El cas Verdaguer

En defensa pròpia

El director del diari va publicar el comunicat perquè Verdaguer era “una glòria nacional”, però la notícia el va fer esparverar. “No las comentamos hoy [las manifestaciones del insigne poeta catalán], en espera de nuevos datos y de aclaraciones que juzgamos no tardarán.” L’endemà i els dies següents, altres diaris de Barcelona i de fora de la capital també van donar a conèixer el comunicat.

Verdaguer va explicar que se l’havia allunyat traïdorament de Barcelona “amb la tàcita nota de boig” i amb l’excusa de recuperar la salut (ja en tenia, deia ell). Va denunciar que, havent baixat a la capital per arreglar uns “assumptos”, la força pública el va voler agafar dues vegades “com un delinqüent”.

Entre el 6 d’agost i l’1 de setembre del 1895, Verdaguer va publicar onze articles en un altre diari, La Publicidad. La rúbrica era “Un sacerdot calumniat”. Aquella mateixa tardor, L’Avenç els va aplegar en un opuscle amb el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia.

Dos anys més tard, el cas no s’havia resolt. Tot al contrari. Verdaguer va publicar una segona tanda d’articles entre el 5 d’agost i el 21 de setembre del 1897 en dos diaris al mateix temps, La Publicidad i La Opinión, de nou amb la rúbrica “Un sacerdot calumniat”. Aquests articles tenien un to encara més dur en contra de tres personatges concrets. El primer era el seu superior, el bisbe de Vic i de Barcelona: Josep Morgades. El segon era un amic íntim que ho va deixar de ser des del primer article: el capellà i escriptor Jaume Collell, fundador de l’Esbart de Vic. El tercer personatge era l’advocat i polític Narcís Verdaguer, director de La Veu de Catalunya i cosí germà del poeta. En aquests escrits, sovint també s’esmentava el marquès de Comillas, Claudi López, mecenes de Verdaguer, que quatre anys abans l’havia expulsat del palau Moja. Seguint els articles periodístics, els lectors de l’època van anar entenent poc o molt les raons públiques del drama, però en general van abraçar la causa de l’articulista. Verdaguer s’hi presentava com un “pobre sacerdot”, un home vell (tenia 50 anys...), víctima d’una injustícia clamorosa.

‘Hi ha un Déu!’

El fet és que Verdaguer havia caigut en desgràcia per diversos motius. Com a almoiner del marquès de Comillas, que era un home d’una gran fortuna, al bon poeta se li va acudir d’augmentar els ajuts econòmics als pobres. Fer caritat en el sentit primigeni del terme. Barcelona vivia una època de conflictes socials i d’atemptats anarquistes, i Verdaguer creia que si es volia aconseguir la pau social, els rics i els poderosos havien de ser caritatius de debò. Verdaguer va predicar amb l’exemple (potser massa?) fins que el marquès se’n va atipar.

Convençut també que el dimoni era la causa dels mals del món, Jacint Verdaguer va entrar en contacte amb els exorcismes que es feien a la Casa d’Oració de Barcelona. El poeta es dedicava a recollir les paraules dels suposats endimoniats. Aquests textos es poden llegir en els Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, de l’editorial Barcino, i també en els Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració, de Verdaguer Edicions.

Val a dir que, a finals del segle XIX, l’Església recomanava aquestes pràctiques, sempre sota la supervisió eclesiàstica. Però Jacint Verdaguer es va excedir, o no, i el bisbe el va apartar dels exorcismes. Hi va afegir una reclusió involuntària al santuari de la Gleva i, al cap d’uns mesos, la prohibició de celebrar missa. Això va fer saltar el poeta: “Un dia o altre la veritat triomfarà, i la mentida i la iniquitat seran confoses. Hi ha un Déu!”

La manera de dir

Farà bé el lector interessat de llegir l’edició crítica de Lluïsa Plans i Girbal, si en vol saber tots els detalls. O de recórrer a una edició anterior de Narcís Garolera, igualment encertada. També és recomanable fer una visita a la Casa Museu Verdaguer, em diu Jordina Boix, la directora de la Fundació Jacint Verdaguer: “A la planta baixa hi ha una explicació completa del cas. I també se’n pot veure un bon audiovisual escrit per Joan Vilamala”.

Els recursos que va desplegar Verdaguer volien persuadir el lector, i a fe de Déu que el poeta se’n va sortir! Comparacions, imatges, argumentacions, algunes ironies. Sovint citacions bíbliques o patrístiques, si bé mai es va defensar de les acusacions sobre les pràctiques exorcistes. “La veu de Déu és la de la consciència; desobeir el bisbe és obeir Déu.”

Maurici Serrahima va afirmar que mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l’eficàcia literària de Jacint Verdaguer. El capellà i poeta va saber trobar la manera de dir i l’estil que li feien falta. És ben cert que Verdaguer va tenir un precedent il·lustre en l’articulisme de debat: Jaume Balmes, també eclesiàstic i també vigatà, que l’any 1845 va publicar una sèrie d’articles en defensa d’una solució del conflicte dinàstic que dividia els espanyols. Balmes, però, escrivia en castellà. Molt més ressò va tenir, en canvi, l’escriptor francès Émile Zola i el seu J’accuse...! Però el cas Dreyfus va venir després del cas Verdaguer.

El president de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Torra, ha escrit que Jacint Verdaguer va ser l’ànima de la llengua catalana i que Pompeu Fabra en va ser el cos. La imatge serveix per poder distingir una denominació que comparteixen Verdaguer i Fabra: tots dos són “el pare del català modern”, tots dos són “el creador de la llengua moderna”.

Verdaguer tenia raó

Lluïsa Plans i Girbal va centrar la seva tesi doctoral en l’episodi dels articles d’En defensa pròpia. “M’hi vaig passar dotze anys”, em diu. Eumo Editorial va publicar aquesta obra, revisada i ampliada, l’any 2012. Plans i Girbal explica que un dia va confessar al pare Miquel Batllori, amb qui va mantenir una relació molt cordial, que no entenia per què Jacint Verdaguer s’havia mantingut tossut malgrat els sofriments i el desprestigi que, com a sacerdot, li comportava aquella actitud. El pare Batllori ho va tenir clar: “És que Verdaguer tenia raó.”

Els monuments

Jacint Verdaguer és el català amb més carrers dedicats, el poeta amb més poemes musicats, l’únic escriptor català amb una muntanya que porta el seu nom. També hi ha l’òpera rock Verdaguer, ombres i maduixes.

També hi ha molts monuments dedicats a Jacint Verdaguer. Josep Pedrals parla del Verdaguer amanuense en el camí dels degotalls de Montserrat; el Verdaguer gnomònic al monòlit triangular de la ciutat de Lleida; el Verdaguer borrascós en el monument de Tarragona; el Verdaguer sedent al costat de la Mare de Déu del Mont; el Verdaguer “macarrònic” de Vic (es refereix a una escultura d’Andreu Alfaro), i el monument de l’Àngel a Lloret.

Les rutes Verdaguer que organitza la Casa Museu Verdaguer en mostren uns quants més. Al terme municipal de la seva població natal: des del famós Pedró, que va ser el primer monument a Catalunya dedicat a Jacint Verdaguer (1908), fins al monument a L’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs. Tanmateix, cap d’aquests monuments recorda la faceta periodística de Jacint Verdaguer.