“Hi havia dies en què feia emprenyar molt, però valia la pena”

És un llibre que continua permetent conèixer el Pla que no sortia a escena.

Sí, però cal tenir en compte que hi surt tal com era. En redactar aquest llibre, no hi vaig especificar mai quan l’home anava, diguem-ne, alegre, i quan no hi anava, però pel to que agafen algunes de les converses es pot deduir.

Pla es va anar amargant a poc a poc a mesura que s’anava fent gran. Quan era jove era més fosforescent, més elèctric, sap? Llavors va arribar un moment en què havia de menester la gent per anar d’aquí cap allà i llavors deixava anar el mal humor que li causava aquesta dependència, però sense atacar.

Hi havia dies en què feia emprenyar molt, però valia la pena. El sofriment que em pogués proporcionar, el compensaven el tracte i la conversa. Sobretot era fotut anar amb ell a llocs on no el coneixien. De vegades el portàvem [amb Josep Mercader o Jaume Subirós] al Conflent o al Rosselló, i allí no el coneixien, però ell es comportava exactament com si fos a Palafrugell o a l’Escala i jo hi havia dies en què em volia fondre.

Era exactament per això, per res més. S’hi va tornar. “Per si les mosques”, em deia ell.

No. Només el coneixia d’haver-lo llegit a Destino, perquè el meu pare me’l feia llegir. De res més.

Doncs dient-li a tot que sí. Si volia anar cap aquí, doncs cap aquí, si volia anar cap allà, doncs el portàvem cap allà. En Pla era una mica el cul d’en Jaumet. Quan era a l’Escala volia ser a Figueres, quan era a Figueres volia ser a Palamós, quan era a Palamós volia ser a Perpinyà. I jo li anava seguint la veta, ep, perquè m’ho deixaven fer, però en realitat m’ho vaig passar molt bé.

Exacte, una mica part de la meva feina era atendre Josep Pla.

Goethe diu que la memòria arriba on arriba l’interès. El que passa és que ho transcrivia tot immediatament en arribar a casa. Davant d’ell no podia pas prendre notes, m’ho hauria rebotit tot, ni fer fotos, ni res. En presència d’ell, cap nota.