Formigó cadenciós
Sempre m’ha resultat fascinant la capacitat que té Thomas Bernhard per involucrar el lector en les seves històries, fins i tot quan les situacions poden arribar a la sordidesa d’algunes de les que descriu a les seves memòries i novel·les. Potser en comptes de la conjunció i hauríem d’utilitzar la conjunció o, perquè en el territori Bernard, memòria, assaig, poesia, teatre i novel·la conformen un tot, marcat per la profunditat i també per saber implicar-nos en el seu magma dolorós enmig de l’esplendor literari que l’ha convertit en un dels grans de la segona meitat del segle XX. A bastament traduït al català des dels anys vuitanta, avui ens arriba Formigó de la mà de la competent Clara Formosa per a Quid Pro Quo. Traductora i editor que ja ens havien facilitat els imprescindibles cinc volums de l’autobiografia esmentada. Cal accentuar que Formosa és una devota militant de la literatura de l’austríac, de qui n’ha fet més de deu llibres.
Monòleg vertiginós de frases sinuoses i inacabables, protagonitzat per un musicòleg apassionat de Felix Mendelssohn, té el contrapunt de la seva germana antagonista. Tots els components fan que la literatura de Bernhard resulti tan corrosiva com addictiva. La germana ens es presentada com la dona que destrueix un estudi sobre Schönberg, “hostil a la intel·ligència” a més de ser “la infeliç, la malvada, la fal·laç...” El formigó que fonamenta i sepulta el protagonista és la mateixa sensació que podem tenir nosaltres en alguns moments de la vida.
George Steiner va ser capaç de situar-lo, amb Kafka i Canetti, en un dels punts més alts de la ficció contemporània. Obsedit per les obsessions dels personatges, el musicòleg arriba a Mallorca, on farà la seva fins a les últimes conseqüències. Caldrà investigar la relació de l’escriptor amb l’illa, on es trobava tan còmode. Les dualitats i l’equilibri entre situacions ambigües o traumàtiques van esdevenir el punt de conflicte des d’on va desenvolupar el tema i la trama de tots els llibres. En el revelador volum d’entrevistes amb Kurt Hofmann, Bernhard sintetitzava que per a dues persones poden ser agradables coses diferents. Si els dos arriben a un paisatge i bufa brisa, per a un pot resultar agradable, però l’altre pot no dir res i simplement solidaritzar-se amb la sensació del primer. L’altre és una de les pulsions on els personatges de Bernhard mai troben la pau. Sense entrar en interpretacions psicològiques, el narrador mostra en aquest relat magistral tots els fantasmes que el van perseguir: l’obra irrealitzable sobre els fonaments, els desacords amb l’entorn, el subtil sentit de l’humor que mai no arriba al sarcasme i les descripcions, que ens situen als cementiris mallorquins de manera esplendorosa. Que bé retrobar aquest pura sang, amb les seves fòbies i amor per l’art!
