El Txèkhov americà

La dissortada vida de William Sydney Porter (1862 -1910), conegut com a O. Henry, va estar marcada per l’alcoholisme i els escàndols, fins a l’extrem de ser acomiadat del First National City Bank d’Austin (Texas) per malversació i condemnat a cinc anys de presó, dels quals en va complir tres i tres mesos després d’haver fugit a Hondures –d’on va treure petroli amb uns relats absolutament magistrals–. En paral·lel a totes aquestes aventures i decisions errònies, va escriure milers d’articles i prop de sis-cents relats, molts sobre la vida quotidiana dels habitants de la Nova York del seu temps, que el van fer ser considerat fins avui com el Txékhov americà. Les vides petites dels personatges dels seus contes adquireixen una dimensió semblant a les que podem trobar en grans narradors contemporanis com Cheever, Fante, Carver, Bukowski i Tobias Wolff. L’antologia Històries de Nova York, amb selecció de Blanca Pujals i amb una magnífica traducció de Xavier Pàmies en dona fe, perquè manté la pulsió gairebé costumista per la gent del carrer i les vicissituds, que poden no ser èpiques, però que ens commouen tant com les dels protagonistes del rus.

Des d’un corredor de borsa de Wall Street fins a les criatures melangioses que passegen per Central Park, els microcosmos que ens ofereix O. Henry sempre conserven un fil irònic quasi britànic i un sentit de l’humor que s’uneix a la bonhomia dels seus personatges, víctimes, com segurament ell mateix, de totes les vicissituds i accidents de l’atrafegada vida urbana. Des de la seva mort a començament del segle XX, l’obra d’O. Henry ha anat creixent fins a esdevenir un autor de referència, imitat i estudiat i referent en alguns premis de relats als Estats Units.

Xòfers, policies, botiguers, dones que s’han fet amigues després de coincidir fent el menú en una cafeteria, porters i conserges i persones que et trobes pels carrers i amb qui pots coincidir a la consulta del metge, a la barberia o de qui t’expliquen que ha mort després d’unes setmanes de no veure’ls aconsegueixen un fresc urbà admirable. En alguns moments, m’han recordat els ninots desgraciats dels tebeos amb què vam aprendre a llegir, però en comptes de picaresca aquí trobem uns retrats amables, que podrien estar representats en una pintura d’Edward Hopper.

Nova York ha tingut grans glosadors, des de la vida al límit del Tròpic de Capricorn, de Henry Miller, fins als urbanites hipocondríacs de Paul Auster passant pels nàufrags de Céline, Paul Morand, Brendan Behan, Djuna Barnes i, entre d’altres, els histèrics de la meva generació, Ellis, McInerney i Tama Janowitz. De tots ells, la dolçor i la serenitat de les aquarel·les d’O. Henry ens fan recuperar la placidesa dels dies dins d’aquesta bella edició.