Teatre

una diana ben variada

Mons oposats, els d’‘iMe’ i el d’Únics. L’un, adreçat a joves, imagina una comunitat que no se sap relacionar sense pantalles; l’altre, per a nadons, remet al traç i a la cançó més suau
El Liceu ha programat aquest curs dues òperes connectades amb l’actualitat: l’una, composta ara, beu del mite per qüestionar-lo; l’altra es vesteix de llums però perd la connexió amb la música pintoresca de Puccini

Quan s’arre­ple­guen crítiques al vol, com és el cas, es pro­cura bus­car un dis­curs, una relació cohe­rent entre les esco­lli­des. Quan ja es pre­veu el ter­cer mes seguit sense tea­tre regu­lar en viu, fem una dar­rera pro­posta d’espec­ta­cles que, com el mes pas­sat, tenen en comú que es poden veure sen­cers per les xar­xes. Que hi hagi pro­pos­tes tan dife­rents és una invi­tació, de fet, que cadascú hi trobi el seu plat més pla­ent. I les per­so­nes més valen­tes, que s’atre­vei­xin a tas­tar camins inex­plo­rats, a par­tir dels sug­ge­ri­ments d’aques­tes rat­lles.

Com­po­si­tor: Benet Casa­blan­cas

Lloc i dia: Gran Tea­tre del Liceu, 11-02-20

Enllaç obert: https://​www.​ccma.​cat/​tv3/​alacarta/​programa/​lenigma-​di-​lea-​capitol-​1/​video-​ab/​5989947/

L’enigma di Lea

Estre­nar una òpera con­tem­porània al Liceu és gai­rebé més difícil que no pas que un ric entri al regne dels cels. O que un bou passi pel forat d’una agu­lla. Però no és impos­si­ble. Afor­tu­na­da­ment, aquesta tria ha estat reei­xida. Ara cal que el públic d’òpera s’atre­veixi a escol­tar títols fora del gran reper­tori i que els allu­nyats del bel canto, vegin en aquesta cre­ació un espai per gau­dir d’una gran­di­o­si­tat i d’un món con­cep­tual, que costa tro­bar a les sales con­ven­ci­o­nals.

D’entrada, la música de Benet Casa­blan­cas és molt expres­siva. Tras­llada aquest pati­ment, aquesta deso­ri­en­tació de la pro­ta­go­nista després de ser un caprici de Déu. Costa tro­bar-hi una ària en què la soprano es pugui lluir. Més aviat, hi ha uns per­so­nat­ges que tran­si­ten entre l’espai ignot i un mani­comi atem­po­ral. Rafael Argu­llol s’ins­pira en el mite de Io per cons­truir una nova Verge Maria però que, en comp­tes d’accep­tar aquest mis­teri, se sent ata­cada i neces­sita tro­bar per­so­nes que l’ori­en­tin. Ella només té un dolor, un ves­tit tacat i un secret del qual pot­ser podrà fer ús.

L’encert de Carme Por­ta­celi és con­den­sar el drama en els per­so­nat­ges. Cons­truir un espai (amb una il·lumi­nació, un joc de vídeo) que com­ple­menta la musi­ca­li­tat, con­tun­dent i com­plexa: ina­pel·lable. La relació dels per­so­nat­ges, que for­mula una tesi filosòfica sobre la bon­dat de Déu (o la capa­ci­tat de com­pren­dre les seves acci­ons per part dels humans), és freda. Per això, Por­ta­celi ha bas­tit un uni­vers com­plex, de con­ti­nus recur­sos escènics que sor­pre­nen i acla­pa­ren l’espec­ta­dor. Comp­ten, i tant, amb un repar­ti­ment còmplice, i que es deixa guiar al caire de l’abisme. Alli­son Cook (Lea) trans­met la des­es­pe­ració i no s’exce­deix amb la ges­tu­a­li­tat. José Anto­nio López (Ram) és el somnàmbul cec que neces­si­tarà el Secret per veure-hi. És el príncep des­tro­nat, que només podrà esca­par de les tene­bres amb l’ajuda de Lea. Sara Blanch, Anaïs Mas­llo­rens i Marta Infante són les tres dames de la fron­tera. Les que faran de brúixola a una dona vio­lada. Els antagònics són els mal­vats i esbir­ros Sonia de Munck i Felipe Bou (Mille­bocche i Mille­occhi). És ter­ri­ble veure com la cre­ació atorga el rol de con­tro­la­dor a l’home i la de mani­pu­lar amb la paraula, a la dona. Pot­ser l’escena més des­con­nec­tada és l’apa­rició dels tres artis­tes (David Ale­gret, Anto­nio Lozano i Juan Noval-Moro) que pro­ven d’escul­pir Lea. No s’entén gaire a què treu cap. Entre el repar­ti­ment, des­taca, per excèntric i poderós, el per­so­natge del Dr. Schik­sal, que Xavier Sabata defensa amb una gran capa­ci­tat vocal.

L’òpera d’avui juga amb els mites clàssics, però els con­fronta amb l’actu­a­li­tat. Aquest és l’interès d’aquest espec­ta­cle total. Por­ta­celi ha expo­sat un Déu mas­clista i ven­ja­tiu al davant d’una dona honesta i solidària. La dona es gua­nya l’espai des de l’empa­tia, tren­cant les clàssi­ques jerar­quies de poder. La mens­tru­ació és un orgull (com també la rei­vin­di­cava Rocío Molina a Caída del cielo) perquè és el pri­mer signe de la madu­resa, d’assu­mir el valor i la res­pon­sa­bi­li­tat de la mater­ni­tat, de sen­tir-se dona amb tota la seva potència.

Direc­tor d’escena: Franc Aleu

Lloc i dia: Gran Tea­tre del Liceu, 07-10-19

TURAN­DOT

L’òpera (ina­ca­bada) de Puc­cini és de les més velo­ces a nar­rar la situ­ació. Hi ha poc espai per a àries (és clar que el Nes­sun Dorma de Calaf és un veri­ta­ble hit, i que també fereix Tu che di gel sei cinta de la gene­rosa Liù, i tras­toca In questa reg­gia de Turan­dot) i l’acció rodola avall, empesa pel destí. Franc Aleu ha dibui­xat una Xina futu­rista amb una mena de Gran Germà que imposa la llei. Per sobre, fins i tot, de la impu­ni­tat de Turan­dot. La música, però, navega per altres mean­dres, perquè Puc­cini va voler insis­tir en els tocs ori­en­tals (com ja havia fet a Madama But­terfly) que dis­ten molt del món espec­tral que casa­ria amb sons electrònics rei­te­ra­tius. L’espec­ta­cu­la­ri­tat de l’espai (molt enginyós) i del joc de pro­jec­ci­ons audi­o­vi­su­als (sobre­tot en la pri­mera part) és molt sug­ge­ri­dora, però des­pista en una posada en escena en què els actors que­den sovint en la penom­bra (per la impo­sició dels jocs de llums) i l’emoció es refu­gia només en la veu pre­ci­osa i potent dels intèrprets.

Puc­cini no va poder aca­bar de com­pon­dre el dar­rer qua­dre perquè va dema­nar que can­vi­es­sin el lli­bret. De fet, Aleu també con­si­dera que el lli­bret ori­gi­nal, avui, sona a reac­ci­o­nari, ja que l’home hi domina la dona, l’ena­mora pel sol fet de ser-hi. Si Núria Espert va optar perquè Turan­dot se suïcidés (insis­tint a no voler patir els abu­sos d’una fami­liar seva dins del matri­moni) en la versió de fa dues dècades (que va escan­da­lit­zar part del públic, que no s’esgla­iava pel sacri­fici de Liù, en canvi), Aleu és més llest i deci­deix que tri­omfi l’amor. Ni el príncep orgullós ni la prin­cesa, el que tri­omfa és l’amor. I ho canta Turan­dot reco­nei­xent el valor de Liù, l’esclava ena­mo­rada platònica­ment de Calaf.

L’òpera és molt esquemàtica. Sobta l’apa­rició dels tres minis­tres, Ping, Pang i Pong, (evi­dent­ment, d’un to còmic incon­fu­si­ble des de la mateixa par­ti­tura) a qui, en aquesta ocasió va molt bé l’extra­vagància amb els raigs de llums més desen­fa­dats. Turan­dot mos­tra la seva monu­men­ta­li­tat en l’apa­rició del cor. Immens per la seva presència a escena i també per la potència sonora. Els intèrprets par­ti­ci­pen en una posada en escena prou estàtica, en què no es veuen forçats a can­tar en posi­ci­ons que li difi­cul­tin la pro­jecció de la veu. El movi­ment l’apor­ten l’esce­nari rota­tori i les pro­jec­ci­ons sobre el tul, que hi afe­gei­xen una curi­osa tri­di­men­si­o­na­li­tat. Les ulle­res vir­tu­als que apa­renta que duen a sobre (en rea­li­tat una mena de dia­dema de leds els enfos­queix el ros­tre i es perd la pos­si­bi­li­tat de veure l’expressió dels seus per­so­nat­ges). Tanta llum els apaga. És la veu i la música (diver­tit Joan Pons, a la batuta, en els pas­sat­ges més ori­en­ta­lis­tes) la que redi­meix el públic.

