Paraules, paraules, paraules...
Les coses, avui, canvien molt ràpidament. Massa, a parer meu, perquè amb el ritme que van adquirint els canvis, el nostre cervell de peix evolucionat no té temps d’assimilar-los. És allò que deia ja aquella àvia (àvia de la meva generació, és a dir, nascuda cap al 1900): “Tant que em va costar de dir cinematògraf i ara va i en diuen cine!”
Els canvis en el llenguatge, en la manera de dir les coses, en les paraules que utilitzem, en com les utilitzem i en el que signifiquen, sovint es regeixen per forces innòcues que actuen de manera espontània, amb l’única finalitat de permetre una comunicació més fàcil, fluïda i eficaç. Però no són pocs els casos en què les noves paraules i, sobretot, els nous significats estan meticulosament cuinats en laboratoris secrets, per cervells no gens càndids i amb intencions no prou clares.
D’ençà que hem inaugurat els temps pandèmics, una nova lleva de paraules, sovint confegides a partir de mots preexistents, ha començat a desfilar no tant pels carrers i places, però sí de balcó a balcó i per altres formes de comunicació distanciada. Parlem contínuament de desescalar, per exemple, una paraula tranquil·litzadora, perquè remet a la idea de retorn a un punt original, després d’una vertiginosa i preocupant escalada. Imposar en el cos social el verb desescalar té la intenció de difondre la idea que ja s’ha arribat a dalt de tot i que, per tant, a partir d’ara, ja no es pot fer res més que baixar. És, per tant, una paraula amb missatge. Però hi hem arribat, realment, a dalt de tot? Ja no podem fer res més que baixar? Per si de cas, jo no me’n refiaria.
Em preocupa una mica més la manera com s’utilitza el qualificatiu vulnerable. Tothom sap què significa. També sabem que el contrari de vulnerable és invulnerable. Per lògica, els éssers no vulnerables deuen ser invulnerables. Però la realitat és més rica i esglaonada. Les persones no ens classifiquem en vulnerables i invulnerables, sinó en més o menys vulnerables, en una gradació que permet molts matisos. Per això sorprèn que en un document oficial de primer ordre, el Plan para la transición a la nueva normalidad es parli de “persones sense cap patologia prèvia i que no siguin vulnerables”. De veritat hi ha persones que no siguin vulnerables? No seria més adequat afegir-hi un adjectiu que les convertís en “poc o menys vulnerables”? Sembla que es tracta d’un altre ús amb voluntat tranquil·litzadora.
De tota manera, un dels conceptes que ens ha deixat més aclaparats, almenys a mi, és el que figura en el títol del citat pla: la nova normalitat. Tenint en compte l’ampli i flexible abast del concepte normalitat, potser no calia l’adjectiu que ens adverteix que serà nova. Quan hi ha hagut un gran trasbals, com un terratrèmol, un tsunami, fins i tot una guerra, sempre s’ha parlat de la necessitat de fer esforços per tornar a la normalitat. Tothom ja sobreentén que les coses no seran com abans. La por del que ha passat sobreviurà durant alguna o algunes generacions. Les mesures preventives perquè el que ha passat no es repeteixi, prevaldran. Fins aquí, tot comprensible. Que insisteixin en l’adjectiu nova, però, em fa sospitar alguna cosa. Com una mena de malfiança. Quina una ens en volen colar?