Pantalla

Sexe, drogues i disco

Un any després de l’èxit de Rocky (1976), drama pugilístic que donava veu a una classe social d’una gene­ració sense futur, Para­mount Pic­tu­res va estre­nar un drama musi­cal de carac­terísti­ques simi­lars, can­vi­ant el ring per la pista de ball. No devien creure-hi gaire, però, perquè el film, que aca­ba­ria diri­gint un des­co­ne­gut rea­lit­za­dor (John Bad­ham), no dis­po­sava de gaire pres­su­post. Diners pot­ser no, però ganes per part de l’equip tècnic i artístic, mol­tes. I és així com, nova­ment, tri­om­fa­ria a taqui­lla, en aquest cas por­tant a la fama un actor, John Tra­volta; venent mili­ons de dis­cos, els Bee Gees, i con­ver­tint en una icona popu­lar el rei de la pista, Tony Manero.

El mateix per­so­natge que només començar la pel·lícula és des­crit com un noi nor­mal i cor­rent de Bro­oklyn, incomprès per una família amb prous pro­ble­mes, que viu el dia a dia tre­ba­llant en una fer­re­te­ria gua­nyant prou per pagar-se l’entrada a la dis­co­teca on es pas­sarà les nits del dis­sabte ballant i lli­gant. Coses mun­da­nes i ben pròpies dels joves, ja que els som­nis de gran­desa els deixa apar­cats a la seva habi­tació, on té pen­jats els pòsters dels admi­rats Bruce Lee, Far­rah Faw­cett, Al Pacino (un altre Tony, en aquest cas Mon­tana) i –picada d’ullet– Rocky Bal­boa. Tan­ma­teix, qui havia de dir a Tra­volta-Manero que amb aquest retrat d’una gene­ració que s’hi va veure reflec­tida, mar­ca­ria una època, influ­en­ci­ant i impul­sant l’era dau­rada de la música disco.

La història par­teix d’un arti­cle de Nik Cohn per a la revista New York que reflec­tia Els ritus tri­bals dels dis­sab­tes a la nit (així es titu­lava) i que Nor­man Wex­ler va con­ver­tir en un guió que con­ju­gava el relat social i gene­ra­ci­o­nal i core­o­gra­fies mai vis­tes. Que anys més tard el peri­o­dista sortís a con­fes­sar que s’havia inven­tat les històries des­cri­tes poc importa, ja que el direc­tor britànic, que no tenia ni idea del món disco, es va empel­tar del que es movia per les nits nova­ior­que­ses amb un ciceró de luxe: el mateix Tra­volta. El jove actor se’l va aga­far molt a pit, aquell pro­jecte. I això que no pas­sava el seu millor moment: després d’accep­tar el paper, la seva pare­lla va patir un càncer ter­mi­nal i el rodatge es va haver de endar­re­rir perquè l’actor es recu­perés emo­ci­o­nal­ment. Física­ment no va cal­dre, es va posar a to seguint un rigorós entre­na­ment atlètic i fent clas­ses de ball tres hores al dia. Es va apri­mar 9 kg. Tanta va ser la seva impli­cació que es va picar amb Bad­ham quan aquest li va dir que no patís, que les core­o­gra­fies més com­pli­ca­des les fil­ma­rien amb un doble i els pri­mers plans amb ell... Tra­volta les va fer totes, a cos com­plet.

Febre del dis­sabte nit s’obre amb una sublim intro­ducció, al ritme del tema Night fever, que situa l’espec­ta­dor seguint el per­so­natge pels car­rers men­tre porta un pot de pin­tura al magat­zem on tre­ba­lla, amb la seva fat­xen­de­ria a l’hora de lli­gar i un drama fami­liar, amb un pare a l’atur que només crida i una mare que només resa. Tot seguit, l’entrada a la dis­co­teca al més pur estil Scor­sese és espec­ta­cu­lar, amb una versió de la Cin­quena de Beet­ho­ven fent moure els balla­rins de la pista, que no fan res més que apu­jar els graus de la tem­pe­ra­tura ambi­ent. La febre tot just ha començat a pujar.

El que ve després és un fes­ti­val musi­cal i core­ogràfic, amb cançons tan memo­ra­bles com Stayin’ alive i How deep is your love. I nar­ra­ti­va­ment, un relat far­cit de per­so­nat­ges i apunts corals del que són les aspi­ra­ci­ons, els fra­cas­sos i els con­flic­tes de la com­mon peo­ple. Colles de ni-ni que viuen pel sexe, les dro­gues i la disco (el rock el dei­xa­ven per a altres tri­bus urba­nes i alguns, com veu­rem, morint en l’intent); un jove capellà, el germà de Manero, que deixa els hàbits i passa de ser el pilar i model fami­liar a la decepció més abso­luta d’una família ita­li­ana on la devoció reli­gi­osa és forta; una noia, Step­ha­nie Man­gano (Karen Lynn Gor­ney), clas­sista amb ínfu­les i aspi­ra­ci­ons a fer el salt a la gran ciu­tat ni que sigui rene­gant del seu pas­sat. És aquí on la pel·lícula esdevé para­digmàtica i bri­lla tan inten­sa­ment com els llums estro­boscòpics de la dis­co­teca Odi­sea 2001.

D’ele­ments simbòlics, n’hi ha de recur­rents, com les creus (fins i tot pen­jant del coll de Manero quan balla las­ci­va­ment) i els ponts. Ponts que sepa­ren dos mons, el de la dura rea­li­tat (Bro­oklyn) i el dels som­nis (l’illa de Man­hat­tan); ponts on els joves enre­den les noies fent-se els valents i ponts on qui no té més força per con­ti­nuar pot aca­bar ràpida­ment amb el sofri­ment.

I si Tony Manero des­co­brirà en un ram­pell de madu­resa que la glòria ballant és efímera i que la ver­da­dera amis­tat no és dei­xar-se el cotxe per fotre un clau, sinó ofe­rir una espat­lla on recol­zar-se, John Tra­volta, en canvi, s’adona que moure els malucs sí que és el seu fort, ja sigui posant-se bri­llan­tina als cabells un any després amb Gre­ase o setze més tard amb Pulp Fic­tion. I nosal­tres, que els homes durs també ballen.

FEBRE DEL DISSABTE NIT (SATURDAY NIGHT FEVER) Direcció: John Travolta Guió: Norman Wexler País: Estats Units Any: 1977
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor