Joan, Josep, Conchita i Manolo

“A Mn. Josep Masdéu, bon amic de la resi­den­cia: aquest lli­bre ens donarà con­sol inte­rior, al recor­dar-nos, com sacer­dots, que hem creat la meritòria pie­tat que ara prac­tica el nos­tre poble Fidel català… Afec­tu­o­sa­ment, Joan Bonet.” Aquesta dedi­catòria –amb subrat­llat inclòs– la va fer l’autor, mossèn Bonet, cap al 1988 en un lli­bre sobre ceràmica que aca­bava de publi­car. Aquests dies de con­fi­na­ment he adqui­rit molts lli­bres de segona mà que neces­si­tava per tapar forats –en el bon sen­tit– de la bibli­o­teca. El ritual acos­tuma a ser sem­pre el mateix: des­fer el paquet men­tre renego de la gran qua­li­tat del pre­cinte i els mil embol­calls sobrers i, tot seguit, córrer amb ànsia a obrir el lli­bre per veure si hi ha dedi­catòria, que és el premi. I, a vol­tes, hi ha sort, com en aquest cas. En lle­gir-la, vaig ima­gi­nar-me els dos mos­sens asse­guts al petit jardí de la residència de cape­llans pre­nent la fresca, en ple ocàs vital, cer­cant el con­sol que mossèn Joan subrat­llava a la dedi­catòria. Espe­rant que arribés el dia, en defi­ni­tiva.

“Para la ilus­tre Conc­hita que anima a Manolo en su entu­si­asmo por el patri­mo­nio artístico de Aragón, y también para Manolo, inves­ti­ga­dor gene­roso, con mi amis­tad. Car­men M. Zara­goza, 15 – Mayo – 98.” Aquesta altra rúbrica és de deu anys després i consta en un lli­bre dedi­cat al retaule renai­xen­tista de l’església de San Miguel de Ágreda, a Sòria. El vaig adqui­rir a Todo­co­lección, una font de la qual sem­pre bro­lla aigua. Qui sig­nava la dedi­catòria era una bona espe­ci­a­lista i col·lega ara­go­nesa, a qui vaig enviar una foto­gra­fia perquè deduïa que li faria gràcia. La Car­men em va expli­car que les dues per­so­nes a qui va dedi­car aquell exem­plar ja eren mor­tes, i que els hereus havien des­fet el pis on vivien, bibli­o­teca inclosa. “La próxima vez que nos vea­mos, tráelo y te lo dedi­caré. Será la pri­mera vez que habré dedi­cado un mismo libro dos veces”. Ho faré, sí.

La con­versa em va dur a ima­gi­nar la Conc­hita i el Manolo, il·lusi­o­nats i pal­plan­tats, davant la taula on la Car­men sig­nava lli­bres aquell dia. I també em vaig ima­gi­nar com, anys després, un home pan­xut bai­xava cai­xes de lli­bres per les esca­les, quan tot s’havia aca­bat, quan la Conc­hita i el Manolo ja havien mar­xat per sem­pre. Va ser ales­ho­res que em vaig ado­nar que tinc la bibli­o­teca plena de lli­bres de gent que ja no hi són. I que tinc la bibli­o­teca plena d’històries que no conec.