Com­pa­nyia: Dara Tea­tre

Lloc i dia: Nau Iva­now, 20-2-15

Enllaç obert: https://​youtu.​be/​Dqs17rOrxL8

iMe

Tre­ball sobre un futur tec­nològic. Si a El gran des­propòsit (gua­nya­dors de la beca Des­perta de la Nau Iva­now, 2013) la tec­no­lo­gia havia escla­tat amb mil bocins i la huma­ni­tat estava amenaçada si no hi havia música en directe allà on hi havia un grup d’humans, a iMe la con­xorxa es pro­du­eix des de dins. El sis­tema col·lapsa i la huma­ni­tat ha de forçar a tor­nar a comu­ni­car-se de manera nor­mal. Res d’emo­ti­co­nes, Whatt­sApp, ni diàlegs que s’arxi­ven. Tot passa a ser orgànic, oral, emo­ci­o­nal. I, des­a­cos­tu­mats com estan a rela­ci­o­nar-se, es dema­nen perdó per mirar-se o reac­ci­o­nen llançant esprai atu­ra­dor als ulls com a defensa. El repte dels tres com­panys de pis (i del con­vi­dat de pedra que es refu­gia del car­rer on la violència pren una força des­me­su­rada) és con­viure de nou. IME els hi faci­li­tava tot però alhora hi robava la lli­ber­tat. En rea­li­tat, aquesta bai­xada de tensió del sis­tema, serà un nou esglaó des­cen­dent cap a l’abisme perquè tots saben que és irre­me­ia­ble tor­nar a la seva crossa vital.

La peça plan­teja una situ­ació freda, estra­nya, que obliga a pre­sen­tar uns per­so­nat­ges mig màqui­nes, que tenen por del con­tacte físic i que no saben cana­lit­zar les emo­ci­ons. La vida segueix, en part, perquè és volun­tat d’aquesta intel·ligència arti­fi­cial iMe. Tot ha per­dut sen­tit. I des d’aquest prisma, els per­so­nat­ges són estàtics, esquerps, inex­perts. Tot i que hi ha alguna petita evo­lució en els per­so­nat­ges, seria bo huma­nit­zar-los molt més durant el parèntesi que salta la pro­gra­mació. Perquè així podria gene­rar iden­ti­fi­cació amb l’espec­ta­dor. “L’efecte per­fecte” de Carla Tor­res, de fa poques set­ma­nes a la Sala Beckett, també par­tia d’un perill al car­rer perquè, de manera incom­pren­si­ble tots els adults havien des­a­pa­re­gut de la Terra. Com si esti­gues­sin segres­tats. Però les pors, els desigs, les obses­si­ons dels per­so­nat­ges eren molt ter­re­nals i per­me­tia que el con­flicte, al final, es produís en el com­por­ta­ment del pro­ta­go­nista. A iMe els humans estan tan rebai­xats, que no tenen prou força per revol­tar-se. És vàlid com a plan­te­ja­ment escènic, però li resta massa força per gene­rar una explosió dramàtica. Tot i això, la peça con­necta amb els amics de la ciència-ficció i, molt pro­ba­ble­ment, amb la cana­lla, filla ja de la tec­no­lo­gia.

[Dara Tea­tre ha insis­tit en el món tec­nològic en altres peces com Mars Joan i Likes. Roc Esquius també és l’autor de Sàpiens, un altre món diver­ti­da­ment distòpic]

Com­pa­nyia: Únics Pro­duc­ci­ons

Lloc i dia: CCCB, 29-03-14

Enllaç obert: https://​youtu.​be/​E7Hgo_​45H50

Pin­tamúsica!

Tan sen­zi­lla com una cançó de bres­sol. Molt tou, quasi xiu­xi­ue­jat a cau d’ore­lla. Vent silenciós a través d’un saxo mut o ona­des que res­so­nen lleu­ment amb la sorra que patina pel tam­bor. Colors amb nota de flauta tra­ves­sera o de cla­ri­net. Un viatge que passa per les qua­tre esta­ci­ons de l’any i que va tei­xint amb ele­ments que el com­ple­ten (fulles, bar­rets de llana per exem­ple). És una par­ti­tura ben apresa, però que té clar que és impres­cin­di­ble la con­nexió amb la cana­lla i amb els adults (tot i que no se’ls sumi amb cap doble lec­tura que els faci còmpli­ces). Es repar­tei­xen petits ins­tru­ments, carícies, mira­des ten­dres, tot molt petit cohe­rent amb una posada en escena que va com­ple­tant la pin­tada de Miró. Pri­mer, un traç que es va tenyint de color.

La pro­gra­mació de 0 a 3 anys del CCCB que va arren­car aque­lla tem­po­rada Únics Pro­duc­ci­ons va aixe­car un nota­ble interès d’uns pares menys ave­sats al tea­tre que van cele­brar aquesta sen­si­bi­li­tat amb la cana­lla, asse­guts a terra, dei­xant que tot tran­sités en pau, durant una peça de breu durada que va supo­sar el bateig artístic de molts nadons i un feliç retorn dels pares. Tan fàcil, tan fami­liar, tan irre­pe­ti­ble. Que hi tor­nin! I, poste­ri­or­ment, Únics Pro­duc­ci­ons va crear Cinemúsica, ins­pi­rant-se en la ico­no­gra­fia del cinema mut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.