Reflexions d’un geni crepuscular

“Soc vell, estic emprenyat i no sé res de res.” Aquesta confessió amarga d’un Josep Pla de 83 anys en una de les interminables sobretaules de sopar al Motel de Figueres, segona residència de l’escriptor en els últims anys de la seva vida, defineix el to i el contingut d’un llibre impagable. És el fruit de la paciència oceànica i la memòria prodigiosa de Josep Valls, autor d’un volum excepcional sobre les reflexions terminals de l’home que no sabia res de res més lúcid que va donar el segle XX a Catalunya.

Històries de Josep Pla és, amb alguns canvis, la tercera edició (la més reeixida des del punt de vista de presentació) d’un llibre descatalogat durant més de vint anys que va veure la llum per primera vegada a les pàgines del Punt Diari, precedent de l’actual El Punt Avui, entre el 6 de juliol i el 30 d’octubre de 1981. El record del geni de Llofriu, mort el dia de Sant Jordi d’aquell any, encara era ben viu. D’aquí en va sortir un volum, el 1982, Josep Pla, inèdit. Un segon l’any 1986, Josep Pla, converses a l’Empordà, i una edició amb un aplec de textos dels llibres precedents, l’any 1997, sota el títol Pla de conversa. Fins ara.

Vint-i-tres anys després, l’editorial Gavarres ha produït un artefacte consistent, impecable, profusament il·lustrat amb imatges del Pla dels últims anys, entre el 1973 i el 1981, que és quan transcorre la narració d’un Valls que recull un anecdotari excepcional de sobretaules amb l’escriptor, al mític restaurant figuerenc i també sota la campana de la llar del Mas Pla, un relator que sap ocultar-se darrere del protagonista amb discreció devota, amb voluntat notarial, però sense arribar a desaparèixer, ordenant i contextualitzant el relat amb les pinzellades justes, precises i necessàries.

Com és el Josep Pla d’aquestes històries crepusculars? Groller, barrut, cínic, maleducat, poca-solta, agre, masclista fins a uns límits que desborden fins i tot els estàndards masclistes dels llunyans setanta. Reiteratiu, enderiat amb la política, la religió, l’economia, la cultura i la mort. De loquacitat pastosa, alcohòlica, delirant a estones, extenuant fins a l’esgotament propi i dels interlocutors, el retrat de Pla a partir de les seves reflexions copsades per Valls (que les posava disciplinadament en negre sobre blanc en arribar a casa cada nit, com diria Zweig fent parlar els records abans que caiguessin en la foscor) dibuixa un personatge decadent, sorprenent, retrògrad i modern alhora, visionari i decebut, mordaç. Hi cabrien més adjectius, per ser voluptuosament planians, però cap seria un adjectiu amable. És el retrat, o més ben dit l’autoretrat induït d’un home decebut, de tornada, que tot ho veu malament, perfectible diria ell, i res no li fa prou el pes. Fastiguejat. Fatigat, indignat amb el món. Atenció, però: en aquest relat no trobem pas un Pla emprenyat perquè està cansat de la vida. Està emprenyat perquè la vida s’ha cansat d’ell. Percep amb una transparència terrorífica que li està arribant l’hora, xacrós, incontinent, inapetent, indolent. I això el revolta. Un vitalista colossal vençut per la pura cronologia. Per l’indefectible pas del temps sobre la biologia. Tempo è dolore, com declama en el llibre amb desfici.