tant sí com no Marlon Brando. Laurence Olivier i George C. Scott també optaven al paper. Al Pacino (Michael Corleone) també va haver de competir amb Robert Redford. Aquestes qüestions i els retards en el rodatge van estar a punt de provocar l’acomiadament del director. Va ser el mateix Brando qui es va inventar en una prova l’aspecte de Don Vito, amb aquelles galtes inflades. Per a la història també queda el cap de cavall que es troba el magnat del cinema Jack Woltz al seu llit. I és que a El Padrí, el dibuix dels personatges és senzillament celestial, amb l’impulsiu Sonny (James Caan), la problemàtica Connie (Talia Shire), el perdedor i discriminat Fredo (John Cazale) i Michael, que no vol saber res dels negocis del seu pare, però que acaba agafant el testimoni de tot plegat. La seva evolució i creixement marcarà la pel·lícula i el destí de la família. I no podem deixar de banda el jove Don Vito, un espectacular Robert De Niro, que es va incorporar a El Padrí II (qui va dir que les segones parts no eren bones?) aportant més matisos encara a la complexa personalitat del líder mafiós i revelant per mitjà dels seus orígens les raons que l’impulsen a construir la seva dominant figura.

La desfilada de secundaris en aquesta mítica saga és un altre dels seus punts forts. Als ja anomenats, s’hi afegeixen Robert Duvall (Tom Hagen), Diane Keaton (Kay Adams), Richard Castellano (Peter Clemenza) i Lenny Montana (Luca Brasi). A la tercera pel·lícula es va incorporar un jove Andy García (en el paper de Vicent Corleone), per tancar el cercle. Un cercle final esquinçador, ja que en la darrera escena mor assassinada en una església Mary (Sofia Coppola, la filla del director), entre el crit de derrota i desesperació del seu pare, Michael Corleone. Sembla que El Padrí ens diu al final que tot el que fas i dones acaba tornant. I que no hi ha fugida possible, tot i que siguis un mafiós.