EL VUITÈ PASSATGER

“A l’espai ningú pot sentir els teus crits...” És la inquietant frase amb què es presentava Alien en el seu cartell promocional i en el tràiler, ara fa un poc més de quaranta anys. Però els crits reals, la suor, els desmais, els vòmits i les fugides passaven a les sales de cinema. Esgarrifós. I és que aquest film no té res a veure amb l’amable Star Wars, estrenada un parell d’anys abans (1977). Aquí no hi ha espases làser ni princeses. Només sang i horror. “Tauró, però a l’espai” és com es va vendre. El resultat és l’obra mestra de terror galàctic de la història del cinema. La trama ja és ben coneguda: set tripulants de la nau comercial Nostromo veuen com canvia la seva ruta en el viatge de tornada en rebre un senyal d’avís incert. A partir d’aquí, l’angoixa anirà creixent exponencialment fins a límits claustrofòbics gràcies a la impressionant atmosfera creada per Ridley Scott. El director britànic va conjugar com ningú (i amb un baix pressupost) una sèrie d’encerts creatius que van forjar aquesta obra i saga de llegenda, amb una de les recaptacions més altes de la història de la ciència-ficció.

Primer, la idea i la història de Dan O’Bannon era molt potent, imaginant la germinació d’un sanguinari i invencible alienígena dins del cos d’un humà i per mitjà d’un altre bitxo, un paràsit, que sortia d’uns ous (emplenats amb cors i estómacs de vaca). Brutal. Quan John Hurt “va donar a llum” al petit monstre, molts actors no sabien què passaria. Veronica Cartwright, plena de sang, va tenir un atac de pànic. Aquest naixement se’l va inventar O’Bannon després de patir problemes estomacals. Després, el disseny del monstre: la creació pertorbadora i terrorífica del no menys inquietant artista gràfic H.R. Higer. Sense ulls, desagradable, enorme (com deia Parker, l’enginyer de la Nostromo)... i amb unes terribles mandíbules (es van emprar condons per als tendons). Basada en la litografia Necronom IV, aquest àlien és una icona de la història del cinema. I molt important! Scott va narrar el film amb un tempo i una foscor que van fer escola. El director de Blade runner i Gladiator es va rodejar, a més, de set excel·lents actors que, tot i algun enfrontament (Skerritt i Kokto) van fer una extraordinària feina. Va ser el llançament de Sigourney Weaver i podria haver estat un altre encert de Harrison Ford, però va rebutjar ser el capità Dallas. La banda sonora de Jerry Goldsmith va fer encara la història més sinistra.

Tot plegat va ser una innovació. I no només per la presència del “vuitè passatger”, que no apareix fins ben entrada la pel·lícula, com ha de ser. També va ser important apostar per una dona com a heroïna per primer cop. La tinent Ripley (paper que va rebutjar Meryl Streep) hauria pogut morir amb el cap tallat, ja que era un dels finals previstos per Scott, però no va ser així i va seguir matant criatures a Aliens: el regreso (1986), de James Cameron, que igual que amb Terminator va fer una excel·lent seqüela. Alien 3 (1992) va ser correcta, però Alien: resurrección (1997) ja va fer trontollar tot el mite. El crossover Alien vs. Predator va ser per oblidar i les preqüeles de Scott Prometheus i Alien: Covenant van decebre. I és que el llistó de l’original és inabastable.