Ni espai, ni temps: ETERN

La Calòrica ela­bora uns mun­tat­ges molt tre­ba­llats, des de tots els àmbits. Res és gratuït. Sem­bla que hagi xuclat d’una font de docu­men­tació. El que es podria denun­ciar com a plagi, cobra en escena un nou for­mat i esdevé una nova manera d’enten­dre el fet tea­tral en aquesta gene­ració de rea­lisme màgic i obres de cir­cumstàncies (més o menys pro­fun­des, depe­nent del temps que s’ha dedi­cat a la redacció i també als assaigs). Pot­ser l’únic però és que la com­pa­nyia neces­sita, sobre­tot per a aquest mun­tatge, un públic des­pert, actiu a la pla­tea. Aquells refe­rents que ells plàsti­ca­ment i temàtica­ment han anat xuclant amb avi­desa seria bo que els pro­jec­tes­sin en escena, per donar més llum a aquesta fos­cor vol­guda.

La joveníssima com­pa­nyia es planta a l’esce­nari i es for­mula una pre­gunta: “I ara, què fem?”, davant de la incer­tesa econòmica, social, de valors, d’història, de civi­lit­zació. I en comp­tes de dis­se­nyar una peça arre­lada en aquest segle XXI o en una soci­e­tat futu­rista apo­calíptica, deci­deix diri­gir la nau cap al Renai­xe­ment. S’enfon­sen en el temps i allà tro­ben els que es for­mu­la­ven aquesta mateixa pre­gunta, però no hi tro­ben la res­posta, tam­poc. Cadascú, en el seu pre­sent, té el seu abisme (pel que es veu a La nau dels bojos molt influ­en­ciat per una estètica d’El Bosch, un pin­tor que plas­mava a la mateixa tela per­so­nat­ges mítics amb altres de quo­ti­di­ans, en una mena d’al·lego­ria tràgica, dan­tesca, sense més recon­ci­li­ació que el silenci). Es pot enca­de­nar la mort, con­dem­nant-la a una amnèsia eterna? En tot cas, això no és un càstig per als mor­tals que ja saben que mai tro­ba­ran el seu Paradís? Sobta que d’una joven­tut tan enèrgica com la d’aquesta com­pa­nyia, emer­geixi una luci­desa tan amarga. A Editto búlgaro van expe­ri­men­tar amb l’humor amarg. A Feísima enfer­me­dad y muy triste muerte de la reina Isa­bel I, amb el canvi de sexes tot con­dem­nant l’ambi­ci­osa reina a saber que el seu imperi es des­fa­ria si ella des­a­pa­regués, fent més dolo­rosa la pròpia mort. Per treure’s el bar­ret. S’ha de donar a conèixer el seu talent.

[Aquest 2020 la com­pa­nyia ha cele­brat el seu desè ani­ver­sari recu­pe­rant Feísima enfer­me­dad... al Lliure de Gràcia. La demanda ha tin­gut res­posta set anys després en un tea­tre públic i per mèrits pro­pis, no com a con­cessió d’un premi al pro­jecte (com era el cas de La nau dels bojos).]

Enllaç obert: vimeo.​com/​120592051

Una veri­ta­ble màquina del temps. La Ruta 40 ha con­ver­tit el Maldà en una mena d’apa­rell que sem­pre avança, mai s’atura ni per­met cor­re­gir cap dels comen­ta­ris pro­nun­ci­ats en un dels noranta dinars de Nadal que dura la peça. El qua­dre es podria repro­duir en molts altres men­ja­dors, perquè la tra­dició amb el record és l’únic ele­ment que per­dura: els homes nei­xen, crei­xen i pas­sen per la porta de la mort. De seguida s’entén el codi d’un dinar de Nadal que se ser­veix amb la mateixa vai­xe­lla i tova­llons. Temps per cele­brar el pri­mer Nadal de la casa nova i per anar comen­tant pos­si­bles ampli­a­ci­ons del casa­lot i, més enda­vant, la decre­pi­tud de l’edi­fici coin­ci­deix amb la d’una família fidel a l’església, al gall dindi i a la copa de vi amb brin­dis inclòs. La seva apa­rent opulència no estal­via en res les morts. Els actors, en gene­ral molt cor­rec­tes, saben cor­res­pon­dre bé al rol de cada per­so­natge i moment, de dinar de Nadal en dinar de Nadal. Tot i que apa­rent­ment han de ser àpats fes­tius i ale­gres, en rea­li­tat es viu una rec­ti­tud for­mal i es patei­xen les contínues pèrdues o sor­ti­des de la casa. Els per­so­nat­ges es van trans­for­mant d’amos a cri­ats i després encara tenen temps de ser fills d’ells matei­xos. Sí que hi ha una relació de jerar­quia evi­dent entre els mem­bres de la família i el ser­vei. La sor­presa del cot­xet amb la minyona és la nota més llu­mi­nosa, la resta és silenci. També hi ha un tre­ball en la posició dels actors per anar degra­dant els per­so­nat­ges a mesura que es van fent grans. Hi ha rèpli­ques que es repe­tei­xen, pot­ser amb una acu­sada ento­nació mimètica. La fàbrica, la memòria fami­liar, els indis... Els fills evo­lu­ci­o­nen, però sem­pre hi ha missa de Nadal, cants i brin­dis als inqui­lins de la casa.

