Professors de pel·lícula

Reconec que tinc una flaca per les pel·lícules protagonitzades per professors de literatura. Avui parlaré d’algunes que mostren, al meu parer, els millors i els pitjors models docents.

Pel que fa als pitjors professors de pel·lícula que conec, dubtava entre el Robin Williams d’El club dels poetes morts (1989), que aconsegueix que un dels seus alumnes se suïcidi, i el Jürgen Vogel de L’onada (2008), que converteix els seus alumnes en una colla de nazis. Encara hi afegiria l’Adrien Brody d’El professor (2011), que no només aconsegueix que una alumna seva se suïcidi, sinó que s’endú a casa una prostituta adolescent a qui enfonsa anímicament, en una actualització suburbial de La pietat perillosa, de Stefan Zweig. El que tenen en comú aquests tres professors són les bones intencions i el resultat nefast.

Les meves professores preferides se’n surten millor. A Mentes peligrosas (1995), Michelle Pfeiffer és una ex-marine que fa el que pot –que no és gaire– per ensenyar literatura en un institut degradat. En canvi, Hilary Swank a Diarios de la calle (2007) es fica els alumnes a la butxaca fent-los llegir el diari d’Anna Frank. Són dues pel·lícules certament fluixes, però protagonitzades per professores modèliques. Els seus resultats no es poden comparar amb els que aconsegueix en aquesta mena d’instituts la violència de professors com el de Curso de 1984 (1982), una de les pitjors pel·lícules de la història (i no només del subgènere high school).

Val la pena recordar dos professors que no són pedagògicament modèlics, però que tenen unes ocurrències –una doble vida– fascinant. Tots dos són d’aquesta estranya dècada que s’acaba. El primer és el Russell Crowe d’Els tres dies següents (2010). La seva dona és acusada d’un assassinat, i les proves són tan aclaparadores que tothom la creu culpable. Doncs bé, ell utilitza tot el que ha après de la literatura (per exemple, d’El Quixot, i no és broma) per ordir un pla per rescatar-la que no pot sortir malament.

Però el professor de literatura més genialoide que he vist mai –fatxenda fins al punt de posar la seva vida en perill més vegades que Christopher Walken a El caçador– és el Mark Wahlberg d’El jugador (2014). De dia parla de literatura existencialista a la universitat, i de nit juga sense límits –i sense despentinar-se– al casino fins al punt de deure, literalment, milions de dòlars. Deu diners a la màfia coreana, a un afroamericà sarcàstic i a John Goodman, i resultaria difícil assenyalar quin d’aquests creditors és més temible. Igual que el professor que interpreta Russell Crowe, no utilitza el seu talent per redimir els seus alumnes, però també podem afegir que no en fa malbé cap, mentre que sap treure partit de la imaginació: al capdavall, la literatura no és pas inútil del tot.