Crítica
polls, cantines i jocs de taula
La petita editorial barcelonina Kriller 71, dirigida per l’escriptor i traductor argentí Aníbal Cristobo, està posant al nostre abast brillants edicions de clàssics contemporanis, des de consagrats com el Premi Nobel Joseph Brodsky fins a figures com Mark Strand –que va venir al Festival Internacional de Poesia– i Robert Bringhurst, un autèntic fenomen literari, poliglota i capaç d’unir el nou sentimentalisme californià amb l’idiomes indis americans o llengües clàssiques que domina. En la nòmina, que arriba a la cinquantena de títols també hi ha una antologia de Ron Padgett, l’autor dels poemes que van inspirar Jim Jarmusch per fer la seva magistral Paterson, protagonitzada per un conductor d’autobusos que escriu poesia. L’últim volum de la col·lecció és Kala Ghoda, del poeta de l’Índia Arun Kolatkar (1931 - 2004), que va escriure en anglès però també amb el seu marathi matern, fet que el va convertir en una de les grans figures de la literatura marathina i guanyador paral·lelament del Commonwealth Writers Prince per un conjunt de la seva poesia en anglès i les traduccions pròpies de la seva llengua. En versió i pròleg de David Puig, la poesia de Kolatkar ens omple per la descripció que fa dels moments dels dia, de la quotidianitat d’uns homes que passen la tarda amb jocs de taula, les cuixes d’una noia comparades a dues navalles plegables i una peculiar bonhomia que sovint ens omple d’un sentit de l’humor encomanadís. Kolatkar omple de poesia la vida mentre omple els seus poemes de vida. M’agraden singularment els versos que contenen personatges, però també són magistrals els que recreen la ciutat de Bombai, la natura desbordant, els animals domèstics o els somnis espectaculars que deriven en imatges captivadores per l’originalitat.
David Puig precisa en el pròleg que un dels efectes màgics d’aquesta poesia ve de la barreja de tradicions en què s’ha mogut la seva obra, ja de per si dins d’una ciutat que és un continent inimaginable: “Kolatkar va absorbir la cultura universal amb els peus ben ancorats a Bombai. Va escriure tenint en compte diferents tradicions, però ho va fer des d’un indret precís. Va ser producte i actor d’una ciutat que s’ha representat com un espai obert.” Des de l’esperit cosmopolita de la ciutat, dels seus habitants amb mil llengües i tradicions, aquest pintor d’aquarel·les ens deixa atònits. La pietat que desperta quan descriu una jove que desparasita de polls el seu amant que acaba de sortir de la presó, una cafeteria efímera o un plàcid matí de desembre són epifanies en un reialme de pau, on el poeta és un voyeur, però també el déu d’una instantània que no oblidarem mai.
Roma, passejar i civilitzar-se
Gravat a l’auditori Parco della Musica de Roma el novembre del 2018, Roma acomboia el trompetista italià Enrico Rava i el saxofonista nord-americà Joe Lovano, reforçats més encara pel pianista Gianni Guidi, el baixista Dezron Douglas i el bateria Gerald Cleaver. Dins d’un canònic disc d’ECM, Roma és pura inspiració i un reconfortant estat de l’esperit. El barroquisme sempre queda supeditat a la transparència de l’instrument en el que els mateixos editors qualifiquen com “desplegar un teló de fons escènic a mesura que els frontmen s’estenen fermament sobre fonament... Igual que dues estrelles fugaces que es creuen en la nit, semblen una coincidència única en una generació, però en el procés produeixen un estel encara més brillant que es mou més enllà del cinturó d’asteroides de l’expectativa. Tampoc és aliè al poder curatiu de la poesia.”
Només per la primera peça, Interiors, en què la trompeta de Rava ens acosta a la metafísica cool del millor Miles, el disc ja val la pena. A més, altres temes s’acompanyen del so de Lovano, dels platerets de Cleaver i d’un intimisme que omplirà el cor dels seguidors de Davis. I si algú es despista, els solos de piano de Guidi resulten extraordinaris. El quintet clou l’àlbum amb un poderós tríptic, una tesi magistral sobre el millor jazz adult.
