Crítica
Beckett endollat
En el seu interessant llibre de records sobre Samuel Beckett, Anne Atik deixa clar des del primer moment el sentit de l’humor del geni irlandès. És una cosa que no han sabut copsar molts dels dramaturgs i, fins i tot, dels lectors que s’han acostat a la seva obra i n’han fet interpretacions. La nova traducció d’Esperant Godot del poeta Josep Pedrals ho capta de manera essencial i ens ofereix una obra quasi de sensacions plena de música, joia i sonoritat. La traducció que ha publicat Proa prové de l’encàrrec de la barcelonina Sala Beckett per a l’adaptació de Ferran Utzet, la gira de la qual ha quedat als llimbs, com tantes altres coses. L’esdeveniment coincideix amb Mercier i Camier, la primera novel·la que l’irlandès va escriure en francès, tot i que va aparèixer el 1970, un any després de rebre el Premi Nobel de Literatura. La molt bona versió de Marta Marfany per a la mallorquina Quid Pro Quo està relacionada precisament amb Esperant Godot, del 1952, perquè la parella de protagonistes tenen molt a veure amb Vladimir i Estragó, de la cèlebre obra teatral de Beckett. De fet, en aquesta nouvelle, el diàleg té un valor definitori i va ser escrita originàriament el 1946, un període en què l’escriptor utilitzava el vagabundeig com a fórmula d’una picaresca que es va voler associar a l’existencialisme, però que fugia de l’efecte melodramàtic d’aquest corrent estètic. La parodia i la comicitat formen part d’un tot i la broma sembla que ens condueix a la necessitat de pensar.
No sé si és casual, però sí pertinent, que coincideixin dues obres tan agermanades en el crematístic mercat editorial català. En qualsevol cas, és d’enhorabona, perquè els textos de Pedrals i Marfany ens alliberen de possibles interpretacions i adaptacions per dur-nos a aquesta literatura desproveïda d’avorriment que va gestar Beckett. A través de l’absurd, Beckett ens condueix pels palaus on l’esperpent i la sàtira s’han mogut amb comoditat. Els rodamons d’aquestes comèdies no tenen més feina que la que han pogut tenir els beatniks o la literatura del rock, per no parlar de precedents dadaistes, futuristes, surrealistes i de tota mena d’avantguardes. Cecs, muts i gent que no es presenta a la cita acaben esdevenint la meta d’aquesta recerca del silenci i la desaparició que Beckett va proposar en bona part de la seva obra com a conclusió d’aquesta inexistència, que alguns han volgut veure en la condició de Déu. O de l’introbable, que és potser una característica inherent dels humans al davant del que busca. No estic d’acord amb el pessimisme que la majoria de crítics han volgut associar a l’obra de Beckett, i aquestes traduccions musicals i alegres en deixen constància. No hi ha soledat possible si un fa de la lectura un acte d’aliança recíproca amb l’autor.
lA IMPERFECCIÓ DE L’OBRA MESTRA
Acompanyat d’Uzi Ramirez a la guitarra, Yonatan Albalak al baix i Aviv Cohen i Ziv Ravitz a la bateria i percussions, el trompetista Avishai Cohen afronta un nou i magistral treball sis anys després d’instal·lar-se als Estats Units. Els que hem tingut la sort d’escoltar-lo en directe, sabem que Cohen és un trompetista a l’altura de Miles Davis, però sense les addiccions que van fer tan difícil l’existència del geni. El problema de Cohen, com de tants altres creadors actuals, és que el públic mai tindrà la influència de les dècades en què van destacar els grans mestres. No obstant això, Big Vicious cal escoltar-lo amb atenció, perquè hi trobem tots els elements d’un treball únic. En aquest cas, dins del selecte segell ECM. Ell i la banda signen la majoria de temes, a excepció d’una versió d’una sonata de Beethoven i del popular Teardrop, de Massive Attack, que causa tanta impressió com quan Miles va versionar Time after time, de Cyndi Lauper. Alguns membres del grup han parlat d’abandonar el jazz, però ha estat el mateix Avishai el que ha dit: “Tots aporten els seus antecedents, i això es converteix en part del so. Les textures de l’electrònica, la música ambiental i la psicodèlia són part de la barreja, també els ritmes del rock, el trip-hop i més.” El disc enlluerna en la seva intensa intimitat, fins i tot en algun tema sobrer.
