Música

Crítica

Beckett endollat

En el seu interes­sant lli­bre de records sobre Samuel Beckett, Anne Atik deixa clar des del pri­mer moment el sen­tit de l’humor del geni irlandès. És una cosa que no han sabut cop­sar molts dels dra­ma­turgs i, fins i tot, dels lec­tors que s’han acos­tat a la seva obra i n’han fet inter­pre­ta­ci­ons. La nova tra­ducció d’Espe­rant Godot del poeta Josep Pedrals ho capta de manera essen­cial i ens ofe­reix una obra quasi de sen­sa­ci­ons plena de música, joia i sono­ri­tat. La tra­ducció que ha publi­cat Proa prové de l’encàrrec de la bar­ce­lo­nina Sala Beckett per a l’adap­tació de Fer­ran Utzet, la gira de la qual ha que­dat als llimbs, com tan­tes altres coses. L’esde­ve­ni­ment coin­ci­deix amb Mer­cier i Camier, la pri­mera novel·la que l’irlandès va escriure en francès, tot i que va aparèixer el 1970, un any després de rebre el Premi Nobel de Lite­ra­tura. La molt bona versió de Marta Mar­fany per a la mallor­quina Quid Pro Quo està rela­ci­o­nada pre­ci­sa­ment amb Espe­rant Godot, del 1952, perquè la pare­lla de pro­ta­go­nis­tes tenen molt a veure amb Vla­di­mir i Estragó, de la cèlebre obra tea­tral de Beckett. De fet, en aquesta nou­ve­lle, el diàleg té un valor defi­ni­tori i va ser escrita ori­ginària­ment el 1946, un període en què l’escrip­tor uti­lit­zava el vaga­bun­deig com a fórmula d’una pica­resca que es va voler asso­ciar a l’exis­ten­ci­a­lisme, però que fugia de l’efecte melo­dramàtic d’aquest cor­rent estètic. La paro­dia i la comi­ci­tat for­men part d’un tot i la broma sem­bla que ens con­du­eix a la neces­si­tat de pen­sar.

No sé si és casual, però sí per­ti­nent, que coin­ci­dei­xin dues obres tan ager­ma­na­des en el cre­matístic mer­cat edi­to­rial català. En qual­se­vol cas, és d’enho­ra­bona, perquè els tex­tos de Pedrals i Mar­fany ens alli­be­ren de pos­si­bles inter­pre­ta­ci­ons i adap­ta­ci­ons per dur-nos a aquesta lite­ra­tura des­proveïda d’avor­ri­ment que va ges­tar Beckett. A través de l’absurd, Beckett ens con­du­eix pels palaus on l’esper­pent i la sàtira s’han mogut amb como­di­tat. Els roda­mons d’aques­tes comèdies no tenen més feina que la que han pogut tenir els beat­niks o la lite­ra­tura del rock, per no par­lar de pre­ce­dents dadais­tes, futu­ris­tes, sur­re­a­lis­tes i de tota mena d’avant­guar­des. Cecs, muts i gent que no es pre­senta a la cita aca­ben esde­ve­nint la meta d’aquesta recerca del silenci i la des­a­pa­rició que Beckett va pro­po­sar en bona part de la seva obra com a con­clusió d’aquesta ine­xistència, que alguns han vol­gut veure en la con­dició de Déu. O de l’intro­ba­ble, que és pot­ser una carac­terística inhe­rent dels humans al davant del que busca. No estic d’acord amb el pes­si­misme que la majo­ria de crítics han vol­gut asso­ciar a l’obra de Beckett, i aques­tes tra­duc­ci­ons musi­cals i ale­gres en dei­xen constància. No hi ha sole­dat pos­si­ble si un fa de la lec­tura un acte d’aliança recíproca amb l’autor.

Esperant Godot
Autor:
Samuel Beckett
Editorial:
Proa
Mercier i Camier
Autor:
Samuel Beckett
Editorial:
Quid Pro Quo

lA IMPERFECCIÓ DE L’OBRA MESTRA

Acompanyat d’Uzi Ramirez a la guitarra, Yonatan Albalak al baix i Aviv Cohen i Ziv Ravitz a la bateria i percussions, el trompetista Avishai Cohen afronta un nou i magistral treball sis anys després d’instal·lar-se als Estats Units. Els que hem tingut la sort d’escoltar-lo en directe, sabem que Cohen és un trompetista a l’altura de Miles Davis, però sense les addiccions que van fer tan difícil l’existència del geni. El problema de Cohen, com de tants altres creadors actuals, és que el públic mai tindrà la influència de les dècades en què van destacar els grans mestres. No obstant això, Big Vicious cal escoltar-lo amb atenció, perquè hi trobem tots els elements d’un treball únic. En aquest cas, dins del selecte segell ECM. Ell i la banda signen la majoria de temes, a excepció d’una versió d’una sonata de Beethoven i del popular Teardrop, de Massive Attack, que causa tanta impressió com quan Miles va versionar Time after time, de Cyndi Lauper. Alguns membres del grup han parlat d’abandonar el jazz, però ha estat el mateix Avishai el que ha dit: “Tots aporten els seus antecedents, i això es converteix en part del so. Les textures de l’electrònica, la música ambiental i la psicodèlia són part de la barreja, també els ritmes del rock, el trip-hop i més.El disc enlluerna en la seva intensa intimitat, fins i tot en algun tema sobrer.

Big Vicious
Autor:
Avishai Cohen
Discogràfica:
ECM
Preu:
16 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor