Articles

MOR MANUEL CUYÀS

Adeu, mestre

“Jo he après el periodisme escrit veient cine”, explicava en aquest article que els reproduïm Manuel Cuyàs, que va morir dilluns passat als 67 anys

“Les el·lipsis, la mania de fer visuals i narratives les cròniques, em venen del cine”

Bon cinèfil com era, el periodista, escriptor, gestor cultural i tertulià mataroní Manuel Cuyàs, que va morir dilluns passat als 67 anys, va col·laborar en La República amb la sèrie d’articles El cine de la meva vida. Són un exemple més del seu mestratge com a cronista i articulista i palesen la influència del cinema en la seva manera de narrar la realitat: “Bé o malament, jo he après el periodisme escrit veient cine, més que llegint”, escrivia en un dels articles, el que reproduïm en aquesta plana, que va ser publicat el dia 1 de desembre del 2018.

Manuel Cuyàs (Mataró, 28 d’agost del 1952 - Badalona, 15 de juny del 2020) va estar vinculat durant més de trenta anys al diari El Punt, després El Punt Avui. Llicenciat en història de l’art, es va dedicar de ple al periodisme i ha esdevingut un dels articulistes amb un estil més personal. Va recollir les seves memòries en el volum El nét del pirata (2014) i, entre les darreres obres, s’hi troben dos reculls d’articles publicats al diari, Enamorats de l’Audrey Hepburn (2015) i Sota el barret (2019). També va col·laborar en la redacció dels tres volums de les memòries de Jordi Pujol. Una bona generació de periodistes li deuen el seu mestratge.

‘COLD WAR’

Què hauria estat de mi, ai senyor, si de petit i jove no hagués tingut els cines tan a mà? Sortia de casa i es posaven tots a la meva disposició. Ja els he enumerat altres vegades. A la Rambla, el meu carrer, el Clavé i el Serra. A la Riera, que n’és la continuació, el Modern, el Foment, el Borràs, el Casal i el Monumental. Travessava el carrer i ja era al cine del col·legi. Tots han tancat o s’han reconvertit, i només el Foment fa de tant en tant alguna projecció. El meu Broadway ha sucumbit. L’exhibició cinematogràfica s’ha replegat, amb 12 sales, al centre comercial Mataró Parc, a l’extraradi. S’hi ha d’anar amb cotxe. A peu és una excursió que fa pujada. De petit i de jove tenia bones cames, però hauria emprès l’ascensió cada dissabte i cada diumenge i molts cops els dies d’entre setmana? La meva cinefília té molt a veure amb la proximitat, l’a peu pla. La mare, que ignorava la paraula cinèfil, deia de mi que era un “cineasta”. No hauria estat tan “cineasta” amb els cines a la muntanya. Seria, per tant, una altra persona. L’altre dia ho comentava amb en Xavier Coromina: bé o malament, jo he après el periodisme escrit veient cine, més que llegint. Les el·lipsis, la mania de fer visuals i narratives les cròniques, em venen del cine. A mesura que m’he anat fent gran i he acumulat pel·lícules a la memòria, sovint em trobo dient que m’agrada més parlar de cine que veure’n. Quina seria la meva conversa sense el cine? Les parets del Clavé tocaven les de casa. El local tenia un sistema de calefacció arcaic, a base de carbó, que a l’hivern ho empudegava tot. Era “olor de cine”. Les nits d’estiu, obrien les finestres i m’arribaven les veus i la música de la pel·lícula. De vegades l’havia vista, i la recreava. Com volen que no estimi el doblatge si les seves veus se’m ficaven a casa amb una amable familiaritat? Vaig al Mataró Parc tan poc com puc. M’és inhòspit, els carrers que hi condueixen es col·lapsen de conductors que hi van a comprar a les botigues... Temps per temps, i si d’agafar el cotxe es tracta, prefereixo el cop de volant que em porta als cines Icària de la Vila Olímpica de Barcelona. Alguns es pensen que hi vaig perquè projecten en versió original. Ja dic que no tinc cap problema amb el doblatge, al contrari. Tot fa sumar cine, el cine de la meva vida.

L’última que he vist als Icària és Cold war (guerra freda), polonesa d’aquest any. En Ramon Ramis em retreu que en aquesta sèrie només parlo de pel·lícules antigues, moltes en blanc i negre. Ho diu per provocar-me, perquè ell també és cinematogràficament retrospectiu (l’altre dia el vaig atrapar acabant de veure Gilda). Aquí en tens una d’actual, Ramon. Està bé però no passarà a la història, tampoc a la meva. D’aquí a uns dies l’hauré oblidat. És en blanc i negre a fur de moderna, ho sento.

Aquest article va ser publicat el dia 1 de desembre del 2018.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor