Arendt per Birulés

En una de les anotacions del seu diari de 1952, Hannah Arendt cita Ernst Jünger d’una manera gairebé enigmàtica: “On sigui que l’expropiació de la propietat sembli encertada, la conseqüència necessària serà l’esclavitud.” Fa anys que dono voltes a aquesta idea sense acabar d’entendre la conseqüència. Suposo que és el que busca Arendt amb els seus escrits, obrir la percepció i la mirada cap a situacions ambigües per a la interpretació. També ho busca Fina Birulés, exegeta eminent de l’obra de la pensadora jueva alemanya al nostre país, de qui acaba de publicar un breu i brillant assaig, Hannah Arendt: llibertat, política i totalitarisme. M’agraden les seves matisacions esclaridores. Per exemple quan recorda que malgrat haver estudiat filosofia i iniciar una carrera acadèmica prometedora, Arendt va preferir rebutjar el rètol “filosofia política” per caracteritzar que la tasca que desenvolupava s’havia de denominar “teoria política”. Ho argumenta diferenciant filosofia i política com a teoria i praxi, i assegurant que ella no compartia l’animadversió secular dels filòsofs envers la política.

Tot l’assaig de Birulés és una condensació sobre el pensament essencial d’Arendt, fins i tot sobre els territoris on li agradava desplegar el seu joc. No era només la pilota i la porteria sinó el terreny, la gespa, les condicions climàtiques i la situació anímica dels oponents i el públic. En una època tan marcada pels totalitarismes, la persecució i la guerra exterminadora, el pensament d’Arendt encara resulta més gratificant. La fugida del dogma i la visió clara li atorguen perspectiva contra la tirania. Birulés ho adverteix quan afirma: “La destrucció de la individualitat, de l’autonomia personal, constitueix el darrer pas cap a la dominació total i, en la institució més conseqüent del govern totalitari, es tradueix en la metamorfosi dels homes en mers espècimens de l’animal humà, en cadàvers vivents. D’aquesta manera, l’objectiu de convertir en superflus els homes s’assoleix en imposar un estil de vida en què el càstig no té connexió amb un delicte, en què es realitza un treball sense producte i en què s’explota sense benefici; s’aconsegueix, en definitiva, a través de la pèrdua total de sentit de tot el que passa.”

La polifacètica concepció del món que té Arendt queda mimetitzada en l’aproximació de Birulés, cosa que reforça encara més l’interès i virtuts del volum. Sobre la banalitat del mal, la violència, el colonialisme, la soledat, Walter Benjamin, l’extermini i tants altres atemptats contra la llibertat i la vida fan que l’assaig de Birulés pivoti en una síntesi esclaridora, un d’aquells manuals tan necessaris com els Que sais-je? o els de Dopesa, que ens van obrir les ments a tantes matèries i personatges, que mai hem oblidat.