[La Ruta 40 va ser la pri­mera com­pa­nyia que a través del nou equip del Tea­tre Lliure, lide­rat per Juan Car­los Mar­tel, va rebre l’encàrrec de fer un petit cicle cali­doscòpic, en què aquesta obra, que s’ha anat repe­tint des del 2014, no es va recu­pe­rar. fins al 2019,prò]

Viu el Tea­tre és una pro­duc­tora que mira de con­ci­liar la qua­li­tat amb els gus­tos del públic més ampli pos­si­ble. Ja ha com­pro­vat sovint que, atre­vir-se amb una peça arris­cada, pot rebre un càstig a la taqui­lla, que és una de les fonts de super­vivència i de legi­ti­mi­tat. Ara sem­bla que ha tro­bat un bon camí: ani­mar un equip de pro­fes­si­o­nals de tea­tre per a adults a par­ti­ci­par en una adap­tació per al tea­tre fami­liar.

La dra­ma­turga Marta Buc­haca s’estrena en el tea­tre fami­liar amb l’adap­tació lliure d’un clàssic. Cer­ta­ment, és un salt al buit, però amb xarxa. La seva mirada dota el conte de con­tem­po­raneïtat; és més, el dota d’un punt de con­trovèrsia, sense renun­ciar a la fan­ta­sia ni a la música (amb un Keco Pujol sem­pre enginyós musi­cal­ment). Aquesta adap­tació s’inventa també un com­pany de viatge, un regal inde­sit­jat que serà el con­trast per­fecte per a la noia freda, raci­o­nal, l’Alícia. Aquest capità invi­si­ble és el per­so­natge que genera més empa­tia, per la seva falta de capa­ci­tat per ser valent i invi­si­ble. I quan, pun­tu­al­ment, s’atre­veix a afron­tar-ho, asso­leix el súmmum.

L’amor és un altre ele­ment que cons­tru­eix la sub­trama. Hi ha l’amor pragmàtic dels pares, el liqui­dat dels reis del país de les mera­ve­lles, el ten­dre de l’Alícia amb el seu amic del curs i l’ines­pe­rat del capità... amb una mena de fada, també del segle XXI. La pro­posta manté la fan­ta­sia, el joc, el cant a la ima­gi­nació men­tre arra­cona els refe­rents tene­bro­sos i enigmàtics en què sí que inci­dia Car­lota Subirós en la seva versió per a adults el 2009 i més tard, Tho­mas Noone a Alice (2014). En aquest bon tre­ball hi ha, en canvi, un plan­te­ja­ment per a la con­trovèrsia, que per­met garan­tir la cons­trucció d’uns pro­ta­go­nis­tes que, tot i que siguin cari­ca­tu­rit­zats, abor­den temes de major reflexió: l’ús del mòbil i les dis­cus­si­ons intra­fa­mi­li­ars.

[El mun­tatge es manté en el reper­tori de Viu el Tea­tre al Romea i es va pro­di­gant més enllà de la geo­gra­fia cata­lana.]

Marina Mas­ca­rell trenca els arque­tips de la relació home i dona en la seva core­o­gra­fia. No fa només amb una denúncia evi­dent (els comen­ta­ris obs­cens de Trump, com el retall del Play­boy del 1955, que són d’una impu­ni­tat insul­tant), sinó també amb una pràctica de la dansa. El ves­tu­ari és neu­tre. Els rols dels balla­rins no res­po­nen als del seu cos. L’arren­cada és pre­ci­osa, mirant de tren­car el qua­dre esta­blert, forçant el punt de vista en un marc que es va adap­tant a mesura que ho fan els artis­tes. ¿Què es trenca pri­mer, el prin­cipi gene­ral –i això fa que es modi­fi­qui el com­por­ta­ment de la soci­e­tat–, o és la per­cepció de la soci­e­tat de viure en una situ­ació encar­to­nada el que trenca aquests límits for­jats durant anys per l’statu quo? Aquest joc amb el pla recorda aquell Ori­gami de Mar­ga­rit, amb els can­vis con­ti­nus de plans i que llança el focus, l’atenció del públic, amb un qua­dre que emmarca una acció o una altra. Si en la core­o­gra­fia per a públic fami­liar hi havia joc, en la de Mas­ca­rell hi ha dis­curs polític.

La core­o­gra­fia de Three Times Rebel manté el joc geomètric de fil argu­men­tal, tot esquar­te­rant el qua­dre, cre­ant nous pris­mes des d’on enfo­car i ana­lit­zar els com­por­ta­ments (sovint irra­ci­o­nals, ja con­ver­tits en hàbits) i treure’n con­clu­si­ons. I la peça sap tren­car aquest mate­rial per donar aire amb nous qua­dres. La dansa també va mutant, com la música. Són frag­ments que aju­den a mirar la indi­vi­du­a­li­tat i, tot seguit, el grup, una dansa de con­tacte, en què el movi­ment d’un com­porta la con­ti­nu­ació de l’altre i, així, con­se­cu­ti­va­ment. El cos és l’ele­ment que fa evi­dent aquest menys­te­ni­ment de la dona, aquesta cosi­fi­cació. Les línies sem­blen mar­ca­des, però la peça con­vida a rebel·lar-s’hi, a des­co­brir que no hi ha una única forma de mirar la relació home-dona. Que s’han de tren­car les jerar­quies i els dis­cur­sos apre­sos des de la infància per pren­dre consciència d’un demà que sem­bla més des­pert, trans­ver­sal, com­par­tit després d’un 8-M que ha tren­cat molts estig­mes.

[Marina Mas­car­tell va mar­car un camí de retorn a par­tir d’aquesta core­o­gra­fia al Mer­cat de les Flors. Aquest maig (del 5 al 8) hi havia pre­vista una pro­ducció inter­na­ci­o­nal de la qual s’ha hagut de pres­cin­dir pel con­fi­na­ment. Mas­ca­rell va sig­nar el movi­ment magnètic d’El poema de Guil­ga­mesh, l’obra diri­gida per Oriol Broggi que va inau­gu­rar el Grec el 2018.]