El món al revés
Més o menys per les mateixes dates, el 1968 es van estrenar simultàniament dues de les millors pel·lícules que la ciència-ficció ha llegat mai a la història del cinema. La primera, 2001. Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, ho feia deixant bocabadat el públic i obrint amb l’el·lipsi temporal més gran que s’ha fet mai: empalmant el llançament enlaire que fa un primat (un protohumà) d’un os de tapir amb el vol d’una nau espacial (de formes similars a l’arma llancívola) en el seu ball còsmic per la immensitat de l’univers infinit al ritme de Strauss. Per la seva banda, la segona, també protagonitzada per simis, deixava els espectadors bocabadats i més esmaperduts, amb un final antològic, com poques vegades s’ha filmat: quan Charlton Heston, agenollat a la sorra de la platja, plora desconsoladament en descobrir el poc que queda dempeus de l’estàtua de la Llibertat, la crua bufetada de realitat que no fa més que demostrar-li que l’animal més depredador d’entre totes les espècies d’aquest planeta és l’ésser humà. Bé, i sent justos, l’home.
Quedem-nos amb aquesta, El planeta dels simis. Basada en una novel·la de Pierre Boulle, adaptada a la pantalla per Michael Wilson i Rod Serling (sí, el responsable de La dimensió desconeguda), narra la història d’un grup d’astronautes que després de segles d’hibernació aterren en un planeta misteriós l’any 3955. Parlàvem del final, però l’arrencada d’aquest film és d’allò més espectacular i, sobretot, inquietant, amb els protagonistes i els espectadors abstrets per aquells paisatges que semblen d’un altre món, però que alhora ens recorden tant (per què deu ser?) els del Gran Canyó de Colorado i els grans deserts d’Arizona, ara sense indis ni vaquers. Una introducció, hipnòtica, de mitja hora llarga que sembla talment cinema mut, animada per la magistral banda sonora de Jerry Goldsmith.
Precisament, el primer gran tomb narratiu ve marcat per la partitura, quan entren els ritmes salvatges i primitius (de to aterridor), coincidint amb la irrupció dels primers habitants d’aquell planeta. És aleshores quan ens endinsem de manera sorprenent en un món al revés on els humans són bèsties que no parlen, caçades per un grup de primats ben organitzats, que sí que es comuniquen verbalment i que demostren que són una raça superior que no dubtarà a voler estudiar aquests nous éssers caiguts del cel.
El planeta dels simis és una faula futurista apocalíptica, amb un discurs ètic un pèl moralista, amb consciència ecològica i antibel·licista. Molt pròpia de l’època, la de fa cinquanta anys, però que encara preval avui dia, per això aguanta tan bé. Recordem que es vivien temps convulsos al món, sobretot als Estats Units, on la guerra del Vietnam feia estralls i les reivindicacions racials dels Panteres Negres i les culturals i ideològiques dels hippies estaven a l’ordre del dia. I a França, on va néixer la novel·la, les revoltes d’estudiants.
No és que tampoc ho tingués fàcil. Portar-la a terme va ser complex, amb els productors de Hollywood rebutjant el projecte i preguntant-se: “Qui vol monos?” Va ser Charlton Heston qui va haver d’agafar les regnes i convèncer directament Richard Zanuck de la Fox que era una molt bona idea. A més, ell ja tenia clar el director per fer-la, Franklin J. Schaffner, que l’acabava de dirigir a El senyor de la guerra (1965). Un altre aspecte que calia tenir en compte era no caure en el ridícul, factible si l’aparença dels ximpanzés i goril·les parlants havia de semblar més patètica que el tupè de Donald Trump. En aquest punt, va ser clau la feina de maquillatge de John Chambers, mereixedor d’un Oscar especial per la recreació que va convertir en simis entranyables Roddy McDowell i Kim Hunter. Per cert, Chambers, el creador de les orelles de Spock i el mateix a qui la CIA va contractar i condecorar per fer el disseny dels vestits per a l’evasió de l’Iran el 1980, uns fets que recull la pel·lícula Argo.
L’èxit del film va ser brutal, tant que la indústria va voler explotar la fórmula produint una seqüela l’any següent –Regreso al planeta de los simios, 1970)–, tres continuacions més i dues sèries, una de les quals, excel·lent, d’animació. No fa gaire vam veure una altra trilogia que s’hi inspirada lliurament, i Tim Burton es va atrevir a fer un remake que ja presagiava el seu declivi artístic.
Qui no volia monos? Doncs dues tasses.