NACIÓ I VIOLÈNCIA

La sèrie més vista a la plataforma Movistar aquestes últimes setmanes ha estat l’espanyola La línea invisible, que trasllada a la pantalla les circumstàncies del primer assassinat comès per l’organització terrorista ETA el 1968. No ha estat exempta de polèmica, ja que des de diversos mitjans de la dreta més casposa se l’ha acusat de voler blanquejar la banda terrorista. I és evident que qui faci aquestes acusacions no l’ha vista fins al final i només s’ha quedat amb la idea que si els protagonistes són els etarres, tot el relat està condicionat per la seva mirada. I no és així.

El director és Mariano Barroso, que l’any passat ja va tenir un èxit important a Movistar amb El día de mañana, ambientada a la Barcelona franquista. Tant aquella sèrie com aquesta tenen el seu punt fort en la recreació fidel de l’època. Veure els mobles d’un pis típic de finals dels anys seixanta, les granotes dels obrers, els cotxes Seat circulant per carrers sense semàfors, els pentinats cardats de les dones, les classes en una escola de monges... Tot plegat trasllada l’espectador a una època que recordem en blanc i negre i que va veure créixer la lluita contra el franquisme. La línea invisible se centra en la històrica cinquena assemblea d’ETA, quan el petit grup de joves que llavors formaven l’organització van decidir apartar-se de les mobilitzacions obreres antifranquistes i centrar-se en la reivindicació nacional, apostant pel conflicte armat per aconseguir la independència. “Per fer un poble cal temps i sang. El temps ja fa temps que corre. Només falta la sang“ és la frase amb què l’ideòleg d’aquest canvi els esperona. Ho fa des de la distància: viu a la part francesa d’Euskadi, protegit per la seva posició econòmica benestant, però amb els seus arguments aconsegueix que nois i noies corrents –estudiants, obrers, pagesos...– estiguin disposats a matar i a morir per una causa. Aquest personatge –que a la sèrie anomenen El Inglés i que no s’identifica amb cap persona real– maniobra per posar al capdavant de l’organització el jove Txabi Etxebarrieta, interpretat per l’actor català Àlex Monner (a partir d’aquí, si no coneixeu la història, trobareu espòilers que us poden arruïnar la intriga de la sèrie). A mesura que la repressió franquista augmenta, Etxebarrieta s’anirà aïllant amb els seus companys mentre planifica el primer atemptat amb un objectiu molt concret: el policia Melitón Manzanas, un torturador del règim, vinculat amb la Gestapo i interpretat per Antonio de la Torre. La sèrie gira al voltant d’aquests dos personatges i ens presenta les seves contradiccions: un universitari que escriu poesia, que ha viscut a l’ombra del seu germà gran (interpretat per un altre català, Enric Auquer) i que acaba empunyant una pistola, i el policia sàdic que al mateix temps és tendre i adorable amb la seva filla. Tot plegat per veure fins a quin punt és estúpida i inútil la violència, especialment quan veiem com es produeix, gairebé per atzar, la primera víctima de la banda terrorista, un jove guàrdia civil de 25 anys, el primer d’una tràgica llista de 817 persones.