“El castellà era llengua de progrés”

No. És una manera d’explicar que el castellà va arribar de maneres que actualment no coneixem gaire. Pensar que el castellà ha conviscut amb el català des del naixement de Catalunya agrada molt a alguns partits polítics, però no és cert.

El castellà ha estat durant molt temps la llengua del regne del costat, i la llengua de la regió del costat, l’Aragó, a partir del segle XV. A partir del 1870, va passar a ser la llengua de veïns nostres més enllà del que ho era fins aleshores, que com a màxim havia estat la llengua dels poderosos, dels jutges, dels militars, dels inquisidors i els predicadors. Però fins i tot el 1870 era la llengua dels veïns d’una manera molt minsa, perquè fins al 1930 el percentatge de castellanoparlants de llengua materna a Catalunya no arribava al 25%.

El fet que el castellà no estigués implantat no vol dir que els catalans, ja en el segle XIX, no aprenguéssim progressivament el castellà, sobretot per llegir i escriure, però no per parlar-lo entre nosaltres, això ens feia molta mandra. Però no podem traslladar el que vam viure, sentir i experimentar durant el franquisme, als segles XV, XVI, XVII, XVIII i XIX. No té res a veure.

La diferència és que en el XVIII i el XIX el castellà era una llengua de progrés, comercial, que servia per ascendir en l’escala social, com passa ara amb l’anglès. Abans del segle XIX, la immensa majoria dels catalans no sabien castellà perquè no els calia. Als que els calia, l’aprenien en escoles de pis, en escoles religioses, en escoles privades, però no hi havia cap resistència. El castellà era una llengua de progrés, i més encara amb l’eclosió dels governs liberals després del regnat de Ferran VII. El castellà i Espanya com a nació aleshores es veien com un país de progrés, de llibertat, d’esperança; els catalans es van incorporar al projecte espanyol amb entusiasme i volien ser tan espanyols com els castellans.

No exactament. A partir de Valentí Almirall, amb el catalanisme modern i contemporani, tot canvia. Els fundadors de la Renaixença, però, volien posar la llengua catalana en una petita gàbia que era la poesia. Per a la resta, la llengua de cultura i nacional era el castellà. Milà i Fontanals, Cortada, Víctor Balaguer escrivien en castellà.

S’havien convençut que la llengua literària d’escriptura formal i seriosa era el castellà, perquè els agermanava amb la resta de pobles d’Espanya, i Espanya estava ficada en un combat contra l’Antic Règim, contra els carlins, contra l’Església, i defensava els aranzels que afavorien la indústria catalana, defensava el progrés i la ciència. Del 1830 al 1855, els catalans benestants eren així. I alguns ho van continuar sent. Ara bé, quan van veure que Espanya era inoperant, que no els entenia, que Madrid era molt sorda a les seves demandes...

És un pont entre els llibres dels especialistes, com Joan Lluís Marfany, Jordi Ginebra, August Rafanell, i el gran públic. També hi ha collita pròpia. Conec molt el segle XIX i hi ha les lectures dels escriptors del XIX, dels autors de teatre, dels sainetistes, dels costumistes, de tot el que és full volant. Ho he volgut condensar d’una manera que fos molt popular, molt entenedora.

A partir de l’Escuela Nacional establerta el 1840, els catalans vam aprendre a llegir i escriure en castellà i vam fer les publicacions majoritàriament en castellà. Ara bé, no el parlàvem entre nosaltres perquè ho trobàvem artificiós i perquè, per comparar-ho amb la Catalunya actual, tampoc parlem anglès entre nosaltres tot i que l’intentem aprendre com a llengua per progressar laboralment. Qui parla en castellà? Els de família materna castellanoparlant. Per què? Pel mateix que nosaltres, perquè els fa mandra aprendre el català.

Sí, però no el parlaven entre ells. Els nets sí, perquè es casaven amb catalanoparlants, que eren majoria, i tenien amics i colles on tothom era catalanoparlant. Pensa que l’any 1900, de castellanoparlants com a llengua materna a Catalunya, n’hi havia un 5%. No es podien fer ni guetos, amb tan poca gent.

Això va passar a mitges. He llegit un estudi inèdit sobre la immigració a Catalunya de l’economista Lluís Creus, que sosté que les onades migratòries dels anys vint es van incorporar al català però, en canvi, les dels anys trenta no tant, perquè vivien en guetos que eren autosuficients, tipus la Torrassa, o altres barris on vivien aïllats de la resta, quan es va desbordar l’urbanisme. De manera que dir que abans de la Guerra Civil tothom s’incorporava al català amb entusiasme tampoc és exacte. Qui s’incorporava al català? Els que anaven a viure a pobles i ciutats mitjanes i els que no vivien en guetos tancats. Naturalment, aquests guetos en els anys cinquanta i seixanta es van multiplicar. Tot i així, tot aquest tema pertany a un segon llibre que tinc previst, que es dirà El castellà, la llengua dels veïns. És un matís important, ja no és la llengua del costat, perquè ja fa temps que d’una manera natural tenim veïns que parlen en castellà com a llengua materna. Una altra cosa són les capacitats lingüístiques en altres llengües.

Bé, a veure, li posaré un exemple: jo no soc bilingüe. Jo soc monolingüe català amb capacitats lingüístiques en altres llengües. Amb el castellà, amb el francès, amb l’italià i llegeixo en portuguès. L’obsessió pel bilingüisme em sembla molt enganyosa i ens ha portat a territoris en què no ens acabem d’entendre. Em sembla bé que els catalanoparlants siguem monolingües amb capacitats per a altres llengües, i també em sembla bé que els castellanoparlants siguin monolingües en castellà amb capacitats per a altres llengües. És com som la majoria. Les coses en aquesta qüestió no ens han de semblar ni bé ni malament, hem de mirar com són i entendre per què són com són. Quan tu has nascut en una família castellanoparlant i els teus amics ho són i el teu món és castellanoparlant és molt normal que d’una manera espontània facis molta més vida en castellà. El mateix hauria de passar amb els catalanoparlants.

Ens costa més perquè som la llengua feble. També hi ha un factor d’actitud.

No estic gaire d’acord amb les mirades que denuncien la persecució històrica del català, indiscutible, amb l’argument de “mireu com ens van imposar el castellà i van perseguir el català.” Això té molts matisos. Fins als Àustria, el català no era problema. Als reis els importava un rave amb quina llengua parlàvem, mentre no poséssim bastons a les rodes a l’Estat. Els inquisidors en el segle XVII van ser els primers que ens van obligar a parlar en castellà. Perquè els judicis de la Inquisició anaven a Madrid. Això va començar a canviar seriosament amb la Reial Cèdula del Borbó Carles III, ja en la segona meitat del segle XVIII, que va unificar moneda i llengua i volia l’ensenyament en castellà. I no va funcionar.

Abans es va imposar com a llengua escrita.

Humboldt, el famós viatger alemany, el 1800 va constatar que les dames barcelonines no sabien castellà. No l’entenien. Què vol dir? Que el sabien els homes que l’havien après als Jesuïtes per fer negocis. Més avall de les classes benestants no el sabia ningú. El 1850 les monges ja havien entrat en acció hi havien posat remei, i les nenes benestants ja sabien castellà. Fins al segle XIX, el castellà era utilitzat en actes públics perquè qui els presidien eren sobretot personatges vinguts de Castella, com els bisbes, els capitans generals o els presidents de la Reial Audiència. Es feia per deferència. Per això ara tampoc és tan fàcil dir que no s’ha de canviar de llengua amb un castellanoparlant: és un costum que té 400 anys. Ara bé, també val a dir que per 25 inquisidors, 4 bisbes, 3 capitans generals i 2 virreis tota una població va haver d’aprendre castellà. En comptes d’aprendre la llengua del país, els que arribaven feien que el país aprengués la seva llengua.

Perquè el castellà ha estat la llengua del poder. Perquè al principi si et venia un coronel, per exemple a Arbúcies, i s’allotjava a casa teva, tu per quedar-hi bé, perquè era un coronel, intentaves xampurrejar la seva llengua. Per què no vam aprendre provençal, en canvi, quan en el segle XVII amb la immigració del nord a Catalunya hi havia un 20% de la població que el parlava, especialment a la costa? Perquè els nouvinguts eren pobres. Van venir a fer de servents i treballadors. La llengua del poder és la que tendeix a imposar-se.

La gran hostilitat contra el català no ve de persones residents a Catalunya, sinó que ve dels intel·lectuals espanyols. A Madrid hi ha una fortíssima hostilitat contra el català perquè s’associa al separatisme. A Catalunya, no. D’entrada, perquè van arribar les classes més desafavorides i aquestes classes prou feina tenien a establir-se com per manifestar-se hostils envers el català.

Tot i així, també se sentien força al marge de l’estat franquista. L’Estat va muntar en els anys quaranta una cultura en castellà i hi va trobar adeptes, però naturalment les grans masses migratòries dels cinquanta i seixanta en realitat en vivien al marge, de la cultura.

Exactament. Molts conversos. Però això ja s’escapa del tema del llibre.