Literatura confinada

Això de viure con­fi­nats a casa sem­bla molt nou, però és més vell que l’anar a peu. De fet, els lli­bres són plens de per­so­nat­ges que han patit casos sem­blants als nos­tres. Els voleu conèixer?

El cruel soldà Xah­riar, cada matí, assas­sina la seva dona i n’escull una altra per casar-s’hi aquell mateix dia. Xah­ra­zad, una noia molt valenta, s’ofe­reix com a esposa del soldà per posar fi a aque­lla san­guinària tra­dició. Cada nit, durant mil i una nits, li explica con­tes que sem­pre deixa a mit­ges, de manera que el soldà ajorna inde­fi­ni­da­ment el seu assas­si­nat per saber com aca­ben. Durant tres anys, doncs, Xah­ra­zad viu con­fi­nada a l’alcova del tirà.

Un dels per­so­nat­ges més cone­guts de Les mil i una nits és el geni que Aladí alli­bera després de fre­gar per acci­dent la llàntia on està con­fi­nat. I és que aquest pobre geni bat tots els rècords: feia tota una eter­ni­tat que estava tan­cat en una llàntia tan petita que amb prou fei­nes hi cabia!

En Pinotxo, la mari­o­neta de fusta que pro­ta­go­nitza la novel·la de Carlo Collodi, passa una tem­po­rada con­fi­nat dins del ven­tre d’un tauró d’un quilòmetre de llarg (trans­for­mat en una balena a la pel·lícula de Walt Dis­ney). Amb el seu pare, el fus­ter Gep­petto, fa dos anys que viuen dins la panxa del tauró, però gràcies a l’enginy d’en Pinotxo podran esca­par-se i tor­nar a casa.

En Pinotxo no és l’únic que passa una tem­po­rada con­fi­nat dins d’un tauró. Entre els seus pre­ce­dents, el més cone­gut és el cas de Jonàs, un dels pro­fe­tes de la Bíblia. En el seu cas, el con­fi­na­ment és un càstig per haver desobeït l’ordre d’anar a pre­di­car a Nínive, una ciu­tat que actu­al­ment per­tany al Kur­dis­tan. Com que els antics hebreus no eren experts en zoo­lo­gia marina, no queda clar si es tracta d’un peix, d’un tauró o d’una balena.

El Petit Príncep viu con­fi­nat en un aste­roide “no gaire més gran que una casa” ano­me­nat B612. A banda d’una rosa i tres vol­cans (dos d’actius i un d’extint), no hi ha res més. Però, a diferència d’altres per­so­nat­ges, ell hi viu rela­ti­va­ment feliç i no té gai­res ganes de mar­xar-ne. Fins que apa­reix la rosa...

La tri­pu­lació de l’Holandès Errant, un vai­xell que fa segles que navega per tots els oce­ans del món i que apa­reix en un munt de con­tes i novel·les, no pot aban­do­nar el vai­xell per culpa d’una male­dicció. Cas­ti­gats pels seus delic­tes de pira­te­ria, estan con­dem­nats a nave­gar per sem­pre més i qual­se­vol vai­xell que es creuï amb ells farà bé de girar el timó i fugir ben lluny d’aquests mari­ners maleïts.

Jean Val­jean, el pro­ta­go­nista d’Els mise­ra­bles, de Vic­tor Hugo, és empre­so­nat per robar una barra de pa per als seus ger­mans, que pas­sen gana. Hi pas­sarà dinou anys, con­fi­nat a la presó de Toló. I la injustícia no s’acaba aquí: durant la resta de la seva vida, serà per­se­guit per l’ins­pec­tor Javert, con­vençut que aquell que ha robat una vegada serà un lla­dre per sem­pre més.

Deu joves, tres nois i set noies, fugen de Florència i es tan­quen en una masia per evi­tar la pesta negra que s’ha estès per la ciu­tat. Tan­cats en aque­lla casa, es dedi­ca­ran a men­jar, ballar, jugar i, sobre­tot, a expli­car-se històries els uns als altres. Així comença el Deca­meró de Gio­vanni Boc­cac­cio, un dels lli­bres més cone­guts del segle XIV, que recull un cen­te­nar de con­tes i nar­ra­ci­ons.

Els qua­tre ger­mans Dal­ton, per­so­nat­ges dels còmics de Lucky Luke, del dibui­xant Mor­ris, han pas­sat mitja vida picant pedra a les pre­sons de l’oest ame­ricà, però aquesta vida tan dura no els ha des­en­co­rat­jat, i sem­pre que poden s’esca­pen i tor­nen a fer allò que més els agrada: robar bancs i diligències. Però en Lucky Luke, inva­ri­a­ble­ment, els torna a atra­par i el seu con­fi­na­ment comença de nou.

El capità Nemo, heroi dels lli­bres de Jules Verne Vint mil llegües de viatge sub­marí i L’illa mis­te­ri­osa, s’ha pas­sat la vida con­fi­nat dins del Nau­ti­lus, un sub­marí gegant fabri­cat per ell. El seu con­fi­na­ment és volun­tari: la soci­e­tat exte­rior no li agrada i pre­fe­reix viure’n lluny, estu­di­ant el fons marí i aju­dant a tot aquell que lluiti con­tra l’opressió.

Uns altres per­so­nat­ges de Jules Verne que viuen una aven­tura con­fi­nats són el doc­tor Fer­gus­son i la resta de tri­pu­lants del Victòria, un glo­bus aerostàtic que tra­vessa el con­ti­nent africà de punta a punta abans que ho faci cap altre viat­ger euro­peu. Tro­ba­reu les seves aven­tu­res a Cinc set­ma­nes en glo­bus.

