Apologia pro vita sua
La part més negativa de l’impacte de l’acceleració de la vida contemporània sobre el terreny de la comunicació és la priorització de la immediatesa i la relativització del contingut. El més important és reaccionar a l’instant, buidar el pap i cridar l’atenció. Després, en segona instància, ve la qüestió de la qualitat i veracitat de la informació transmesa. L’acceleració no permet la reflexió i ponderació necessàries.
Darrerament, he vist dos exemples d’aquesta precipitació flagrant. I els dos exemples expressen una crítica infundada i indocumentada a la figura i l’obra d’Agustí Bartra. El primer exemple és d’una entrevista amb Xavier Bru de Sala sobre Josep Carner i l’altre és un comentari de Feliu Formosa en un reportatge sobre els 50 anys del Primer Festival Popular de Poesia Catalana a la sala Gran Price de Barcelona.
Segons Bru de Sala, Carner no llegia els llibres que Bartra enviava des de Mèxic, “cosa que no privava Carner d’escriure-li cartes suggerint-li temes per a futurs llibres”: “I el més bo és que Bartra, a l’exili mexicà, li feia cas!” Bartra tenia molt clar qui i què era Carner: el fundador de la llengua poètica moderna en català i la figura més representativa i emblemàtica de l’exili català, una figura que encarnava la voluntat d’unitat i qualitat. D’altra banda, Bartra sabia perfectament que la seva pròpia obra tindria un interès més aviat nul per a Carner a causa de profundes diferències estètiques i intel·lectuals. Les cartes de Carner a Bartra s’han publicat i no n’hi cap en què Carner suggereixi res a Bartra. El que sí que és cert és que Carner va exercir un cert mestratge sobre Bartra en el seu exili a Mèxic durant la Segona Guerra Mundial, una influència que es pot detectar en el seu primer llibre madur, L’arbre de foc (1946).
En l’altre cas, Feliu Formosa declara de manera categòrica: “Una cosa que no perdono a Bartra és que va recitar davant d’Espriu un poema en què deia que “la pàtria no és covarda, ni vella, ni salvatge.” Em sembla que Bartra no havia entès Assaig de càntic en el temple. El fragment de Cartell per als murs de la meva pàtria que va llegir Bartra aquella nit és molt més que una mera crítica de poeta a poeta. És un poema vitalista sobre el renaixement nacional de Catalunya. Bartra havia entès perfectament el poema d’Espriu, però trobava que s’havia d’encarar el futur amb força, optimisme i determinació. Em pregunto si Formosa pot perdonar Espriu i el seu entorn per tot el que van fer per residualitzar la presència de Bartra a Catalunya, abans i després del retorn. I també em pregunto si Formosa ha entès el poema i l’obra del seu amic Bartra.
Tots els molts mitjans de comunicació que estan al nostre abast en aquests moments requereixen el màxim de mesura i seguretat per no caure en la desqualificació absurda i fal·laç.