Confinats amb Fabra

El 18 de novembre del 2019, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va inaugurar el primer joc d’escapada de la llengua catalana. El president de l’IEC i la directora general de Política Lingüística van celebrar la iniciativa des del mateix Espai Pompeu Fabra. La data coincidia amb el centenari de la primera conversa filològica –titulada Per la puresa de la llengua– que l’il·lustre filòleg va publicar en l’edició de nit del diari La Publicidad. Poc després, els jugadors van començar a entrar a la sala Jaume Massó i Torrents, que en realitat és el despatx del secretari general de l’IEC, reconvertit a partir d’aquell dia (d’acord amb una programació regular) en el despatx de Pompeu Fabra.

Els jugadors hi entraven de sis en sis, sense mantenir la distància social. Els dilluns, dimecres i divendres. Matins i tardes. Aleshores, el virus de la pandèmia no havia arribat ni tan sols a la Xina. Els jugadors entraven contents al despatx, disposats a confinar-s’hi durant quaranta-cinc minuts.

En aquella estona de reclusió, els jugadors anaven vivint experiències diverses: una alarma els espantava, el discurs d’un dictador els feia anar per terra, una carta els orientava mentre altres textos els despistaven, un arxivador els ensenyava records i una vella calaixera els queia literalment a trossos. “No la toqueu”, es deien entre ells, tots prudents. Però si no la tocaven, la calaixera centenària, no hi hauria manera de trobar el tresor ni de sortir.

La idea era aquesta: trobar set converses filològiques que el Mestre tenia ben desades al despatx i que tenien un gran valor per al futur de la llengua catalana. Tot això passava durant la Guerra Civil, el 1938, quan Fabra venia en tramvia de Badalona a Barcelona i quan Josep Miracle treballava al costat del seny ordenador.

Els jugadors entraven al despatx amb quatre consignes de contextualització: que si poden caure bombes, que si no us enfileu al llum d’aranya, que si el dietari, que si el piano, que si les pilotes de tennis, que si no cal que obriu els armaris laterals perquè no hi trobareu res d’interessant, etc. Però un dels jugadors es va saltar la indicació i va trobar, curiosament, un coixí vermell 40x40 la propietat del qual requeia en el príncep dels poetes. Ni els organitzadors ho sabien. També l’hauria trobat Joaquim M. Puyal si no fos que sant Pau, des del pati de l’Institut i en tant que mestre del joc, el va advertir per megafonia interna: “Escapoliu-vos de l’escomesa, mestre Puyal, i deixeu la capsa amb rapidesa.”

Hi van jugar gairebé dues-centes persones, des del 18 de novembre fins al 9 de març. La majoria se’n va sortir, amb intervencions directes del sant, que els ajudava de tant en tant. Però, de cop, va arribar la pandèmia i es va acabar el joc, aquest i tots els altres. Ara, el joc de Pompeu Fabra només podrà ser de taula. Però això és una altra aventura.