Joan, Josep, Conchita i Manolo

“A Mn. Josep Masdéu, bon amic de la residencia: aquest llibre ens donarà consol interior, al recordar-nos, com sacerdots, que hem creat la meritòria pietat que ara practica el nostre poble Fidel català… Afectuosament, Joan Bonet.” Aquesta dedicatòria –amb subratllat inclòs– la va fer l’autor, mossèn Bonet, cap al 1988 en un llibre sobre ceràmica que acabava de publicar. Aquests dies de confinament he adquirit molts llibres de segona mà que necessitava per tapar forats –en el bon sentit– de la biblioteca. El ritual acostuma a ser sempre el mateix: desfer el paquet mentre renego de la gran qualitat del precinte i els mil embolcalls sobrers i, tot seguit, córrer amb ànsia a obrir el llibre per veure si hi ha dedicatòria, que és el premi. I, a voltes, hi ha sort, com en aquest cas. En llegir-la, vaig imaginar-me els dos mossens asseguts al petit jardí de la residència de capellans prenent la fresca, en ple ocàs vital, cercant el consol que mossèn Joan subratllava a la dedicatòria. Esperant que arribés el dia, en definitiva.

“Para la ilustre Conchita que anima a Manolo en su entusiasmo por el patrimonio artístico de Aragón, y también para Manolo, investigador generoso, con mi amistad. Carmen M. Zaragoza, 15 – Mayo – 98.” Aquesta altra rúbrica és de deu anys després i consta en un llibre dedicat al retaule renaixentista de l’església de San Miguel de Ágreda, a Sòria. El vaig adquirir a Todocolección, una font de la qual sempre brolla aigua. Qui signava la dedicatòria era una bona especialista i col·lega aragonesa, a qui vaig enviar una fotografia perquè deduïa que li faria gràcia. La Carmen em va explicar que les dues persones a qui va dedicar aquell exemplar ja eren mortes, i que els hereus havien desfet el pis on vivien, biblioteca inclosa. “La próxima vez que nos veamos, tráelo y te lo dedicaré. Será la primera vez que habré dedicado un mismo libro dos veces”. Ho faré, sí.

La conversa em va dur a imaginar la Conchita i el Manolo, il·lusionats i palplantats, davant la taula on la Carmen signava llibres aquell dia. I també em vaig imaginar com, anys després, un home panxut baixava caixes de llibres per les escales, quan tot s’havia acabat, quan la Conchita i el Manolo ja havien marxat per sempre. Va ser aleshores que em vaig adonar que tinc la biblioteca plena de llibres de gent que ja no hi són. I que tinc la biblioteca plena d’històries que no conec.