Crítica
Atwood, poesia i ficció
La poeta canadenca Margaret Atwood ha viscut una transformació en visibilitat a partir de l’adaptació televisiva de la seva novel·la El conte de la Serventa. Ha tingut el cop de sort que busquen tots els que tenen el desfici d’integrar-se en el territori laberíntic de la novel·la: el best-seller. Narradora i poeta de prestigi, Atwood ha estat traduïda al català en nombroses ocasions i des fa anys. Ara ens arriba Els testaments, amb traducció d’Ernest Riera, que l’editorial Quaderns Crema ens ven com “la continuació d’El conte de la Serventa” abans de posar que la novel·la ha rebut el Premi Man Booker del 2019. Aquesta novetat ben pertinent coincideix amb dos volums de poesia: L’alè misteriós (Edicions de 1984), els seus poemes escollits entre el 1965 i el 2007, amb traducció de l’enyorada Montserrat Abelló; i Política de poder (Lleonard Muntaner), amb traducció de Núria Busquet, llibre del 1971 del qual l’antologia recull un parell de poemes.
En aquest últim poemari, Caterina Riba apunta que Política de poder va coincidir “amb l’auge de la segona onada del feminisme, i projecta una mirada crítica i esmolada entorn de les relacions de parella” dins d’una obra que mostra “una gran preocupació per l’explotació social i econòmica, les relacions entre gèneres i la llibertat d’expressió.” Si l’autora havia estat molt respectada en els cercles feministes, però també en els literaris, la popularitat de la sèrie de televisió, protagonitzada per Elisabeth Moss i adaptada per Bruce Miller, ha fet esclatar les vendes de les seves obres de manera definitiva.
M’agrada perquè els seus llibres, tant els narratius com els poètics, mantenen uns nexes argumentals que en els de poesia pivoten sobre els malentesos i incomprensions de les parelles. També sobre el desgast i la claustrofòbia de la vida quotidiana. És una cosa que podem apreciar fins i tot en els poemes del selected poetry. L’amor asimètric sura per tota l’obra de manera implacable. D’altra banda, Els testaments és una novel·la de gènere perfecta. Recupera el territori de la República de Galaad en un període diferent i quan la decadència marca les protagonistes quinze anys després de les seves peripècies anteriors. De fet, les dues noves protagonistes aporten joventut i un tarannà trencador, perquè la història no quedi supeditada a la seqüela. La reproducció dels habitants de Galaad és un dels ingredients, però també la corrupció i la inviabilitat dels règims totalitaris, fins i tot quan s’emmascaren de democràcies. La falta d’escrúpols és una de les lectures d’una novel·la addictiva, que fa pensar, i que està resolta fins a l’últim detall de manera llaminera.
Curiositats i llums de Gene segal
La discogràfica danesa Steeple Chase ens ofereix un nou treball del guitarrista Gene Segal. Nascut a Rússia, però criat a Brooklyn (Nova York), Segal és un guitarrista renovador del jazz durant el nou segle. Habitual dels grans clubs de Nova York com Blue Note, Cornelia Street Café, Bar Next Door i Sweet Basil, el guitarrista, amb els seu estil inconfusible, ha col·laborat en treballs de llumeneres com Billy Hart, Ben Street, Steve LaSpina, Randy Brecker, Bill Goodwin, Francoise Mutine, Mark Guiliana, Bruce Cox, Gerry Niewood, Sam Sadigursky, Dominick Farinacci, Jeff Davis, Matt Kane, Peter Brendler, Kenny Grohowski i Sam Barsh, entre d’altres. En quartet, acompanyat del pianista Brian Charette, el baixista Sean Conly i el bateria Tiago Michelin, signa Curiosity, una delícia, tant per sentir la plenitud dels matisos instrumentals com per tenir música de fons a qualsevol hora del dia, fins i tot marcant el ritme si un és aficionat a sortir a fer exercici. El nou àlbum manté la coherència i l’estil de la seva trajectòria, iniciada el 2009 amb Hypnotic: cadències llargues, ritme encomanadís que ens pot acostar fins i tot a la bossa nova i a una música càlida, pròxima, sentimental... Segal signa nou de les peces de Curiosity i fa un homenatge final a Thelonious Monk, de qui interpreten Light blue de manera magistral.