El dia que fa 15 anys (o 16, segons les ver­si­ons), la Bella Dor­ment es punxa el dit amb un fus i tal com havia vati­ci­nat la fada mal­vada, cau en un son pro­fund. Durant cent anys, viu con­fi­nada (i cla­pant) al seu palau. Fins que un príncep blau... Ai, quin mal que han fet els prínceps blaus, no us sem­bla? Dei­xem que la prin­cesa clapi tran­quil·la!

La mòmia és un per­so­natge clàssic dels lli­bres de ter­ror des que en el segle XIX els arqueòlegs van començar a desen­ter­rar-ne a les tom­bes egípcies. En tro­bem als relats d’Edgar Allan Poe, d’Art­hur Conan Doyle, de Théophile Gau­tier o de H.P. Love­craft. I sem­pre és dolenta i està molt enfa­dada. La qual cosa és ben nor­mal, si tenim en compte que fa tres mil anys que està con­fi­nada a l’inte­rior d’un sarcòfag!

Però el relat de con­fi­na­ment més famós d’Edgar Allan Poe és, sens dubte, El pou i el pèndol. El pro­ta­go­nista es des­perta un bon dia tan­cat en una mas­morra fosca de la Inqui­sició espa­nyola. A les pal­pen­tes, des­co­breix que l’única sor­tida de la cel·la és un pou pro­fund i que un enorme gani­vet es mou com un pèndol al sos­tre i que a poc a poc va bai­xant cap a ell...

Un dels con­fi­nats més famo­sos de la lite­ra­tura és Robin­son Cru­soe, el nàufrag anglès que va arri­bar a una illa deserta on va pas­sar vint-i-vuit anys. I no només va sobre­viure, sinó que hi vivia la mar de bé: una casa amb totes les como­di­tats, una caseta de vacan­ces a la mun­ta­nya, ramats de cabres, lli­bres, roba, men­jar variat... i un com­pany, Diven­dres, amb qui fer petar la xer­rada.

Edmond Dantès, un jove mari­ner, és acu­sat d’espia pels seus adver­sa­ris i tan­cat al cas­tell d’It, un illot situat davant la costa de Mar­se­lla. Allà pas­sarà molts anys con­fi­nat, però no tan sols acon­se­guirà esca­par-se’n amb una de les fugues més recor­da­des de la lite­ra­tura, sinó que ho farà con­ver­tit en un home enor­me­ment ric i amb mol­tes ganes de revenja. I amb un nou nom: El comte de Mon­te­cristo.

Ale­xan­dre Dumas, l’autor de El comte de Mon­te­cristo, també és l’autor dels tres volums de les aven­tu­res de D’Artag­nan i els tres mos­que­ters. A la ter­cera part, El ves­comte de Bra­ge­lonne, el germà bessó del rei Lluís XIV és empre­so­nat durant dècades a la presó de la Bas­ti­lla perquè no faci ombra al seu germà. A més, perquè ningú no el reco­ne­gui li posen una màscara de ferro amb una petita ober­tura per men­jar.

Gio­vanni Drogo, el jove pro­ta­go­nista d’El desert dels tàrtars, de Dino Buz­zati, arriba a una llu­nyana for­ta­lesa situ­ada al límit d’un desert inex­plo­rat amb la missió d’espe­rar l’atac dels tàrtars. Pas­sen els anys i el jove es con­ver­teix en adult i final­ment enve­lleix sense sor­tir mai de la for­ta­lesa ni entrar en con­tacte amb els seus temuts ene­mics.

En Ton i la Guida (Hänsel i Gre­tel en la versió ale­ma­nya) són dos ger­mans molt pobres que viuen al bosc amb els seus pares. Un bon dia la gana els empeny a mar­xar de casa (o els pares els fan fora, segons la versió) i roden pel bosc fins que tro­ben una caseta feta de xoco­lata i lla­mi­na­du­res, però quan estan a mig ban­quet, apa­reix una bruixa mal­vada que els tanca en una gàbia fins que... bé, segur que ja conei­xeu la història!

Tot i que a la novel·la ori­gi­nal no apa­reix aquesta escena (és una invenció de Dis­ney), tot­hom recorda el moment en què el capità Garfi tanca la pobra fada Cam­pa­neta dins d’un llum perquè no pugui expli­car els seus plans a Peter Pan. El con­fi­na­ment no dura gaire, és veri­tat, però és d’allò més intens!

En la mito­lo­gia grega, els titans eren els fills d’Urà (el Cel) i Gea (la Terra). Després d’una duríssima lluita con­tra els déus olímpics, són des­ter­rats al Tàrtar, un pro­fund abisme situat fins i tot més avall que l’Hades, l’infern. És tan pro­fund que la nit té tres capes i la fos­cor és tan espessa que cap llum la pot tren­car. Allà pur­guen les seves penes des de lla­vors, con­fi­nats per sem­pre més.

I aca­ba­rem amb un gru­pet d’irre­duc­ti­bles gals que, en teo­ria, viuen con­fi­nats al seu poblet amb ordres estric­tes de no sor­tir-ne mai. Per tal que es com­plei­xin aques­tes ordres, Juli Cèsar ha manat cons­truir qua­tre cam­pa­ments plens de temi­bles legi­o­na­ris al vol­tant del poblet: Aqua­rium, Baba­o­rum, Lau­da­num i Peti­bo­num. Però en aquest cas, el con­fi­na­ment és més aviat de paraula: Astèrix, Obèlix i la resta d’habi­tants del llo­ga­ret gal entren i sur­ten sem­pre que ho desit­gen i no fan cas a les ordres dels romans!