Crítica
bakuninisme pur
Encara en estat de xoc per la desaparició de Víctor Nubla (Barcelona, 1956) a l’Hospital de Sant Pau al començament de l’estat d’alarma, dos dels seus llibres coincideixen a les llibreries d’una manera gairebé pòstuma. Males Herbes –que ja li havia publicat El regal de Gliese, la seva primera novel·la, i Les investigacions del cap Pendergast– presenta la faula futurista Metal·lúrgia. L’editorial artesanal de Marc Valls, per la seva banda, el conte filosòfic biogràfic De lo que no trata este libro. Tots dos són deutors d’una llarga obra narrativa i periodística des de la joventut d’un dels pares de Macromassa.
Metal·lúrgia és un dels fascinants relats en què Nubla no dubta a barrejar surrealisme, ciència-ficció, novel·la policíaca conductista i el seu mateix estil, depurat després d’anys de lector constant. He conegut pocs artistes que tinguessin una capacitat de lectura comprensiva tan alta com la que Nubla va practicar, sobretot amb autors de novel·la negra d’argument enrevessat, o futurista, per als quals necessites una preparació mínima i, sobretot, implicació lectora. Nubla era un home molt intel·ligent i amb una sensibilitat que va fer que convertís la seva vida en una obra art, reflex del situacionisme, del qual tant vam parlar en les vetllades a l’antic Ateneu Llibertari del carrer Perill, a les seves cases saturades de llibres o als bars graciencs dels quals era militant. En aquesta ocasió, el nostre malaguanyat escriptor recrea un episodi de la seva biografia recent, com a mínim des de la veu del narrador de la història, a qui ubica a Estragó de Dalt, nom amb similituds a la zona de la residència on es va allotjar per passar la convalescència d’una operació de maluc que l’havia castigat al bastó. El vaig anar a visitar moltes tardes, perquè era l’única manera en què podia sortir amb la cadira de rodes. Sol no. El Víctor va connectar ràpidament amb els xinesos propietaris dels bars de prop de la plaça Lesseps mentre es queixava de les escasses visites que l’anaven a veure.
Els personatges de la història, les dragues –femelles dels dracs– li serveixen per introduir un punt de denúncia sobre l’explotació, una característica de rebel·lia, que el nostre home va mantenir des de la joventut, un codi ètic que va associar a la majoria dels seus escrits, per poc que s’analitzin. El seu bakuninisme hi és ben present. També autors com Ursula K. Le Guin, Clarke, Philip K. Dick i tants d’altres. Molt dialogada al voltant de la faula moral, Metal·lúrgia és un prodigi d’amenitat, que he compaginat amb De lo que no trata este libro, més fosc però alhora no tan misantrop com ell mateix es presenta. Nubla era l’insociable més sociable que he conegut. A les set de la tarda podia estar regirat, però a les deu et rebia amb somriure impagable. Si el llegeixen, ho comprovaran. Nubla no és mort!
dins l’experiència Macromàssica
Macromassa va ser l’aventura d’uns genis que van saber extreure de la seva creativitat el treball sòlid i heterodox d’una unió. Juan Crek i Víctor Nubla van ser afins dins d’una germanor profunda, fins i tot en els moments de crisi i incomprensions, d’altra banda lògiques dins d’una trajectòria iniciada el 1976 i que té, amb aquest vinil amb compacte de regal, el seu tretzè àlbum d’estudi. És una casualitat, perquè hi ha més directes seus que de Bob Dylan. El grup va passar èpoques d’autoeditar-se en casset i les provatures les vam poder gaudir en infinitat de locals nobles o tremendistes quan l’avantguarda era l’únic camí viable davant la salsa i el pasturatge progre. Fantasia i sorollisme són dos dels components essencials dels treballs més poètics del grup, fins i tot dels menys melòdics. Nubla hi va incorporar un poema als tramvies malenconiosos extraordinari. El duet es mou més enllà de la llibertat del free o els efectes conceptuals des d’on sovint els han pretès interpretar. Sucede allí és un disc de tarda agradable, per sentir pel pis imaginant que és buit, sense tu, com en les narracions de James Ballard que tant agradaven a Nubla. El treball de Creck amb infinitat d’instruments i aparells és un autèntic deliri: sempre pots descobrir vessants nous de la seva múltiple personalitat musical. Una gran experiència.
